Titelles de fum.

La música té un efecte contraproduent en la difícil tasca d'amansir la fera. No hi ha res que sigui veritat en la seva totalitat en aquest cabaret de llum tènue que hem anat construint. Retallem i ens fem els vestits a mida, ensenyant el que ens convé i amagant aquella taca de naixement sobre el genoll. Som pallassos, elefants i ballarines. Àngels desplomats i bèsties en zel a les nits humides de la ciutat dels quatre rius. Les històries apedaçades que ens fan mal al rellegir-les s'escurcen o s'hi fa una vora nova.

Ens emborratxarem i parlarem d'estratègies vitals fingint somriures i orgasmes. Una ratlla negre als ulls, pólvora o carbó?

Sota la llum pixel·lada ningú no notarà res.

Huracans.

I si les teves mans no fossin aquí? Els desitjos són estranys i només penso en escapar d'aquest huracà perfumat. Plou i tot costa més de pensar. No sabem on anem ni que farem, ni si aquesta tarda de cafès i copes de vi negre tacaran massa les nostres vides.

- Fa dies que no parlem, no trobes?- vaig dir mirant a l'infinit que cap rere una finestra entelada.

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene
por un anfibio sendero
de cristales y laureles.
El silencio sin estrellas,
huyendo del sonsonete,
cae donde el mar bate y canta
su noche llena de peces.
En los picos de la sierra
los carabineros duermen
guardando las blancas torres
donde viven los ingleses.
Y los gitanos del agua
levantan por distraerse,
glorietas de caracolas
y ramas de pino verde.

·

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene.
Al verla se ha levantado
el viento que nunca duerme.
San Cristobalón desnudo,
lleno de lenguas celestes,
mira la niña tocando
una dulce gaita ausente.

Niña, deja que levante
tu vestido para verte.
Abre en mis dedos antiguos
la rosa azul de tu vientre.

·

Preciosa tira el pandero
y corre sin detenerse.
El viento-hombrón la persigue
con una espada caliente.

Frunce su rumor el mar.
Los olivos palidecen.
Cantan las flautas de umbría
y el liso gong de la nieve.

¡Preciosa, corre, Preciosa,
que te coge el viento verde!
¡Preciosa, corre, Preciosa!
¡Míralo por dónde viene!
Sátiro de estrellas bajas
con sus lenguas relucientes.

·

Preciosa, llena de miedo,
entra en la casa que tiene,
más arriba de los pinos,
el cónsul de los ingleses.

Asustados por los gritos
tres carabineros vienen,
sus negras capas ceñidas
y los gorros en las sienes.

El inglés da a la gitana
un vaso de tibia leche,
y una copa de ginebra
que Preciosa no se bebe.

Y mientras cuenta, llorando,
su aventura a aquella gente,
en las tejas de pizarra
el viento, furioso, muerde.

Preciosa y el aire. Federico García Lorca

"La meva família i d'altres animals"

Des de que me'l van regalar em va semblar una meravella. Potser aquest títol més que encertat. No l'havia ni començat que ja el sentia bategar arraulit a la tauleta de nit. La dedicatòria que corona la segona pàgina fa estremir de bonica -perquè sí, les coses boniques també fan estremir-. I les pàgines s'entrebanquen alegres i cridaneres. Un nen que explica coses fantàstiques sobre la tendre bellesa de descobrir el món amb innocència i sense por (Gerald Durrell ja era impressionant de petit!). I és que “La meva família i d'altres animals” m'està fent riure i aprendre tant que només tinc ganes d'agrair al món que hi hagin personetes així, que amb un somriure puguin descriure tota aquesta fascinació en vers la natura.

Llegir abans d'anar a dormir també té els seus mals.
Fa dies que somio amb animals.

"El món a la vora d'una mà"

Quan es lleva els ulls inflats no li permeten veure la tendresa dels seus passos. Té la pell seca. Que tot el que has fet no és envà. Passet a passet el recorregut s'estiregassa. Som nosaltres i una veu rere el calor. Som el braç ferm que empeny i la mà dolça que acompanya. S'entrebanca amb les sabates i recorda aquells versos que malauradament va escriure fa uns anys. L'eternitat en els seus ulls i una última llàgrima. Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. I tot és incert i interrogatiu i a la vegada forma part d'aquesta calma blanca, buida i inexorable, inamovible. Que tot el que vam fer va ser per amor, amor a la vida.

"Quan agafo un llapis i començo a escriure,
sense pensar-ho penso en tu...
Fa temps que no parlem, jo et recordo tot sovint,

[... ]

i de vegades apareixes dins el meu cap
amb aquells ulls pintats
amb el mar, els núvols i les estrelles...
i no saps com me n’alegro
d’haver compartit aquell temps tan preuat amb tu."

Als matins, l'espectador fidel de les primeres hores,
el nervi anestesiat i la veu ronca.

Em llevo després de poques hores de son aquest matí, i aquesta setmana. L'instint em condueix enmig de la meva rutina matutina i boirosa. Durant el cafè em venen ganes de somriure i m'estranya, a mi que tant em cosa abans de les onze. Parlem i decidim que avui serà divendres. El pols s'accelera i es desaccelera i tot és relatiu davant dels exàmens. Em regales ironia i em venen ganes de fer una llista de les coses que em fan riure. Avui brindaria per tu si no fos per l'antibiòtic. Metàfora i realitat, maleirem la tercera persona del plural.

Que cada dia sigui divendres i que tot passi ràpid i alegre com avui. Que la pluja no m'esborri del cap el teu somriure alegre i glaçat d'aquest migdia sobre la bicicleta.

"Que el fin del mundo me pille bailando"

El desert de la Blanca (part III).

Es va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades. L'encantador de serps somreia en la penombra.

L'aigua freda va calmar aquell xarbot de pensaments. Temps de descompte. Mentre s'assecava els cabells enyorava estius i dies àgils. Amb tot l'amor, va escollir-se la roba i la va posar sobre el llit. Va estirar-se al costat, mig nua i va omplir-se el nas amb aquella flaire de roba neta. Una olor que purifica l'ànima i atordeix les durícies de viure sense parar. Al sortir al carrer va trobar a faltar les ulleres de sol i les ninetes se li van empetitir. Va haver de fer un esforç per somriure a aquella cara amable que li va fer un cafè i recordar-se que ella havia escollit viure així. Que els vespres de melancolia eren encenalls per la immensa foguera que cremaria el dia que retrobaria la felicitat -o que la sabria veure-.

Un horòscop poc esperançador i haver deixat de fumar. Al diari, els titulars del desencís.

L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)

Podria dir moltes coses,
aquestes, les senzilles, són les que costen més de dir.




El de sempre, la realitat de'n Vilaró, Los Planetas i les seves punyalades.

Y si todo va tan bien,
si todo es tan sencillo,
¿por qué este vacío
que siento?