22.5.08

inundacions

Agafa el llapis amb la boca. El rosega i somia el dia en que podrà escriure així. La saliva s’escapa, s’escampa entre els fulls que té sobre la taula i sense tancar la boca s’ho mira. S’inunda la cambra. No sap massa bé què ha de fer. Sent algú a l’altra banda de la porta: voldria que vinguessin a salvar-la, però ningú se n’adona.



Els dies s’entrebanquen els uns amb els altres. Les decisions han fet niu al seu cap i ella creu que és feliç.
S’agafa un ble de cabell (mentre pensa com n’és de bonica la paraula), i es fa una trena. Hi posa amor, ara li’n sobra. Cada primavera li passa el mateix. Agafa tots els color d’aquella tela que li van portar del país del Sol, i també ho trena. Un grapat d’aire de mar i tota la sang. S’imagina l’espectre del seu electrocardiograma sobre una partitura i fa moure els dits. La trena no li estreny. Els cabells, fins, llisquen els uns amb els altres, i la trena es va desfent al temps que ho fa l’encanteri que la convertia en princesa. Ja feia massa que passava de la mitjanit.


Aquesta hora només se senten els udols de la gent que no pot dormir.




Les plantes del balcó ballen amb el vent. M’abraço, s’abraça. Una esgarrifança i l’impuls la torna del lloc on havia marxat.

Agafa el llapis amb la boca.











les fotos de Bolívia:
http://www.fotociclope.com/galerias/32-inundaciones/inundaciones.html

13.5.08

em recorda





D’una pell que em recorda,
el color d’aquell quadre imaginari,
on cada nit era fàcil
prendre el pinzell dels udols
alçar els murs de la tendresa
o fins i tot de l’art,
és senzill.
D’una llum que em recorda,
l’aire de les lletres aquella nit petita
quan et vaig demanar fluixet:
“Llegeix-me l’antiga Roma”
per mi.