12.12.08

Terrorisme literàri

De vegades pregunto què seria de la nostra existència sense les lletres, sense llegir-nos d’amagat però conscients de deixar-nos entreveure. Espetegant davant la porta del pàrquing, fràgil, em somreia:




He vingut a omplir

els poemes de parets

les paraules de carrers

en aquesta tardor muda de

G -- i -- r -- o -- n -- a




terrorismeliterari.blogspot.com


I m’ha fet somriure, dubtant entre deixar-lo per d’altres ulls curiosos o endur-me el petit tresor arrecerat dins una mà, he pensat en aquesta tardor. Aquesta tardor que camina ràpid i avança lliure, que viu a batzegades –com sempre-, que parla clar i brilla, que mou –mobilitza-, que escolta, aprèn i pren.

Aquesta tardor –Girona- no és muda.


assembleaudg.blogspot.com





1.12.08

Vivíem a la casa del Sol. Mai es feia de nit a aquell indret. Regnaven la pau i les paraules amables. Perduts en alguna cambra del petit palau ressonaven rialles de nens i jocs de mans.
Estirat damunt del llit, pensava en aquella casa. Per la llum, sabia que no m’havia equivocat. No podia mirar al finestral: els ulls cels ploraven davant la intensa llum. Rumiava i no m’equivocava. Em sentia lleuger, més intel·ligent i més tranquil. Les meves preocupacions s’havien esvaït al passar la clau. Un frec conegut i assajat, allò que feia tants dies que esperava: desaparèixer rere la porta. Estirat damunt el llit, em sentia fàcil, no em feia por ser vulnerable, m’agradava sentir-me així. Sol i vulnerable, com una petita partícula que navega dins un raig de llum, empesa per l’aire, a part del món. Tot havia perdut el sentit en les darreres setmanes. Ja no entenia ni la tristesa que tant em cremava. Volia ser fràgil sense vergonya, volia estar sol i vomitar a cada racó l’estranya soledat, obligada i freda. Volia escopir-la com una serp.
Tenia son, i vaig dormir tres dies. Al principi em va costar per la impertorbable claror. Però un cop vaig sentir desaparèixer les cames, la resta del cos va cedir fàcilment. Al despertar-me només tenia set. L’aigua d’aquell gerro tenia un gust estranyament dolç, d’aigua d’alta muntanya. Llavors em vaig preguntar si sabia on era. Vaig voltar per la casa, no hi havia serps enlloc.
Des del balcó mal tancat arribaven músiques de Cuba. Em vaig quedar aturat i vaig plorar. Els ulls m’enganyaven entre lleganyes mil·lenàries. Veia ombres. No tenia por, només pensava en que si realment hi havia algú, potser l’hauria d’haver convidat a prendre alguna cosa. No havia deixat de plorar i ara la casa del Sol tenia un escampall incomptable de gotes salades. Inevitable aparició: el mar.
Inquiet, vaig llevar-me d’una revolada. Rabiós, em passejava per la casa com una bèstia estancada. Anava descalç, el terra era calent del sol que no parava de brillar, ni tan sols canviava d’intensitat. De sobte vaig trobar un marbre gèlid, sense pensar-ho vaig estirar-m’hi al damunt i vaig somiar de nou, aquest cop tan sols coses que volaven sobre meu.
Em vaig despertar amb una cama adormida i una mala postura que em van fer renegar una llarga estona. El cansament i les cabòries havien desaparegut i ara tan sols pensava, pensava molt. Em feia mal el cap, volia foscor. Aquella casa sempre tenia la claror del sol.

Havia trobat un racó de foscor. Amagat dins l’armari comptava les jaquetes i gorres, bufandes i botes i aquells jerseis gruixuts que m’envoltaven. Feien olor de tristesa i de tancat. Vaig començar a emprovar-me aquella roba tal i com havia fet anys abans. Vaig recordar la mare i el seu “no toqueu la roba del pare!”. Alta i prima, la seva pell finíssima deixava entreveure les venes fràgils i tota ella adquiria un color blavós malaltís. Deia que tenia la sang blava com les princeses i que tard o d’hora seria una reina. Per mi ja ho era. Treballadora i humil, la recordo comprant al mercat, xiuxiuejant no sé què mentre en una llibreteta s’apuntava el que anava gastant, tot agafant-me pel braç per no perdre’m entre la gent. A casa, amagava els seus cabells sota un drap gris. Mentre fregava amb una energia desbordada li queia algun ble rossenc, d’un color apagat també. Amb una delicadesa infinita se’l tornava a posar sota el drap. Jo me la mirava des de l’escala fins que em feia fora quan li feia nosa. Aquest cop la roba m’esqueia. Les botes fins i tot em feien mal de petites. Vaig sortir de l’armari fet un treballador de l’antiga mare Rússia. Vaig buscar un mirall i de sobte, allà, pal plantant davant el meu reflex, vaig notar que pesava molt més que de costum. Una fiblada a l’estomac em va fer recargolar de dolor.
Vaig anar a la cuina. Al trepitjar el marbre vaig sentir aquella fredor de nou. Remenant entre els armaris vaig trobar un sobre de sopa de pollastre. Vaig agafar un cassó. Al obrir l’aixeta, aquesta va emetre un gemec estrany. El primer raig d’aigua tenia un color rovellat. Vaig esperar uns segons i vaig omplir el cassó amb aigua. Quan bullia vaig afegir-hi la pols màgica i tot remenant es va convertir en una agradable sopa calenta. N’havia pres tanta quan era petit que, al anar-me’n, vaig prometre no tornar-ho a fer mai més. Ara tan n’era si en prenia o no, tan n’era que hagués trencat la meva promesa, tan n’era que la trenqués amb aquella pòssima poc elaborada i trista, tan n’era...
Volia que passés el temps, volia que passessin els dies com si me’ls haguessin robat i de sobte dir-me: ja ha passat un mes. O fins i tot dos, o un any, o un segle! Cavalcant fins al meu final. Volia girar-me i veure que havia perdut el temps, que hauria d’haver durat més. Però això tan sols passa quan les coses van bé, i ara mateix no hi havia res que anés bé, o senzillament no hi havia res que anés. La serenitat que sempre m’havia caracteritzat s’amagava en algun racó del meu ser i ara em convertia en un ésser sentimental i trist, vulgarment escandalós tal com un personatge de telenovel·la. Em vaig aturar a la paraula sentimental. Sentiments i sentits. M’havia de despendre d’ells. Em vaig tornar a estirar sobre el marbre, la fred adormia el meu pellatge i em perdia. Havia esborrat el tacte. El regust de la sopa va desaparèixer molt aviat i amb la boca tancada tan n’era el que alguna vegada havia menjat. El gust dormia en un somni monòton. L’aire pesat i calent no feia olor de res. Vaig tancar els ulls i el negre va tacar-ho tot. Malgrat i els meus esforços per aïllar-me, aquelles notes alegres de salsa no desapareixien. Cuba ressonava sense parar. Premia fort els dits contra les orelles. Aquella alegria impertinent em mirava fixament als ulls com dient-me: ei! No tots estem tan fotuts! Tan sols era música, notes perdudes sense lletra que ressonaven i es repetien a un ritme que a mi em semblava frenètic. Em sentia perdut. No aconseguia res del que volia. Volia estar tranquil amb mi mateix i em vaig posar a plorar de nou. Les llàgrimes no servien per res. No esborraven, no calmaven, no eren alegres, però tampoc tristes. Les llàgrimes em feien vulnerable, i sí, m’era igual. I m’era igual perquè estava sol.
La tristesa deixava pas a una ironia esmolada, que es reia de mi mateix i que no podia aturar. Només sentia que formava part d’una immensa desgràcia. Hi havia prou llaunes com per sobreviure un any menjant tonyina i sardines. Vaig començar a obrir-les. Com un animal salvatge que té por que li prenguin la presa que ha capturat vaig començar a menjar-me-les amb un delit boig. Delirava, parlava amb les sardinetes que després em cruspia sense compassió. I no sé perquè dic compassió: elles estaven enllaunades i jo els hi oferia la llibertat en forma de digestió. Haurien d’estar-me agraïdes. Mig somreia, mig plorava. Insultava a les ombres que m’acompanyaven des de feia dies. Quan hi havia una cinquantena de llaunes sobre el marbre de la cuina, el metall oliós feia reflexos amb un raig de sol i de sobte vaig caure estès a terra.
Al despertar-me vaig recordar aquell conte,
vaig mirar per la finestra, però no hi havia dinosaures.

