5.9.08

Nina, dorm.

“Nina dorm” xiuxiuejava l’amable espera. Però ella no volia dormir, no podia dormir. Mai havia imaginat la tendresa despuntant enmig d’aquell rebombori de crits, sacsejos i mans ensangonades. “Nina dorm”, la seva mà resseguia les paraules compassades a la seva esquena, d’on relluïen vertebres i omòplats. Feia sol, molt de sol, però ja no li semblava alegre. Ni era de dia. “Nina dorm”, i tant n’era el soroll, la llum o el brut de la vida. Amagades en una vall salvatge, fugint d’una ciutat en flames, arressarades al camí veien escapar-se les seves vides. “Casa” era lluny dels seus pensaments. Nens famèlics i els ulls coent-los-hi de son.

Les botes verdes i les mans netes: les cares de l’horror.

Van fugir de casa una nit salvatge. El pare havia desaparegut feia quatre mesos. La greu espera i el dolor opac de l’incomunicació sortien cada vespre als sopars rancis fets de pols ràncies també, que els costaven suor i empenta. La Nasim i sa germana mantenien la casa dempeus. Tenien un cabrit, però ja era massa vell per matar-lo. Aquell vespre resaven a un déu aliè, com tots, pel pare. Un pare, que més enllà de l’amor que els havia professat, enyoraven per la protecció que els donava. Amb ell van conèixer la lluita contra l’ocupació, i ara se sentien presoneres d’aquell toc de queda i de la sang paralitzada quan passaven els colons armats prop de casa. La mà del patriarcat apretava més fort encara, en aquell racó de món. Els hi havien explicat les brutalitats a les que havien estat sotmeses les dones arrestades pels israelites per motius polítics. Aïllades, obligades a donar a llum en les seves cel·les, torturades, amenaçades i violades. La Nasim plorava de por en sentir murmurar tals brutalitats a les seves veïnes.

Aquella tarda l’havia passat somiant en silenci dins la seva cambra. Somiava que podia anar a l’escola i a la universitat, que podia caminar pel carrer sense por i tenir una feina, que tenia parella o fins i tot parelles, que es pintava els ulls i lluïa la seva negra melena, que llegia i era feliç, que viatjava i veia món i tornava feliç a casa, a Palestina.
Els tirotejos van començar als volts de les dotze, quan les dues germanes parlaven animadament sobre el que havien somiat. Després de cinc hores interminables van sortir, van agafar les quatre coses que creien necessàries i van seguir la multitud que fugia cap a algun camp de refugiats, al Liban o a Cisjordània, tan se val el nom.
“Nina dorm”, la gronxava la veu de sa germana, mentre reposaven recolzades al vell tronc d’una olivera oblidada camí d’enlloc.


Des de l’any 1948, en que es va establir l’Estat d’Israel, els drets del poble palestí s’han vist vulnerats continuament. D’això ja fa 60 anys.
Per nosaltres, les dones, la resistència és doble.
Seguirem lluitant!