Herbari personal

Vam anar a caminar. El seu braç ferm em va estirar fora de casa, tal com ho féu el seu somriure fora del meu mal humor. I vam caminar, vam caminar molt. Pujades i baixades, fulles seques d'una tardor passada, caminàvem cap enfora i endavant. I vam caminar, vam caminar molt. A mi em que de vegades em costa parlar, però que tanta falta em fa. Les paraules sortien i jo imaginava la meva mà entrant per la meva gola, traient totes aquelles fulles seques, posant-les en un piló que després cremaríem. Però tot això no ho sabia encara. En aquell moment el meu coll s'obria com si tingués una cremallera i deixava al descobert tot una tràquea rosada, fresca. Al fons, més fulles seques. A l'anvers de les fulles, missatges escrits.

Últimament no faig servir el cervell. / T'enyoro. / Recordo l'àvia i se'm neguen els ulls. / Hi ha animals que han perdut l'instint. / M'agrada que em facis riure, tan com el primer dia. / Maduixes i cava. / De vegades tot és massa. / L'aire té diferents densitats i la llum diferents velocitats. / Sempre t'he buscat a tu. / Si te n'anessis tot seria pitjor. / Un bosc vell té menys diversitat. / Els nens petits veuen més colors. / En un silenci no se sent res. / T'estimo, i això ja ho saps.

Les vam apilonar totes, com dos nens petits que han decidit jugar a apilonar fulles. Feien crec-crec i algunes fins i tot es van trencar. Però nosaltres vam seguir en la nostra tasca amb una diligència impecable. Sense quasi ni mirar-nos havíem amuntegat totes aquelles fulles i estàvem nerviosos, allò era molt gran. Va treure una capsa de llumins i va fregar-ne un. Va fer aquella olor, ens va agradar. Els nens petits senten les mateixes olors que els nens grans. / Va apropar-hi el llumí encès i bum! Les fulles seques cremaven àgils. Els petits encenalls al que quedaven reduïdes feien remolins juganers sobre la foguera. Ens sentíem lleugers i llestos. Vam anar a caminar i vam caminar, vam caminar molt. Agafats ben fort de les mans ens miràvem aquelles estimulants guspires. Volíem seguir i vam acabar d'apagar el foc amb les mans, que ens van quedar ben negres, però ja érem feliços.

Vam anar a caminar i vam caminar, vam caminar molt. Tan que ens vam perdre i quan ens vam trobar tot va ser tan nou, la llum tan fresca, la pell tan fina, els ulls tan brillants, les dents tan blanques, el cor tan accelerat, els peus tan inquiets, les ungles tan netes, les sabates tan brutes, les portes tan obertes, el camí tan curt, el pes tan lleuger, que ens va semblar que ja era primavera, si més no a dins i a la vora.

Plourà.

"Por qué se me vendrá todo el amor de golpe
cuando me siento triste, y te siento lejana ..."

Pablo Neruda.

Què tenen en comú Lila Downs, Cat Power i Mª del Mar Bonet?

Aparentment un pot pensar que res. Però això és perquè encara no s'ha aventurat a entrar a la jungla de les seves cançons.

Han anat apareixent a la meva vida en moments completament diferents. Cadascuna agafada de la mà de persones igualment diferents. Però s'han anat quedant... Abans de començar aquest viatge em vaig enfrontar a la biblioteca musical del meu ordinador per tal de fer una petita selecció per endur-me. Amb elles no vaig dubtar.

La Lila Downs per donar aquell toc mexicà que tothom necessita. Agafar-se la vida amb un optimisme cridaner i revestir les antigues cançons de colors vius, de xile -picoso, picoso-.

La Cat Power per poder dormir tranquil·la. Per sentir-me la pell més suau i alentir els passos al ritme del batec del cor. Sentir el gust agre-dolç de les seves cançons tristes i reivindicar-nos 'salvatges com el vent'.

La Mª del Mar Bonet per ser mar i amb ell terra ferma. Per enyorar una mica més la mare cada vegada que sona 'Mercè'. Mai ningú cantarà tan bé sobre aquestes àtones, les lletres, el català. Poder agafar-me ben fort a les arrels quan costa ser només passatgera.

Totes tres, com els tres colors primaris, permeten qualsevol transformació, un lloc ple de coses bones on sentir-se 'nou i de colors'. La paleta perfecte, sempre imprescindible.

I doncs això, que què tenen en comú? Que la seva música aconsegueix embolcallar-te sencera, i crec que hi ha poques coses tan femenines com això.

L'Índia: trossos, traces.

Això són petits retalls -tot barrejat, sempre desordenat- que he trobat a la meva llibreta, la que em van reglar uns bons amics abans de marxar. 