A vegades...

Recorre una platja feta de llum i no recorda
on va deixar les ulleres de sol l’última vegada.

13.11.08

La tardor no té donzelles.

“Les roselles s'han pansit
la tardor no té donzelles
i els meus cabells blancs i fins
m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.”
Pau Riba, "Cançó setena en colors".



Presa de la lluna, sent augmentar la percepció. Pell sobre la seva pell. De nit, circumferència infinita, la veu brillar. La mira, ara és màgica.
Presa dels cicles i les estacions, de la natura i el seu vaivé constant, metàfora de vida. I d’aquell sol, despertador d’alegries.
Presa ara, d’aquesta tardor, convertida en fullaraca vulnerable. Ja l’avisaren ocells migradors: la tardor no té donzelles. Immòbil vers el pes d’aquesta pluja externa, inevitable boira que asseca per dins i humiteja els peus petits que caminen sols. Esperant un hivern fred que mati aquest marró esquerdat i ho torni tot blanc i nou. Esperant les nits tancades, passejant Girona, fent papallones de fum. Perquè quan tot sigui net i brillant vindran de nou els crepuscles matutins
(i les roselles).




30.10.08

La geografia de la Blanca (part II)

Van arribar a la porta de l’hotel. Van fer un parell de voltes buscant aparcament. Ella va sortir del cotxe. Duia uns pantalons amples i una camisa, es sentia elegant. Ell es vas posar les claus del cotxe dins la butxaca esquerra dels texans, com sempre feia, i es va arreglar la camisa. La va mirar, ulls blaus barreja de tristesa i enyorança. Ella li va somriure i s’hi atansà per tocar-li la mà. En Quim tremolava com una fulla, no estava segur de que fos el millor. La Blanca era forta, sempre volia provar tots els camins que li oferia la vida per tal de millorar-la. Anava amb peus de plom per evitar malmetre el seu esperit sensible. Corria, caminava i descaminava, tot apilant paraules –descaminar- i gestos dels seus amors.

Van entrar a l’habitació. Era tota llum. Llençols blancs i detalls d’un roig intens, feien d’aquell lloc un espai encisador. Hagués volgut aturar el temps en aquella cambra, recés de una vida que sovint la feia sentir que retrocedia, per recuperar el punt de partida, des d’on s’observava a si mateixa. Es veia créixer i renéixer.

Va deixar la seva bossa en un racó, rere una cadira de fusta blanca i entapissat blanc també. S’enretirà el fulard, deixant-lo sobre la cadira, delicada. Ell la mirava assegut al llit. Es va descordar el primer botó de la camisa. D’aquell bocí de pell va desprendre’s una alenada del seu perfum, i la invadí un sentiment de proximitat. Va fer un parell de passes fins que es va posar davant d’en Quim. Li va acariciar les mans –les seves mans-. Ella les tenia fredes com sempre, ell les hi premia amb força, una mica per no deixar-les escapar. La Blanca volia fer-ho bé, s’estimava en Quim. Li va fer un gest suau dient-li que s’aixequés. L’un davant de l’altre. Ella sentí una punxada a l’estomac, tenia ganes de plorar, d’aturar aquell joc macabre que havien pactat ells dos: hàbils independents, segurs de viure i de saber conduir les seves vides. Tenia ganes d’agafar-li la mà i endur-se’l d’allà, portar-lo a casa –avui tant li era la seva o la d’ell, avui no discutirien-. Però sabia que allò era un espiral que els duria de nou aquell racó de mar on s’esquerden velers i es perden metàfores.

La Blanca va conduir les mans d’en Quim sobre el seu cos. Els seus dits van començar a recórrer la seva esquena, anatomia coneguda d’amors salvatges. Es besaren apassionadament, com si sentissin una forta necessitat de fer-ho. Ella es va aturar un moment, suspesa en l’àrea d’aquella cambra aïllada. Ell li besava el coll, l’escot, li descobria les espatlles. Ella restava immòbil per uns segons que li van semblar eterns. Els seu cos es debatia entre un abisme incert de regeneració i un camí conegut, últimament hostil.

