17.2.08

Absent. Passat. Pausa. Present.


Absent. Passat.


Tenia una boca immensa. Per ella s’empassava les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després en treia melodies tristes, paraules assajades. Escoltava música de violins i guitarres acústiques per sentir el pes de la melancolia formar-se dins l’estómac. Primer una partícula, després uns pulmons, finalment tot un cos. El cor bombejava. Li agradava sentir tristesa, d’aquella dolça, d’aquella que costa de trobar, d’aquella que no es ven. Desapareixia, parlava en passat i en tercera persona per trobar-se adormida i preguntar-se per què. Mirava fotos d’Oporto, la bella dorment i així era com volia trobar-se, així era com volia ser. Per despertar-se i sentir el pes càlid la delicadesa dels lladres de ciutats.


Pausa. Present.

Tinc un somriure immens. Per ell escupo les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després m’empasso les melodies tristes, les paraules assajades. Escolto música de violins i guitarres acústiques per sentir el pes de la melancolia esvair-se dins l’estómac. Primer tot el cos, després els pulmons, finalment una partícula. El cor bombeja. M’agrada sentir tristesa, d’aquella dolça, d’aquella que costa de trobar, d’aquella que no es ven. Aparec, parlo en present i en primera persona per sentir-me desperta sense preguntar-me per què. Mirant fotos d’Oporto, la bella dorment, i així no és com vull trobar-me, així no és com vull ser. Per adormir-me i sentir el pes càlid i la delicadesa dels lladres de ciutats.

14.2.08

Silicona


Ens agrada quedar per sopar, i enlloc d’això arreglar-nos per sortir. Enfundar-nos en un glamour fet de lluentons i teles sedoses. Se’ns marquen cada una de les vertebres de la columna, per així, poder creure encara que som humanes.

Fumem, em pinto els llavis.

Fumem, em faig la ratlla als ulls.

Fumem, desapareix qualsevol rastre del meu rostre i aparec de nou com una papallona nocturna, com una nina intacte.

Fa uns anys tenia malucs, ara tinc cites amb homes que no conec i que probablement tampoc voldré conèixer. Se’ns escapa la vida entre sales de llums fantàstiques a Barcelona i a la resta del món. El centre de l’univers sé que no existeix i porto tres anys dient que en tinc tres menys, tot per no haver de començar amb un tres al respondre. Mitges i lligacames, sostenidors amb espumes que em pugen la moral i em fan cotitzar més alt en borsa. Ara faig més hores de gimnàs i menys de lectura, no tocaré sostre: aquest sé segur que és fals. A la nevera mai hi ha xocolata, em sobra el sexe! Dic que m’agrada el house i el techno, i al meu nou iphone i tinc una llista amb els millors dj’s per no espifiar la gran actuació en aquest immens ball de disfresses.

Extensions al cabell i sabates de taló, bosses de prada i laca empurpurinada, el rímel m’emmerda les pestanyes, però el públic m’aclama.


"Dilluns al matí hauré de posar-me
aquell blues trist per saber qui sóc."

9.2.08

A la dutxa.



"Submergida, pensava en la paraula “escafandre” i la seva sonoritat melancòlica."

Em miro els peus secs amb les venes que es dilaten i s’inflen. Sota pressió, sota la suau pressió de mils de gotes de temperatura variant, m’he submergit. Cada gota toca alguna part del meu cos, jo tanco els ulls i deixo l’oïda estesa sota la monotonia d’aquest centelleig constant d’aigua.
La pell. Ella em limita i m’hi evoco, em conté i m’hi concentro. Tota la meva atenció. Cada gota. Les espatlles em cauen per les bandes, cedeixen a la gravetat de l’instant, puc notar tot el meu cos suspès en vapor. L’aigua topa contra les meves hipersensibilitzades galtes i s’escorre pels llavis que s’omplen, que beuen i deixen caure, concentrant totes les gotes.
Arronsada sobre mi mateixa. Les puntes dels meus peus suporten tot el meu cos. No volo, però voldria. Obro els ulls i torno a contemplar les venes marcant-se als meus peus, sobre els meus ossos. No puc negar que em resulta molt atractiu. M’agrada. Em perdo i em relaxo. Respiro satisfacció i el buit de la ment en blanc. No sé on sóc, però ja m’havia imaginat així, sota la dutxa, arronsada perquè les gotes em caiguin de més amunt. Puc veure’m des de fora. Els meus cabells s’inflen dins l’aigua, s’enganxen al meu cos, al meu coll. Un ble queda enllaçat a la cortina de la dutxa, passa per davant dels meus ulls i em guardo la imatge. M’abraço a mi mateixa, a les meves cames i les meves mans ja no són meves. M’acaricio d’amagat. No vull res, senzillament sóc pell.
M’he enamorat dels sentits.

4.2.08

tedi


Puja al metro i tanca els ulls. Les sabates li fan zup-zup. Han hagut de correr perquè sinó ella tornarà a arribar tard a la fenia. Ell li diu: “va, no facis mala cara, que així podem dinar junts”. Ella no diu res, abstreta de tot pensa en que li fan mal els peus i que voldria apagar el llum i dormir sobre seu. El vagó recòrre les entranyes de la ciutat, ella ha deixat de pensar. Sent una mà que es col•loca amb aquella senzillesa sobre el seu palmell. Gestos coneguts. “Tens molta feina aquesta tarda? Perquè havia pensat que després et vinc a buscar i anem a aquell cinema tant bufó que hi ha dues cantonades més avall, que han estrenat una peli molt bona...” No és que no l’escolti, però vola per sobre les paraules. Ell li explica, atent com sempre, que la vol anar a veure amb ella perquè creu que és prou crua i realista com perquè li entusiasmi: “Sé com t’agraden aquestes coses”. Esboça un somriure i ell en té prou per regalar-li un petó. Continua amb els ulls tancats. El metro agafa una corba i el seu cos es balanceja, podria deixar-se caure al buit, podria desaparèixer dins la negror dels seus ulls.

"Que algú tanqui aquest llum artificial i fluorescent, que només vull dormir
sobre seu."

Continua acariciant-li el palmell de la mà. “Ara, aniré a comprar aquell detergent que em va recomenar ma mare. Diu que fa la olor “de sempre”, com si sempre tingués alguna olor...” Fa un mig somriure i es marevella de que pugui veure-hi més enllà fins i tot en les coses més cotidianes. Obre una miqueta els ulls i se’l mira de reüll, ell ja no hi és, està ficat dins l’últim llibre que van anar a comprar-se junts. Observa inquieta, aquell color de pell que la té meravellada. Li acaricia suaument l’avant-braç, i ell somriu. “On eres, bonica?” Ella somriu i fa veure que tanca els ulls de nou. Té poques ganes de parlar i moltes de que la cuidin, però ningú ho sabrà, arribarà com sempre alegre a la feina i xerrerà de tot amb la seva companya de despatx. Sortirà, anirà al cinema amb ell, es permetrà el luxe de plorar fins a l’esgotament, i ell no preguntarà res. El tedi cansànci s’anirà apagant deixant pas al son més profund i demà serà diferent. Ja sap com funciona. Però..."algú em pot treure d’aquesta tarda agre-dolça?"



(ella? la noia de pell blanquíssima que tanca els ulls)