Khuri, 6 de desembre de 2011. Al capvespre he sortit a caminar. La calor del sol ja no era tan forta i convidava a fer una passejada. He anat fins a les dunes que envolten el poble. A mesura que m'apropava a aquella franja marró he vist que just abans que comenci el desert hi ha una mena d'oasis. Galls d'indi, cabres i vaques de grans orelles i algun camell hi passegen lliurement. De sobte he sentit un xivarri rialler i nerviós. Un grup de dones vestides de molts colors m'assenyalava i reia. La més atrevida a pres a dues companyes pel braç i s'han apropat a mi. Amb gestos i algun escarafall he pogut comprovar que els meus pantalons no els hi agradaven, hi encara menys el fet que no dugues vel. He aconseguit l'aprovat just amb l'arracada al nas i els cabells lligats amb una trena. He somrigut sense gosar respondre massa res. Elles han marxat de nou cap a la seva tasca, anar a buscar aigua. De nit somio molt. Els colors, la pudor, un sol amb bigoti, la gent preguntant-me constantment on vaig i d'on vinc, les vaques, els gossos, les mosques. L'única cosa que és com a casa són els pardals, però ells, com sempre, passen desapercebuts. 

 Carretera cap a Agra, 12 de desembre de 2011. El sol d'hivern m'escalfa rere el vidre d'un vell autobús cap a Agra. M'acomiado del Rajastan fantàstic, d'Ali Baba, del desert i dels colors llampants dels saris. Tot el que veig em resulta aliè, l'enigma atraient del desconegut. Només les buguenvíl·lees llueixen els seus liles i rosats arreu. Però el seu estil de vida, la seva música, la seva mística, el seu fer i el seu parlar, tot plegat està a les antípodes de la meva quotidianitat. Embadalida, com qui mira fotos d'algun lloc llunyà. 

Agra, 13 de desembre del 2011. El Taj Mahal té una bellesa molt particular. Gran part, n'estic convençuda, és pel munt d'històries que l'acompanyen, de tota la gent que desitja anar-lo a veure algun cop a la vida. Però la resta és quelcom més intrínsec. Hi ha un “no sé què” instintiu que t'obliga a seure un instant i contemplar-lo amb el cap buit. Només deixant-te endur per les seves formes: angles i corbes combinats de forma magistral. La simetria perfecte des dels quatre punts cardinals ajuda a sentir aquesta atracció, aquesta calidesa. 

"Com una llàgrima al rostre de l'eternitat", deia el poeta indi Rabindranath Tagore. Preciós. 

Varanasi, 16 de desembre del 2011. Varanasi cobert de boira tènue. Els rajos de sol espurnegen sobre el riu Ganges, tal com les espelmes que els turistes hi llancen durant la nit. Aquest núvol gris amplifica el misticisme d'aquesta ciutat, la més sagrada de l'Índia. Com una balança equilibrada, per un costat el gran riu, que obre l'horitzó i calma la cridòria i el caminar ràpid dels ciutadans. Per contrapès, una munió de carrerons estrets on perdre's, sempre plens, sempre fent olor d'encens i de te amb llet. 

Nainital, 21 de desembre del 2011. El primer cop que vaig veure la serralada de l'Himalaya vaig saber que volia anar-hi. Queda aquí, apuntat a la llibreta.

Rishikesh, 26 de desembre del 2011. Tan de mantra, tanta espiritualitat, tan de seure amb les cames plegades, tan de Baba...Fillsmeus, això us farà mal. La natura, el món, és aquí fora. Rishikesh, o el lloc on s'ha de vestir correctament, actuar correctament i no parlar si no és necessari. 

Estirada, recolzant el cap a l'ampit d'una gran finestra. Relaxada. El soroll de l'aigua del Ganges fregant les pedres. Giro el cap i veig un mico enfilat dalt d'un arbre, distraient-se amb unes fulles. 

Mysore, 5 de gener del 2012. Ja som al sud de l'Índia. Em sento molt bé, molt feliç i contenta. Potser és aquest solet que comença a emmorenir la nostra pell. Ell també està content, li agrada el ritme tranquil dels llocs tropicals. Les parades de fruita i les camises blanques inunden els carrers de Mysore. Però el millor de tot és el mercat! Un lloc encantador i emocionant. El sentit de l'olfacte, mig adormit en aquest país de fortors, ha despertat embogit en el mercat de les flors. Gessamí, crisantems, clavells, roses,... Una multitud de perfums frescos ressonen com cascavells dins del meu nas. Un no pot fer res més que somriure i sentir-se afortunat per estar en un lloc així. Magnífic. 

Encara ens queden molts dies i llocs per descobrir en aquesta segona part del viatge, però començo a notar que tot és diferent. Una mica més tranquil, una mica més net. La pell dels seus habitants és més morena i el seu somriure més blanc, presagi d'una petita vida feliç. 