Els músics, van entrar un a un a la cambra i es van asseure a les cadires entapissades. Recolzaren els seus instruments al seus cossos. Un contrabaix inicià, greu, aquell cant conegut. Estols d’ocells recorrien la seva pell. Els dits àgils d’en Quim li activaven aquell sistema nerviós atenuat per la música. La roba interior negra lluïa sobre la blanca pell.

El sexe fou com una melodia càlida i tènue d’amor. Es respiraven. Coneixen aquell compàs, perfeccionat al llarg del temps. La sang s’apretava dins les venes i artèries. La Blanca s’aferrava a aquell cos suat acumulant estímuls que la duien, com onades ferotges, a una cala única i primera on començava el món.

Al acabar va obrir fort els ulls, per encabir tota la llum del moment dins les seves retines, per evitar les llàgrimes. La por del moment deixà pas a la tendresa, aquella dels qui tracten amb el més preuat:

- Tot anirà bé, amor.




Hi ha qui viu la vida amb sang i dies, sense paralitzar-se per la por.


Hi ha qui no viu.



24.10.08

L'amor de la Blanca (part I)

-->
Li agradava llevar-se aviat. La gola seca com una raspa cridava un cafè amb llet. L’amargor dels cigarrets consumits li pesava coll avall. Lleugera es passejava pel pis, redescobrint la rutina de cada matí. Es posava aquell recull de cançons que ella havia escollit pels matins. Un Lou Reed li deia bon dia, l’abraçava i li recordava allò de “walk on the wild side”. Ella li agafava la mà i li prometia recordar-ho sempre, sempre pel costat més salvatge, sempre viva. Sortia fumejant d’una dutxa massa calenta, amb la pell encesa. A la cuina el cafè ja era calent. “...que como yo te he querido, no va a quererte nadie” li deia una veu de nas que tantíssimes vegades l’havia fet plorar. Los planetas i les seves punyalades. Es vestia per l’ocasió. El dia era gris, i ella se sabia animal de sang freda. El sol la feia moure més ràpid. Però aquell matí li era igual, aquell matí havia de ser girs i les robes negres.
El pis tenia moltes finestres, com a ella li agradava. Alguns vidres estaven entelats, a fora el vent xisclava entre xemeneies fumejants. La cuina era massa petita, i des de que vivia sola se li acumulaven plats i platets bruts. Es va posar aquell perfum suau, tot creuant pel petit passadís ple d’alfombres i fotografies velles. Es va acabar el cafè. Es col·locà el fulard que sempre l’acompanyava, i després es va enretirar la llarga cabellera de sota. Va prendre les claus d’aquella tauleta típica que sempre havia vist al costat de totes les portes de totes les cases que surten a les pel·lícules i que sempre havia volgut tenir. Va somriure al pensar això, i va fugir cap al carrer.
La gent corria amunt i avall. El vent era calent. Els cabells se li passejaven per damunt la cara. Va pensar en allò del “wild side”. L’instin animal li bategava prop del sexe. Tenia molt clar el que succeiria aquell dia, ho tenia tot controlat. Va comprar-se el diari i va esperar-lo mentre es fumava un cigarret. Es va mirar les mans, aquelles ungles impecables, ni massa llargues ni massa curtes, sempre sense pintar. Lleugeres subjectaven aquell animal fumejant. Duia la roba interior negra també.
Ell va aparèixer sempre estès. Feia mala cara. Ella no volia sentir mai més compassió, no volia tornar a repetir escenes de llàgrimes i crits i tornar a sentir-se maltractada per aquell ésser al que havia ajudat. Es va posar a la defensiva, mig xuleria mig escut, per evitar que ell la veiés per dins. Ell li va fer un petó lleuger, prop de la boca:
- Bon dia bonica.
- Hola Quim- va contestar, seca.
- Anem?
- Sí, que ja fem tard.
- Tard a què?
- Bé...no ho sé, però quan abans comencem abans acabarem.
Van recórrer un parell de carrers. Ell li agafava la mà amb violència i això no estava dins els plans que tenia. Li va fotre una estrebada i li va demanar que per favor es relaxés, que les coses no es feien així. Caminaven de costat, molt a prop. Ella li fregava suaument la mà amb el balanceig del caminar. Ell era guapo. Era alt, com sempre havia vist la bellesa. Esvelt de mirada penetrant, avui no era l’home dur que l’havia seduït una nit a una festa en la que havien coincidit a Begur. I allà era on anaven. A aquestes alçades havia deixat de preguntar-se si era una bona idea o no tornar a aquell lloc, ara era massa tard i ja estava dins del seu cotxe, massa net i que sempre feia olor de nou. Al posar-lo en marxa va saltar el reproductor. Un Sanjosex melancòlic i empordanès cantava “Fem l’amor” i a ella se li va fer un nus a la gola. Hagués preferit cent mil vegades que hagués sonat “Puta”, al menys haguessin rigut.
- No tens res de Lou Reed?
- No, no m’agrada.- va pensar en l’estupidesa humana i com hi podia haver persones al món a les que no els hi agradés Lou Reed, i com es podia estimar, fins i tot, a aquestes persones. Reia maliciosa per dintre, mentre pensava en això. Li encantava exagerar. – sóc pitjor persona, per això?
- Una mica, però no tenia intenció de dir-t’ho.
Poc després, va canviar el disc i va començar a sonar un reage estúpidament alegre. No ho suportava en aquell moment. S’amuntegaven imprevistos en aquell dia en que ho havia de tenir tot controlat.
- Ei, de debò que et ve de gust escoltar aquesta música?
- Joder.- va dir ell mentre concentrava tota la seva ràbia contra el botó que activava la ràdio.
La situació es va fer una mica tensa. Un cop va finalitzar la revisió del trànsit de la maleïda àrea metropolitana, en la que ells estaven immersos, un fil de veu els regalava “La noia del país del nord”. En Dyland, que seia a darrera, va somriure al sentir la seva cançó en català. Al final, va pensar, el regal potser només era per ella. La cançó era trista, i per ell no era un bon dia per haver estimat una noia del nord. Ja no recordava les vegades que s’havia imaginat ser aquesta noia de cabells llargs, a qui li escriuen cançons guitarres esquerdades. Cançons que siguin tristes, que sempre són les millors.
El sol no tenia cap intenció de fer acte de presència. S’avorria a l’autopista i el va començar a mirar.
- Què mires?- va dir somrient.
- M’agrada mirar-te quan no em veus, com quan dorms.
- Blanca, si us plau...
- Ei Quim, si ha de ser l’últim dia, vull que sigui bonic. Vull que sigui càlid, vull sentir excitació, vull dir-te tot el que penso.
- Si però...no m’ho facis més difícil.
- Potser no es una bona idea tenir aquest últim dia.
- No, jo no dic això. D’això ja en vam parlar.- va fer una pausa mentre movia els llavis- Val, d’acord, perdona, fem-ho a la teva manera.

