11.3.08

el tro per sempre.




Jeia rera la finestra entelada. Les cames arronsades prop del seu pit. Era hora de sopar però ningú havia parat la taula i ella ja se n’havia cansat de fer-ho perquè sí. El cel li va regalar pluja i va ploure durant 21 dies. Un rera l’altre, sense parar. Ella s’omplia els ulls de gotes, de carrers grisos, de verd fosc, de molsa i de parabrises funcionant. De fotos de nens de la post-guerra saltant sobre les basses, de dones amb plàstics al cap i de gats que no hi són. De blanc. De negre. El dia que feia 21 es va llevar de cop del seu racó fred. Va calçar-se les botes i va sortir al carrer. Plovia fort. La primera gota la va fer tremolar, i la segona, i la tercera, però només va comptar fins a 7, i quan estava a punt de caure les seves cames van adreçar-se al so d’un tro salvatge. El cel li va regalar trons i descàrregues elèctriques, i ella va començar a sentir cada gota sobre la pell, cada gir de pell que llepaven delicades, cada ble que amorosien. Com una abraçada completa, com desaparèixer. Les seves venes liles van començar a aparèixer sota la seva blanca i fina pell. Sentia melodies estranyes que ni tan sols sabia d’on venien, parlava francès. Restava quieta davant la porta. Cada gota freda marcava un punt vermell de pell plena de sang, de milers de terminacions nervioses que somreien després de tant temps immòbils. De sobte va provar de mirar el cel. Infinitat de gotes queien sobre seu, va pensar. Les veia petites, agafar velocitat i topar contra les seves parpelles, que porugues es cloïen. Nervioses. Li va agradar tant que no podia moure el cap. Es menjava l’aire barrejat amb aigua. Les gotes rebotaven contra els seus llavis molsuts. La música que sentia anava agafant ritmes trepidants, ja no era blues trist. Ara cavalcava un tro per les seves entranyes i sentia com tots els pèls del seu cos s’enlairaven contra la normalitat, vestigi del mamífer que un dia va ser. Els seus mugrons es van endurir. Sentia fred. Sentia. Volia posar-se a girar sobre el seu eix, sobre l’eix del seu cos i sentir la vida i fer veure que vivia en una pel·lícula. Però es va veure ridícula al pensar-ho. Va començar a caminar lleugera. Corria, primer pels carrers d’aquella maleïda ciutat. Les molècules d’aigua feien ponts d’hidrogen i calidoscopis davant dels seus ulls. No podia parar de córrer. Va caure i ja era al bosc, i es va aixecar bruta de fang i de vida i va somriure i va tornar a córrer i a brincar i s’esgarrinxava i sentia l’olor de milions de flors que encara havien de sortir, de terra mullada i volia ser un animal. Portava una samarreta blanca, descolorida, que havia anant perdent trossets de cotó estiu rera estiu i que ara només la feia servir per dormir. La samarreta, se li enganxava sobre la pell i ella sentia que era com anar despullada. Els cabells llargs, molls li rebotaven sobre l’esquena al córrer. Duia uns texans vells, també, els seus. Esparracats i ara, bruts de fang, li allargaven les lleugeres cames que es desplegaven a cada pas. Lluïa la serenitat de la lluna i l’innoscència dels poltres al caminar. Va tornar a casa convertida en ninfa, bruta i salvatge. Va menjar i la taula era parada. Aquella nit va poder dormir i l’endemà feia sol, molt de sol.





Inspirat en:
(Es veu pluja des de dins.)