Perinyar, 9 de gener del 2012. De vegades enyoro el confort i la tranquil·litat, no dels objectes, sinó de la vida coneguda, dels meus codis, del meu temps sense estar pendent de res, encara que tan sols sigui aquesta motxilla. De vegades l'Índia és massa vida, massa salvatge. 

 

Allepey, 15 de gener del 2012. Que et puc ajudar? I rellueix el seu somriure sobre la pell negre. L'alegria del viure tropical. L'olor de sucre cremat i el mar que s'endinsa a la terra tal com ho fa a les nostres venes. La cara més amable de l'Índia. Banderes roges al vent i estimar ja per sempre aquesta selva, plena d'éssers vius nous, diferents. Els ulls plens de tots els verds i la certesa de que seguim, fent camí, sempre de costat. 

Ananthapur, 23 de gener del 2012. Després d'estar 3 dies a la Fundació Vicens Ferrer, a Ananthapur, una de les zones més pobres de l'Índia, tinc un gran somriure al cor. L'Anne (la dona de'n Vicens), com si ens expliqués un conte, diu que les coses havien funcionat perquè els primers vint-i-cinc anys (com qui diu dos dies!) els havien dedicat a construir una gran base, la gran xarxa que ho aguanta tot. A partir de 1995 quan van començar a rebre recursos econòmics tot va anar sobre rodes. “No és un projecte d'uns anys, és un projecte de vida”. De vides, diria jo. De salvar moltes vides, de regalar felicitat. Han construït hospitals, clíniques rurals, centres de formació per dones, escoles a tots els pobles, escoles per a disminuïts psíquics, sords, cecs,... Han fet l'estat del benestar en una zona d'un país on tot això sembla estar a anys llum. Han centrat la seva lluita en l'educació dels nens i de les dones. Les dones, les grans lluitadores d'aquest país, que ara es presenten amb gran autoestima com les organitzadores, les que saben llegir i escriure i espavilar-se per si soles. Molta feina, ben feta. 

Només criticaria el fet que la llengua vehicular sigui el castellà, perquè al meu parè no té massa sentit. I l'altra, que tan els hi és d'on provinguin els diners que reben. Moltes empreses donen diners a la fundació i després a l'estat Espanyol col·laboren en coses totalment contràries: armament, desforestació, anti-educació,... Ara que ja han passat uns anys i estan ben establerts, potser ha arribat l'hora de plantejar-se aquestes coses. No es pot estar lluitant per l'abolició de castes i rebre diners de la casa reial com si no passés res. 

Arambol, 29 de gener del 2012. Ja hem marxat de Hampi i ara estem al nostre últim destí. Ha sigut fantàstic, suposo que la magnificència la posen els temples i els rocs que hi ha arreu. I també ha sigut encantador, pel bon tracte amb la gent, com l'aigua del riu que acarona. Escalem junts, dormim junts, compartint els somnis. Hampi ens ha omplert la retina i els músculs de bons records.

L'Índia, el país dels colors, dels contrastos.

L’Índia, primers apunts.

Avui som a Pushkar, una ciutat religiosa i turística per parts iguals. Tothom sembla que et vulgui vendre alguna cosa. Ni tan sols es pot estar tranquil·la als ghats (les escales normalment sagrades que estan a la vora de rius, estanys i llacs). 

Més enllà del fet religiós, que és sorprenent per la seva abundància: a cada cantonada hi ha un altar amb algú resant-hi. Personalment, el que més em sorprèn i em crida lamentablement l’atenció des de que arribat a l’Índia és el desordre ecològic que hem provocat els éssers humans. És poc probable torbar un lloc on no hi hagi porqueria. A hores d’ara encara no he vist ni una sola depuradora d’aigua, tenint en compte que aquest és el segon país del món en creixement poblacional. És esfereïdor veure el sistema de clavegueram. La gestió dels residus es limita a evocar la porqueria al terra esperant una anima caritativa que ho apiloni una mica per després encendre-hi foc. Això pel que fa als assentament humans, no vull imaginar que deu passar en temes de fertilització agrícola. Crec que el terme educació ambiental ni tan sols els passa pel cap. Això sí, el reciclatge de l’organica, el paper i el cartó el fan les vaques i les cabres que deambulen arreu intentant arreplegar alguna cosa per endur-se a la boca. 