No volia discutir, no volia passar-se el dia pensant, només volia que fos com una última carta d’amor: trista i desesperada, que fa mal, però té un final.

Sona "Porcelain" de Red Hot Chili Peppers.

10.10.08

Parets buides.


A les 9:55 del matí. Mig adormida, les poques hores de son em pesen. Des de les 8 davant de l’ordinador i ara agafo una trucada, amb la mandra d’una veu rogallosa. A l’altra banda un espanyol ranci, al qual responc en la meva llengua (i quan dic meva vull dir meva, en la que penso, en la que parlo amb mi), demana per l’encarregat. “No hi és”, li dic (frase d'una simplicitat esfereïdora). Em respon, amb el que m’ha semblat el crit d’un burro bramant, “¡¿cóg’mo?!”. Sembla fins i tot indignat pel fet que jo li hagi parlat en català. Desprèn una bafarada de xuleria i prepotència, quatre frases i pengo. El primer que he penso és: fill de puta, i ho sento molt, però és així. I podria començar a descriure mil barbaritats, que es repetirien com sempre passa en aquests casos. Els insults no tenen res d’original. Només descric, i és així de lamentable, una agressió més als catalanoparlants dins dels Països Catalans. Així que, no em vinguin amb apologies estúpides a una suposada persecució de la llengua espanyola a Catalunya, primer, perquè no tenen cap fonament i segon, perquè nosaltres cada dia espeteguem de nassos contra parets buides que ressonen ofeses al sentir-nos parlar.

Ah, això si, a l’estiu tothom parla de bon grat anglès, francès, o el que faci falta!

Avui he sabut que un dels firmants del Manifiesto contra la persecución lingüística és Mario Benedetti.
Sí, el mateix de "Primavera con una esquina rota".

4.10.08

Casualitat(s)




LES MEMÒRIES DE JOAN DEL MÓN
“Però no sé com devia ésser, potser veient volar un ocell, que un dia se’m va acudir de preguntar-me quin seria el meu futur. ¿Quin voldria que fos? El d’uns dies iguals als d’avui: que els meus dies, sempre igualment deliciosos, anessin repetint-se indefinidament. I anava errat, aquell desig era un impossible. Ho vaig saber quan vaig adonar-me que m’havia acostumat tant a la vida regalada, que ja no em semblava que ho fos; que no m’exaltava tant l’amor amb la dona més bella i més dolça del món, ja era un costum; de tant veure-la, ja no m’admirava aquella bellesa.
Potser és que si poguéssim tenir la felicitat eterna no seríem feliços.”
Anna Murià, “El llibre d’Eli”



En Cesk, un d’aquests dimecres de cercles, ens va regalar una de les noves cançons que sortiran amb el seu nou disc, “Osanna”, inspirada en un conte d’Anna Murià. La cançó, que de moment és un tresor només possible en directe, em va portar a buscar qui i què era Anna Murià.

Li hauré d’estar agraïda sempre més per haver-me descobert una autora com aquesta, algú que m’embolcalla càlida com un somriure i em fa tremolar de por per la certesa de les vides que descriu.




Dimarts, seran 21 anys i un regal per a mi mateixa.
Aquest llibre.

2.10.08

fràgil

Si remenes,
emboliques encara més,
estrenys sense saber on és el nus:

M’ofego
i tornen els nàufrags.

tempestes de sorra



Puja un esglaó i la sorra li omple les sabates.
El vent, meandre invisible de l’intercanvi de vida,
constant mentida.

Ell em mira entre el desencís d’una cara més.
Sota el bigoti, els extrems esfumats del seu somriure,
com d’excel·lentíssima Gioconda,
em distreuen del camí que seguia.

Una vida, constant mentida.

Surt, porta una alenada d’aire dins una bossa de plàstic.
El vent, cristal·lí d’aire fred del nord;
sempre aquella cançó.

Puja un altre esglaó i ara s’entrebanca, cau, espetega
la barbeta aristocràtica contra el següent esglaó.

Trenca el somni de princesa,
va descalç.

Em mira, fúria d’aigües brunes.
La sang li embruta la boca; sorra.
S’encén un silenci als seus ulls de guineu.

Jo em faig vent, pols de records i embolcall de vida.
Li prenc els braços, llargs.
El faig lleuger, però no en té prou.
Li barrejo els cabells amb amor.

(Dubta, rumia i m’espanta).














He decidit amagar-me, recés de calma infinita.

5.9.08

Nina, dorm.

“Nina dorm” xiuxiuejava l’amable espera. Però ella no volia dormir, no podia dormir. Mai havia imaginat la tendresa despuntant enmig d’aquell rebombori de crits, sacsejos i mans ensangonades. “Nina dorm”, la seva mà resseguia les paraules compassades a la seva esquena, d’on relluïen vertebres i omòplats. Feia sol, molt de sol, però ja no li semblava alegre. Ni era de dia. “Nina dorm”, i tant n’era el soroll, la llum o el brut de la vida. Amagades en una vall salvatge, fugint d’una ciutat en flames, arressarades al camí veien escapar-se les seves vides. “Casa” era lluny dels seus pensaments. Nens famèlics i els ulls coent-los-hi de son.

Les botes verdes i les mans netes: les cares de l’horror.

