17.2.17

Dies de boira i Johnny Cash




Per què parlar sempre a algú? Per què escriure sempre a algú? Per què explicar-me explicant-me als altres? Per això sempre necessito que m’acompanyis? Vint-i-nou anys hem tardat a trobar-nos. Hola Elisabet. Qui ets? Què vols? Vull ser feliç. Ets prou valenta?








12.12.16

La petita d'ulls blaus



La M em va mirar. Em va abraçar i em va recordar que és important pensar, i pensar bé. Sense pressa, sense por. El meu pes a la balança. 

Arribar a casa, i els meus pares, com uns avis, cuidant la C. Ja havien sopat. I jo em vaig escalfar l’escudella mentre xerràvem. De sobte, cullera camí de la boca, una petita mà es va estendre sobre la taula. Què vols bonica? Li vaig dir. Em va mirar, i va mirar la mà, quasi bé amb superioritat. Vols que et doni la mà? I va assentir amb el cap, tímida. I jo quasi em moro d’amor. Com es pot ser tan bona, tan dolça i pura? Tan preciosa i alegre?

Com es poden saber tantes coses amb tres anys?

28.11.16

Ulls de guineu

Mirava els ulls de la guineu.

De sobte,
em vas preguntar com estava
i vam començar a caminar cap a casa.

15.11.16

Selènica

Només necessitava una raó 
-clara, brillant, propera-
per quedar-me. 

Només una.



 selènic -a



[der. del gr. selḗnē 'Lluna']

adj Relatiu o pertanyent a la Lluna.

29.9.16

Tercera llei de Newton. No fugir.

Vindré divendres,
perquè sí,
perquè em ve de gust.
Però no crec que vingui més,
al menys de moment,
al menys si ha de ser així.

Estimar és ser-hi.
Poder ser-hi.
I hi ha coses que prefereixo estalviar-me,
que sóc valenta, però no tant.


Tercera llei - llei d'acció i reacció 
Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

26.7.16

Aquesta barricada.


I en aquesta barricada, la vida. Esquivava metralla i ferregots. El sol enlluernador, la boca seca. Els projectils rovellats, els trobava bells enclastats contra la terra, plens de mort i de pols. Tot devastat. Buit. I no obstant, em sentia com a casa. Sense saber-ho. L’inhòspit com a llar i costum, i no recordar-me de mirar cap endins, quasi bé no saber ni com fer-ho. Sense saber-ne més. Seguint, el que em va semblar un caminet desdibuixat més tard vaig saber que era el camí a casa vaig arribar a la trinxera. Tenia les mans seques i plenes de ferides i crostes. Les ungles brutes, els ulls vermells. I no vaig saber la set que tenia fins que no vaig començar a beure aigua, no vaig saber com cansades estaven les meves cames i la meva ànima fins que no em vas dir vine, seu aquí i t’abraço.

I en aquesta barricada, trinxera improvisada enmig d’aquest món d’inèrcia i mala consciència, hi ha nascut un clavell vermell. Em cal poc més per ser feliç.

18.7.16

La noia del vestit negre


Va escollir-se la roba amb tendresa. Aquella rutina, despullada davant l’armari antic, els peus sobre el terra fred, l’aigua regalimant-li pels cabells xops de la dutxa, esquena avall... Aquell ritual tenia quelcom de solemne. Li recordava a l’àvia Teresa passant el rosari una tarda d’estiu rere una finestra amb la persiana mig abaixada, i no pregunteu perquè, perquè els viaranys de la memòria són inescrutables. Potser era per la llum obliqua que entrava a l'habitació. Potser era per la mateixa pell fina. O tal vegada per aquella mirada de les bruixes de Llers.

La roba d’estiu havia intentat trencar la gama trista d’hivern, només interrompuda pel vermell. Negre i roig, els seus colors. I l’ànima perduda d’un saurí.

Intent fallit.