Pushkar com he dit és un lloc farcit de turistes, i per tant, de comerços. Crec que la gent que aconsegueix l’anomenat 'retrobament espiritual’ és perquè no té la ment prou clara per veure la misèria que arrasa aquest país. La cultura de la resignació i sempre tenir ben inculcat que cadascú ocupa el lloc que li pertany, fa que no resulti tan violent veure famílies senceres als vorals de les carreteres, simplement perquè no estan enfadats. Espero que la gran massa de indis que viuen en la més absoluta misèria aviat s’adonin que el lloc que els hi correspon és un altre, que l’anomenat desenvolupament també passi per resoldre les desigualtats socials i no per crear una poderosa classe benestant que fa tractes amb les grans empreses del primer món per tal de poder seguir explotant als humils habitants d’aquest bonic lloc.

L'alternativa.

Sempre hi ha alternatives. I alternatiu vol dir millor: sempre serà millor al gris imperant d’aquesta societat que ens ha tocat viure. Alternatives a la forma de viure, alternatives a la llei del capital. Aquesta setmana sembla un recordatori de les coses que s’han de canviar, agulla i fil, comencem a teixir.

El dia 20, el dia mundial de la infància. I infància també inclou a aquells que treballen a canvi de quatre engrunes per menjar, que són explotats, venuts, obligats, perduts, violats, i el més greu encara, ignorats. Els que ja no ploren si tenen por a la nit, perquè ningú els escoltarà. Els que no pensen massa en el futur, que són la desolació i els peus descalços a l’hivern. Una infància que mor a poc a poc, que no hi entén d’ingenuïtat i d’il•lusió.

Ahir, el dia dels sense sostre. Aquells als qui mirem malament quan dormen al caixer i ens molesten al treure diners. Aquells que cada vegada som més nosaltres. Que no volem veure a la sortida del supermercat amb la ma estesa. Que van bruts i tenen fred. De vegades ens caldria fer l’exercici d’aturar-nos a parlar amb elles i ells. Agafar-los la mà i deixar que ens expliquessin què els ha dut a la situació en la que estan i aviat ens adonarem que nosaltres formem part de la seva derrota. Que en les nostres quotidianes costums no hem impedit les desigualtats. Que hem escurçat oportunitats.

Avui, el dia contra la violència de gènere. Amb educació i valentia hem de teixir alternatives, suports, que esdevinguin portes de sortida a la violència de gènere. Desplaçar el patriarcat, la submissió, el silenci, els ulls tancats i saber dir prou. Nosaltres decidim que s’ha acabat, que mai més plorarem per les companyes mortes o maltractades per les seves parelles, perquè hauran sabut dir prou.

El dia 29, el dia en solidaritat amb el poble palestí. Nina dorm i un puny alçat als companys i companyes que any rere any resisteixen, lluiten per la llibertat del seu poble.

Sempre serem el brot fresc que reneix d’aquest asfalt podrit, que esquerda i que esborra la línia marcada.

La iaia i aquest temporal.

Ràdio. No funciona això de la cinta i el reproductor. Recomanacions musicals. L’última hora diu que hi ha retencions a les carreteres de sempre, a les que em perdo quan hi vaig i no entenc mai. Barcelona i la seva immensa àrea, tal com una aura. Aquesta més visible, més aspre. Plou, quina novetat. Semblaria que vull fer-ho a corre-cuita. Tot al contrari. Ja sonen un altre cop. El temps passa diferent, o això em sembla sempre que l’oïda eclipsa tots els altres sentits. La veu del melodrama parla tènue. Contraposat al seu nom, la iaia ha perdut la tendresa per ser una mica més hivern, per explicar veritats que costen més d’empassar. Buf, és com si omplís a vessar, com una esponja dins la banyera d’aigua calenta i perfumada. Em fa tremolar per dintre. El xilòfon deixa de semblar-me infantil. Ell canta, sempre acords acompanyants, segones veus que tenen fred als peus. El bateria, somrient, escandalosament feliç. Marca el compàs com el batec accelerat abans de veure’t. Saber que ets darrere la porta i aquí la mar està en calma. Però de vegades el llevant no et deixa anar mar endins i t’empeny contra la costa. Avorrits, potser hauríem de marxar. No sabem navegar, i a hores d’ara ni tan sols nedar. I llavors entren en escena els poetes, per recordar, desoblidar. No sempre tot està tranquil. S’amunteguen punts seguits. Potser és el contrabaix, sempre encisador. Ja no hi ha peus freds, la llar de foc cremarà tot aquest bosc fosc i rebrotaran primaveres i alzines sureres. Tot barrejat, aigua de mar i terra aspre, mediterràniament. Som així, impulsius, però tan vius...Secrets. Sentiu el pit-roig? Llenço pedretes a un bassal fangós i es dibuixen cercles concèntrics. Penso una mica en l’univers, una mica en l’infinit. Sort que encara no és de nit i no pots absorbir-me. Cel estrellat. El•líptic i negrós, no? Res. Granotes a les carreteres.

La platja