Van fugir de casa una nit salvatge. El pare havia desaparegut feia quatre mesos. La greu espera i el dolor opac de l’incomunicació sortien cada vespre als sopars rancis fets de pols ràncies també, que els costaven suor i empenta. La Nasim i sa germana mantenien la casa dempeus. Tenien un cabrit, però ja era massa vell per matar-lo. Aquell vespre resaven a un déu aliè, com tots, pel pare. Un pare, que més enllà de l’amor que els havia professat, enyoraven per la protecció que els donava. Amb ell van conèixer la lluita contra l’ocupació, i ara se sentien presoneres d’aquell toc de queda i de la sang paralitzada quan passaven els colons armats prop de casa. La mà del patriarcat apretava més fort encara, en aquell racó de món. Els hi havien explicat les brutalitats a les que havien estat sotmeses les dones arrestades pels israelites per motius polítics. Aïllades, obligades a donar a llum en les seves cel·les, torturades, amenaçades i violades. La Nasim plorava de por en sentir murmurar tals brutalitats a les seves veïnes.

Aquella tarda l’havia passat somiant en silenci dins la seva cambra. Somiava que podia anar a l’escola i a la universitat, que podia caminar pel carrer sense por i tenir una feina, que tenia parella o fins i tot parelles, que es pintava els ulls i lluïa la seva negra melena, que llegia i era feliç, que viatjava i veia món i tornava feliç a casa, a Palestina.
Els tirotejos van començar als volts de les dotze, quan les dues germanes parlaven animadament sobre el que havien somiat. Després de cinc hores interminables van sortir, van agafar les quatre coses que creien necessàries i van seguir la multitud que fugia cap a algun camp de refugiats, al Liban o a Cisjordània, tan se val el nom.
“Nina dorm”, la gronxava la veu de sa germana, mentre reposaven recolzades al vell tronc d’una olivera oblidada camí d’enlloc.


Des de l’any 1948, en que es va establir l’Estat d’Israel, els drets del poble palestí s’han vist vulnerats continuament. D’això ja fa 60 anys.
Per nosaltres, les dones, la resistència és doble.
Seguirem lluitant!




16.8.08

Amar(se)


“Ama, y el amor lo hará todo por ti”. Y se dejó hacer, se olvidó de los secretos a media voz, se olvidó de las tardes sin hacer nada tumbados en el sofá, se olvidó de las llamadas para no ir al trabajo, de las llamadas des del trabajo sin nada más que decir que las cuatro líneas que ocupa una nota de amor, se olvidó y se dejó hacer. Luego discutían frente los atardeceres oxidados, en las playas celestes o en las camas recién hechas. Discutían entre besos a media noche, se golpeaban los silencios sórdidos cuando no inundaba las sábanas ésa frialdad hecha telón opaco. Y ella que se había dejado hacer quiso hablar pero no encontraba razón ni color en los hechos, no entendía porque su perdón podía arreglarlo si no había nada que perdonar, no había culpa ni castigo, solo un trago amargo de tristeza. Son ciclos o las ondas expansivas de una pasión sin orbita –siempre con su amor desorbitado-. Y, siempre irracional, lloró un poco para limpiarse la cara y santiguarse su propia sonrisa. “Inquebrantable sonrisa”, pensaba, mientras se quería un poco.
[el dibuix és de l'Alicia Pez http://www.sopadecalabaza.blogspot.com/]

8.8.08

Odissea trenta mil, núm.9





Perdem els autobusos

a una velocitat vertiginosa

i recuperam l'alè perquè ens agrada seure

i contemplar les aurores detingudes.

Les grues ens ensenyen

que tot és audiovisual,

i que cada dia té un nom de setmana.

Ploram a pedregada pura

per carrers desconeguts

i omplim claveguerams sencers

de blat i hortalisses.

Sabem que en el fons

ens equivocam rotundament en tot

i que l'errada és estrepitosa i general.

Al final tot fa que cada minut

s'allargui com una mirada,

i que l'existència ens pesi com un món.





Joan Miquel Oliver

1.8.08

Unça


Era negre nit i corria espatllada per dreceres insòlites i monòtonament perfectes. Viscós com la matèria gris s’arrosegava per l’atlàntida dels seus pensaments. Nàufrag de mil histories que flotaven i es submergien indistintament com vots salvavides a la deriva. Imaginació, records i aires de Creta per perfumar aquell somni meravellós –i ara em venia al cap l’inevitable ‘Somni d’una nit d’estiu’, però aquí no hi ha filtre d’amor que valgui i estic convençuda que la Reina de les Amazones mai hagués volgut casar-se-. Solsticis reneixen de les cendres d’aquella foguera i els vots salvavides, encara a la deriva, es colren del tendre foc. Alenades de brisa suau mesclades amb esgarrapades de sal i foc: a la balança perfecte una unça d’amor.

25.6.08



On les heures s’arrapen ben fort als troncs.
Caminant per sobre de l’aigua d’un riu que explica histories des d’alguna deu salvatge d’Olot. De tant en tant, alguna fulla de castanyer o de faig es barreja entre les alzines velles del meu poble, on les fades riuen amb els peus al Remirol. Les heures s’arrapen ben fort als troncs, aquí, per no deixar-nos marxar mai del tot. Entrebancat entre l’aguda Timba i el pla de Parets, l’aire s’escola entre una carretereta estreta que explica la nostra vida. Uns camps abruptes ens ho donen i ens ho prenen tot, un sospir. Realment no som mai coneixedors de com s’estrenyen els lligams amb la terra fins que la sentim un xic llunyana. Ella també ens enyora. Mirant aquelles fotos en blanc i negre: la mare a la petita escola, l’avi Joan amb les vaques, els dinars a Sant Mer,...

Xisclen les cigales i aquest estiu seré lluny de casa.

4.6.08




Estirant del fil,
petita nina de drap,
barroera,
ara és drap.

mañana



- Mañana - dijo ella-. Todo se arreglará mañana, ¿verdad que sí, Sal querido?

- Seguro que sí, guapa, mañana.- Y siempre era mañana. Durante la semana siguiente no oí otra cosa...
mañana, una palabra hermosa que probablemente quiera decir cielo.