I aquella nit, que havia d’anar a un concert al que no va acabar anat, que havia de sentir uns poemes que no va acabar sentint, que havia d’agafar unes mans que no va acabar agafant, que havia de besar uns llavis que no va acabar besant. Aquella nit va escollir el vestit negre, comprat per l’ocasió.

Qui sap si algú ja sabia que acabaria anant a un enterrament i no a un concert.

Aquella nit de lluna creixent
la seva boca havia de sentir la sal del mar
i la sang de la vida,
però no hi va haver ni mar ni sal ni sang
i es va quedar tancada
amb una última paraula per dir.

saurí 
[1839; de l'àr. zuharî, íd., der. de zúhara 'planeta Venus', de zahar 'brillar', per semblança de procediments entre astròlegs i saurins] 
f Persona que té o s'atribueix la capacitat de descobrir coses ocultes sota terra, especialment aigües subterrànies, valent-se d'una vareta o d'un pèndol.

6.7.16

Epiteli

Surt de la crisàlide el meu cos estimat.
La meva nau, salvavides que em guardes.

Que mai ningú em torni a dir que t’haig d’odiar,
que t’haig de canviar.
Que no m’ho diguin fins que m’ho cregui.

Que et vull així
feréstec i fort,
de cuixes amples i pits petits
o grans i plens de flors
o caiguts.
De cabells llargs o curts,
arrissats per l’aigua de mar
o llisos en tramuntanada.
Tan se val.

Et vull viu i viscut,
que m’agrades amb ossos i amb corbes,
amb la pell blanca dels racons
i la pell vermella del sol.
M’agrades amb taques de naixement
i amb constel·lacions de pigues,
amb cicatrius de vida.

Amb dits llargs
per tocar-te tot
i arreu
i abastar la fruita dolça
que em neix del ventre.

13.6.16

Polisèmies de vida


Miro el diccionari i la polisèmia fa la vida poesia. M’encanta, en sóc addicte i sempre em satisfà, em sorprèn. Se m’enganxa una paraula, l’arrossego tot el dia com un perfum que no es desfà. M’assec, l’escric i com un encanteri poderós el diccionari em retorna la fletxa de cupido i descorda la paraula per obrir-me un balcó carregat de flors o desastres per on llançar-te, pisos avall. Tan se valen les metàfores, els nàufrags, les aromes o la màgia. La polisèmia salva el món, i m’agradaria abraçar aquella vella senyora amb ulleres que m’he imaginat teclejant un vespre sobre una màquina d’escriure: l’arrel, l’any, el primer significat, el segon...i així anar fent. 

Era per mi?

Maria Moliner.

19.5.16

Seguir l'onada

“Un dia vas mirar-me i em vas dir: 
vull que siguis sempre més per a mi, [...] 
ens vam prometre però no ens vam complir. 
Som només dos estranys en el mateix camí.” 
 Pecats. 


Ha parat de ploure i tinc la cara neta. He aguantat la pluja. He deixat que em mulli. I saps què? No ha passat res. La lluna m’esguarda, quasi fa el ple. Les orenetes que ja han fet niu deixen pas als rats-penats i tot sembla una mica més fàcil. S’assemblen en la penombra, tan sols la forma de volar els fa diferents. Sóc a fora, a la placeta on he après tantes coses. La solitud i veure passar els últims corredors. Les llums de les cases s’encenen arreu del barri vell. Els arbres s’atansen i m’abracen i ara ja puc veure el bosc. Sense prismes. Decidir sobre el que sí que depèn de mi. Mirar endins, ben ben endins. No tenir por d’aprendre. 
I si plou, em mullaré. Ara ja sé que no passarà res...

Desxifrar què pertany al seny i què a l’instint. No fugir. No fugir mai d’un mateix. Aprendre i entendre. Viure conscient. Escoltar el cos i saber que els surfistes agafen l’onada perquè en respecten la trajectòria. Seguir l’onada. Deixar que em porti a llocs on no he estat mai. No tenir por.