"En el camino", Jack Kerouac

22.5.08

inundacions

Agafa el llapis amb la boca. El rosega i somia el dia en que podrà escriure així. La saliva s’escapa, s’escampa entre els fulls que té sobre la taula i sense tancar la boca s’ho mira. S’inunda la cambra. No sap massa bé què ha de fer. Sent algú a l’altra banda de la porta: voldria que vinguessin a salvar-la, però ningú se n’adona.



Els dies s’entrebanquen els uns amb els altres. Les decisions han fet niu al seu cap i ella creu que és feliç.
S’agafa un ble de cabell (mentre pensa com n’és de bonica la paraula), i es fa una trena. Hi posa amor, ara li’n sobra. Cada primavera li passa el mateix. Agafa tots els color d’aquella tela que li van portar del país del Sol, i també ho trena. Un grapat d’aire de mar i tota la sang. S’imagina l’espectre del seu electrocardiograma sobre una partitura i fa moure els dits. La trena no li estreny. Els cabells, fins, llisquen els uns amb els altres, i la trena es va desfent al temps que ho fa l’encanteri que la convertia en princesa. Ja feia massa que passava de la mitjanit.


Aquesta hora només se senten els udols de la gent que no pot dormir.




Les plantes del balcó ballen amb el vent. M’abraço, s’abraça. Una esgarrifança i l’impuls la torna del lloc on havia marxat.

Agafa el llapis amb la boca.











les fotos de Bolívia:
http://www.fotociclope.com/galerias/32-inundaciones/inundaciones.html

13.5.08

em recorda





D’una pell que em recorda,
el color d’aquell quadre imaginari,
on cada nit era fàcil
prendre el pinzell dels udols
alçar els murs de la tendresa
o fins i tot de l’art,
és senzill.
D’una llum que em recorda,
l’aire de les lletres aquella nit petita
quan et vaig demanar fluixet:
“Llegeix-me l’antiga Roma”
per mi.

26.4.08

de camí

"a Orfes
el temps perd la cinètica"





Sona l’intermitent esquerra dins el meu cotxe, en etern desordre. Giro el volant i aquell cargol de mar que vaig robar-li a Sant Martí d’Empúries balanceja sota el retrovisor. Aixeco el braç i saludo alguna cara coneguda, la gent del bar. Deixo el poble veí i enfilo la carretera més bonica, i avui ho faig a poc a poc, assaborint el joc de llums que em regala el Terraprim, el meu racó de món. Una tercera ronca demanant la següent, però redueixo i miro al meu voltant. Agafo cada revolt amb la tendresa d’aquell qui frega uns acords coneguts sobre la vella guitarra. Poc a poc s’eixampla el pit, la respiració s’apaivaga, el cos entra com en un estat de somnolència dolça, com aquella boira riellera que fa el vi d’estiu a mitja tarda. Abaixo una mica el vidre i respiro. Sense pressa, l’olor de terra mullada de la pluja d’aquesta tarda s’enfila pel meu nas. Fa una mica de vent, porta aquelles cançons del Nord i m’eriça la pell. Perdo l’atenció del que estic fent, però tant li fa: massa anys resseguint aquest bocí d’asfalt. I un últim revolt i ja sóc a casa. Deixo el cotxe sota l’antic paller i vaig a saludar a la mare, que feineja entre les flors del jardí.

19.4.08

Algú va arrencar les cortines





Algú va arrencar les cortines,
el sol omple l’habitació
i ofega l’ombra a un racó de l’armari.

La pell perd les cèl·lules
van morir una matí brillant,
rebregada s’arranca del meu cos.
Ulleres de sol;
macarrons reescalfats.
Ressaca;
una tarda de color groc.

Algú va arrencar les cortines,
el sol omple l’habitació
i veig com somrius amb els ulls tancats.

Et miro des de lluny.

Agafo aire des del coixí que compartíem,
escolto com respires.
El rellotge no em serveix per res,
vivim a les antípodes.

(Clac-clac.)

El teu cor batega
i em venen ganes de jugar.
Et passo la mà per l’esquena
t’envio un avió de paper ple de lletres,
ple de mi, ple de nit, ple de món.

Et miro des de lluny
i passa un ocell.


Ja has après a volar.

11.3.08

el tro per sempre.




Jeia rera la finestra entelada. Les cames arronsades prop del seu pit. Era hora de sopar però ningú havia parat la taula i ella ja se n’havia cansat de fer-ho perquè sí. El cel li va regalar pluja i va ploure durant 21 dies. Un rera l’altre, sense parar. Ella s’omplia els ulls de gotes, de carrers grisos, de verd fosc, de molsa i de parabrises funcionant. De fotos de nens de la post-guerra saltant sobre les basses, de dones amb plàstics al cap i de gats que no hi són. De blanc. De negre. El dia que feia 21 es va llevar de cop del seu racó fred. Va calçar-se les botes i va sortir al carrer. Plovia fort. La primera gota la va fer tremolar, i la segona, i la tercera, però només va comptar fins a 7, i quan estava a punt de caure les seves cames van adreçar-se al so d’un tro salvatge. El cel li va regalar trons i descàrregues elèctriques, i ella va començar a sentir cada gota sobre la pell, cada gir de pell que llepaven delicades, cada ble que amorosien. Com una abraçada completa, com desaparèixer. Les seves venes liles van començar a aparèixer sota la seva blanca i fina pell. Sentia melodies estranyes que ni tan sols sabia d’on venien, parlava francès. Restava quieta davant la porta. Cada gota freda marcava un punt vermell de pell plena de sang, de milers de terminacions nervioses que somreien després de tant temps immòbils. De sobte va provar de mirar el cel. Infinitat de gotes queien sobre seu, va pensar. Les veia petites, agafar velocitat i topar contra les seves parpelles, que porugues es cloïen. Nervioses. Li va agradar tant que no podia moure el cap. Es menjava l’aire barrejat amb aigua. Les gotes rebotaven contra els seus llavis molsuts. La música que sentia anava agafant ritmes trepidants, ja no era blues trist. Ara cavalcava un tro per les seves entranyes i sentia com tots els pèls del seu cos s’enlairaven contra la normalitat, vestigi del mamífer que un dia va ser. Els seus mugrons es van endurir. Sentia fred. Sentia. Volia posar-se a girar sobre el seu eix, sobre l’eix del seu cos i sentir la vida i fer veure que vivia en una pel·lícula. Però es va veure ridícula al pensar-ho. Va començar a caminar lleugera. Corria, primer pels carrers d’aquella maleïda ciutat. Les molècules d’aigua feien ponts d’hidrogen i calidoscopis davant dels seus ulls. No podia parar de córrer. Va caure i ja era al bosc, i es va aixecar bruta de fang i de vida i va somriure i va tornar a córrer i a brincar i s’esgarrinxava i sentia l’olor de milions de flors que encara havien de sortir, de terra mullada i volia ser un animal. Portava una samarreta blanca, descolorida, que havia anant perdent trossets de cotó estiu rera estiu i que ara només la feia servir per dormir. La samarreta, se li enganxava sobre la pell i ella sentia que era com anar despullada. Els cabells llargs, molls li rebotaven sobre l’esquena al córrer. Duia uns texans vells, també, els seus. Esparracats i ara, bruts de fang, li allargaven les lleugeres cames que es desplegaven a cada pas. Lluïa la serenitat de la lluna i l’innoscència dels poltres al caminar. Va tornar a casa convertida en ninfa, bruta i salvatge. Va menjar i la taula era parada. Aquella nit va poder dormir i l’endemà feia sol, molt de sol.





Inspirat en:
(Es veu pluja des de dins.)

17.2.08

Absent. Passat. Pausa. Present.


Absent. Passat.


Tenia una boca immensa. Per ella s’empassava les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després en treia melodies tristes, paraules assajades. Escoltava música de violins i guitarres acústiques per sentir el pes de la melancolia formar-se dins l’estómac. Primer una partícula, després uns pulmons, finalment tot un cos. El cor bombejava. Li agradava sentir tristesa, d’aquella dolça, d’aquella que costa de trobar, d’aquella que no es ven. Desapareixia, parlava en passat i en tercera persona per trobar-se adormida i preguntar-se per què. Mirava fotos d’Oporto, la bella dorment i així era com volia trobar-se, així era com volia ser. Per despertar-se i sentir el pes càlid la delicadesa dels lladres de ciutats.


Pausa. Present.

Tinc un somriure immens. Per ell escupo les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després m’empasso les melodies tristes, les paraules assajades. Escolto música de violins i guitarres acústiques per sentir el pes de la melancolia esvair-se dins l’estómac. Primer tot el cos, després els pulmons, finalment una partícula. El cor bombeja. M’agrada sentir tristesa, d’aquella dolça, d’aquella que costa de trobar, d’aquella que no es ven. Aparec, parlo en present i en primera persona per sentir-me desperta sense preguntar-me per què. Mirant fotos d’Oporto, la bella dorment, i així no és com vull trobar-me, així no és com vull ser. Per adormir-me i sentir el pes càlid i la delicadesa dels lladres de ciutats.

14.2.08

Silicona


Ens agrada quedar per sopar, i enlloc d’això arreglar-nos per sortir. Enfundar-nos en un glamour fet de lluentons i teles sedoses. Se’ns marquen cada una de les vertebres de la columna, per així, poder creure encara que som humanes.

Fumem, em pinto els llavis.

Fumem, em faig la ratlla als ulls.

Fumem, desapareix qualsevol rastre del meu rostre i aparec de nou com una papallona nocturna, com una nina intacte.

Fa uns anys tenia malucs, ara tinc cites amb homes que no conec i que probablement tampoc voldré conèixer. Se’ns escapa la vida entre sales de llums fantàstiques a Barcelona i a la resta del món. El centre de l’univers sé que no existeix i porto tres anys dient que en tinc tres menys, tot per no haver de començar amb un tres al respondre. Mitges i lligacames, sostenidors amb espumes que em pugen la moral i em fan cotitzar més alt en borsa. Ara faig més hores de gimnàs i menys de lectura, no tocaré sostre: aquest sé segur que és fals. A la nevera mai hi ha xocolata, em sobra el sexe! Dic que m’agrada el house i el techno, i al meu nou iphone i tinc una llista amb els millors dj’s per no espifiar la gran actuació en aquest immens ball de disfresses.

Extensions al cabell i sabates de taló, bosses de prada i laca empurpurinada, el rímel m’emmerda les pestanyes, però el públic m’aclama.


"Dilluns al matí hauré de posar-me
aquell blues trist per saber qui sóc."

9.2.08

A la dutxa.



"Submergida, pensava en la paraula “escafandre” i la seva sonoritat melancòlica."

Em miro els peus secs amb les venes que es dilaten i s’inflen. Sota pressió, sota la suau pressió de mils de gotes de temperatura variant, m’he submergit. Cada gota toca alguna part del meu cos, jo tanco els ulls i deixo l’oïda estesa sota la monotonia d’aquest centelleig constant d’aigua.
La pell. Ella em limita i m’hi evoco, em conté i m’hi concentro. Tota la meva atenció. Cada gota. Les espatlles em cauen per les bandes, cedeixen a la gravetat de l’instant, puc notar tot el meu cos suspès en vapor. L’aigua topa contra les meves hipersensibilitzades galtes i s’escorre pels llavis que s’omplen, que beuen i deixen caure, concentrant totes les gotes.
Arronsada sobre mi mateixa. Les puntes dels meus peus suporten tot el meu cos. No volo, però voldria. Obro els ulls i torno a contemplar les venes marcant-se als meus peus, sobre els meus ossos. No puc negar que em resulta molt atractiu. M’agrada. Em perdo i em relaxo. Respiro satisfacció i el buit de la ment en blanc. No sé on sóc, però ja m’havia imaginat així, sota la dutxa, arronsada perquè les gotes em caiguin de més amunt. Puc veure’m des de fora. Els meus cabells s’inflen dins l’aigua, s’enganxen al meu cos, al meu coll. Un ble queda enllaçat a la cortina de la dutxa, passa per davant dels meus ulls i em guardo la imatge. M’abraço a mi mateixa, a les meves cames i les meves mans ja no són meves. M’acaricio d’amagat. No vull res, senzillament sóc pell.
M’he enamorat dels sentits.

4.2.08

tedi


Puja al metro i tanca els ulls. Les sabates li fan zup-zup. Han hagut de correr perquè sinó ella tornarà a arribar tard a la fenia. Ell li diu: “va, no facis mala cara, que així podem dinar junts”. Ella no diu res, abstreta de tot pensa en que li fan mal els peus i que voldria apagar el llum i dormir sobre seu. El vagó recòrre les entranyes de la ciutat, ella ha deixat de pensar. Sent una mà que es col•loca amb aquella senzillesa sobre el seu palmell. Gestos coneguts. “Tens molta feina aquesta tarda? Perquè havia pensat que després et vinc a buscar i anem a aquell cinema tant bufó que hi ha dues cantonades més avall, que han estrenat una peli molt bona...” No és que no l’escolti, però vola per sobre les paraules. Ell li explica, atent com sempre, que la vol anar a veure amb ella perquè creu que és prou crua i realista com perquè li entusiasmi: “Sé com t’agraden aquestes coses”. Esboça un somriure i ell en té prou per regalar-li un petó. Continua amb els ulls tancats. El metro agafa una corba i el seu cos es balanceja, podria deixar-se caure al buit, podria desaparèixer dins la negror dels seus ulls.

"Que algú tanqui aquest llum artificial i fluorescent, que només vull dormir
sobre seu."

Continua acariciant-li el palmell de la mà. “Ara, aniré a comprar aquell detergent que em va recomenar ma mare. Diu que fa la olor “de sempre”, com si sempre tingués alguna olor...” Fa un mig somriure i es marevella de que pugui veure-hi més enllà fins i tot en les coses més cotidianes. Obre una miqueta els ulls i se’l mira de reüll, ell ja no hi és, està ficat dins l’últim llibre que van anar a comprar-se junts. Observa inquieta, aquell color de pell que la té meravellada. Li acaricia suaument l’avant-braç, i ell somriu. “On eres, bonica?” Ella somriu i fa veure que tanca els ulls de nou. Té poques ganes de parlar i moltes de que la cuidin, però ningú ho sabrà, arribarà com sempre alegre a la feina i xerrerà de tot amb la seva companya de despatx. Sortirà, anirà al cinema amb ell, es permetrà el luxe de plorar fins a l’esgotament, i ell no preguntarà res. El tedi cansànci s’anirà apagant deixant pas al son més profund i demà serà diferent. Ja sap com funciona. Però..."algú em pot treure d’aquesta tarda agre-dolça?"



(ella? la noia de pell blanquíssima que tanca els ulls)

23.1.08

Petits tresors.




“Mu mare un dia em va dir: Ara ja te n’has anat de casa i has fet una cançó, ara n’has de fer una altre que digui que tornes alguna vegada, no?”





Em venia de gust escriure per tu,

estius amb els peus al riu, i el poble de la meva vida, el bressol con ens gronxaves, dolça com sempre. Aromes d’un hivern a la vora del foc, o recargolats dins el teu llit després d’un vespre de pessigolles. Petits tresors.

Al campanar més alt sent aquella hora.
Les vuit.
S’aixeca la bellesa de
les princeses matineres.
Desplega el rostre i amb ell la força.
Silencis
a una vida regalada, per a tots.
Desperta’t, hi ha qui et deu un petó.

La roba s’escalfa al sol,
un jersei fet a mà,
acompanya uns
bracets tendres de por.

Al suau bri de vent escolta aquella cançó.
La meva mare,
virtut en les mares del món,
per ensenyar i donar
vida,
recull d’una pau infinita,
racó del món on viu la llum
poder
ser petit de nou, per sempre,
i sentir el teu càlid alè, sempre més.




“Sempre tornaré
a la nostra platja
les ones no em deixen, mu mare,allunyar-me’n massa.”
“Mercè”, Maria del Mar Bonet


http://www.youtube.com/watch?v=nskvt2Q6vjU&feature=related

22.1.08

Metàfores









Torno a casa, a la meva llar, com si mai n’hagués marxat.

Amunt, després de llargues hores, pujant el turó cansat, l’últim llençol blanc estès al vent de l’estiu, m’espera. Si apropa una bicicleta alegre:- ¿Qué te ocurre?
- Don Pablo...
- Te has quedado ahí tieso como un palo...
- ¿Clavado como una lanza?
- No, inmóvil como una torre de ajedrez.
- Quieto como un gato de porcelana.
- He escrito otros además de Las Odas Elementales, alguno incluso mejor, es indigno que me sometas a esta lluvia de símiles y metáforas.
- ¿Cómo dice?
- Metáforas.
- Y...¿eso qué es? –pregunta tímida l'ignorància.
- ¿Las metáforas? Verás son, como te diría yo, cuando hablas de una cosa y la comparas con otra.

- ¿Es algo que se usa en la poesía?
- Sí, también, sí.
- Y...¿por ejemplo?...
- Cuando dices “el cielo está llorando” ¿qué quieres decir?
- Qué está lloviendo.
- Eso es, muy bien, eso es una metáfora.
- Ah... pues es muy fácil... ¿por qué... por qué... tiene un nombre tan complicado?
- Los nombres no tienen nada que ver con la complejidad o la simplicidad de las cosas.
- Perdone Don Pablo, enseguida me voy, es que ayer estuve leyendo una cosa que decía “El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos” eso también es una metáfora.
- No, no exactamente.
- Me gusta mucho también cuando, cuando escribe “Estoy cansado de ser hombre”, sí, porque eso es algo que me pasa a mí también, pero nunca he sabido cómo decirlo. Me gustó mucho cuando lo leí. Pero... ¿por qué “El olor de las peluquerías me hace llorar...”
- ¿Sabes Mario? No puedo decirte lo que has leído con diferentes palabras de las que he utilizado. Si la explicas, la poesía, se vuelve banal. Mejor que cualquier explicación es la experiencia directa de los sentimientos lo que puede revelar la poesía a un espíritu predispuesto a comprender.

I sona una melodia de fons, que busca recés de l’imminent hivern. Una rera l’altre les paraules es descorden, desgranen les metàfores, i amb elles, es desplega la poesia.

La vida és la primera d’elles.








(fragment extret de "El cartero y Pablo Neruda")