30.10.08

La geografia de la Blanca (part II)

Van arribar a la porta de l’hotel. Van fer un parell de voltes buscant aparcament. Ella va sortir del cotxe. Duia uns pantalons amples i una camisa, es sentia elegant. Ell es vas posar les claus del cotxe dins la butxaca esquerra dels texans, com sempre feia, i es va arreglar la camisa. La va mirar, ulls blaus barreja de tristesa i enyorança. Ella li va somriure i s’hi atansà per tocar-li la mà. En Quim tremolava com una fulla, no estava segur de que fos el millor. La Blanca era forta, sempre volia provar tots els camins que li oferia la vida per tal de millorar-la. Anava amb peus de plom per evitar malmetre el seu esperit sensible. Corria, caminava i descaminava, tot apilant paraules –descaminar- i gestos dels seus amors.

Van entrar a l’habitació. Era tota llum. Llençols blancs i detalls d’un roig intens, feien d’aquell lloc un espai encisador. Hagués volgut aturar el temps en aquella cambra, recés de una vida que sovint la feia sentir que retrocedia, per recuperar el punt de partida, des d’on s’observava a si mateixa. Es veia créixer i renéixer.

Va deixar la seva bossa en un racó, rere una cadira de fusta blanca i entapissat blanc també. S’enretirà el fulard, deixant-lo sobre la cadira, delicada. Ell la mirava assegut al llit. Es va descordar el primer botó de la camisa. D’aquell bocí de pell va desprendre’s una alenada del seu perfum, i la invadí un sentiment de proximitat. Va fer un parell de passes fins que es va posar davant d’en Quim. Li va acariciar les mans –les seves mans-. Ella les tenia fredes com sempre, ell les hi premia amb força, una mica per no deixar-les escapar. La Blanca volia fer-ho bé, s’estimava en Quim. Li va fer un gest suau dient-li que s’aixequés. L’un davant de l’altre. Ella sentí una punxada a l’estomac, tenia ganes de plorar, d’aturar aquell joc macabre que havien pactat ells dos: hàbils independents, segurs de viure i de saber conduir les seves vides. Tenia ganes d’agafar-li la mà i endur-se’l d’allà, portar-lo a casa –avui tant li era la seva o la d’ell, avui no discutirien-. Però sabia que allò era un espiral que els duria de nou aquell racó de mar on s’esquerden velers i es perden metàfores.

La Blanca va conduir les mans d’en Quim sobre el seu cos. Els seus dits van començar a recórrer la seva esquena, anatomia coneguda d’amors salvatges. Es besaren apassionadament, com si sentissin una forta necessitat de fer-ho. Ella es va aturar un moment, suspesa en l’àrea d’aquella cambra aïllada. Ell li besava el coll, l’escot, li descobria les espatlles. Ella restava immòbil per uns segons que li van semblar eterns. Els seu cos es debatia entre un abisme incert de regeneració i un camí conegut, últimament hostil.

Els músics, van entrar un a un a la cambra i es van asseure a les cadires entapissades. Recolzaren els seus instruments al seus cossos. Un contrabaix inicià, greu, aquell cant conegut. Estols d’ocells recorrien la seva pell. Els dits àgils d’en Quim li activaven aquell sistema nerviós atenuat per la música. La roba interior negra lluïa sobre la blanca pell.

El sexe fou com una melodia càlida i tènue d’amor. Es respiraven. Coneixen aquell compàs, perfeccionat al llarg del temps. La sang s’apretava dins les venes i artèries. La Blanca s’aferrava a aquell cos suat acumulant estímuls que la duien, com onades ferotges, a una cala única i primera on començava el món.

Al acabar va obrir fort els ulls, per encabir tota la llum del moment dins les seves retines, per evitar les llàgrimes. La por del moment deixà pas a la tendresa, aquella dels qui tracten amb el més preuat:

- Tot anirà bé, amor.




Hi ha qui viu la vida amb sang i dies, sense paralitzar-se per la por.


Hi ha qui no viu.



24.10.08

L'amor de la Blanca (part I)

-->
Li agradava llevar-se aviat. La gola seca com una raspa cridava un cafè amb llet. L’amargor dels cigarrets consumits li pesava coll avall. Lleugera es passejava pel pis, redescobrint la rutina de cada matí. Es posava aquell recull de cançons que ella havia escollit pels matins. Un Lou Reed li deia bon dia, l’abraçava i li recordava allò de “walk on the wild side”. Ella li agafava la mà i li prometia recordar-ho sempre, sempre pel costat més salvatge, sempre viva. Sortia fumejant d’una dutxa massa calenta, amb la pell encesa. A la cuina el cafè ja era calent. “...que como yo te he querido, no va a quererte nadie” li deia una veu de nas que tantíssimes vegades l’havia fet plorar. Los planetas i les seves punyalades. Es vestia per l’ocasió. El dia era gris, i ella se sabia animal de sang freda. El sol la feia moure més ràpid. Però aquell matí li era igual, aquell matí havia de ser girs i les robes negres.
El pis tenia moltes finestres, com a ella li agradava. Alguns vidres estaven entelats, a fora el vent xisclava entre xemeneies fumejants. La cuina era massa petita, i des de que vivia sola se li acumulaven plats i platets bruts. Es va posar aquell perfum suau, tot creuant pel petit passadís ple d’alfombres i fotografies velles. Es va acabar el cafè. Es col·locà el fulard que sempre l’acompanyava, i després es va enretirar la llarga cabellera de sota. Va prendre les claus d’aquella tauleta típica que sempre havia vist al costat de totes les portes de totes les cases que surten a les pel·lícules i que sempre havia volgut tenir. Va somriure al pensar això, i va fugir cap al carrer.
La gent corria amunt i avall. El vent era calent. Els cabells se li passejaven per damunt la cara. Va pensar en allò del “wild side”. L’instin animal li bategava prop del sexe. Tenia molt clar el que succeiria aquell dia, ho tenia tot controlat. Va comprar-se el diari i va esperar-lo mentre es fumava un cigarret. Es va mirar les mans, aquelles ungles impecables, ni massa llargues ni massa curtes, sempre sense pintar. Lleugeres subjectaven aquell animal fumejant. Duia la roba interior negra també.
Ell va aparèixer sempre estès. Feia mala cara. Ella no volia sentir mai més compassió, no volia tornar a repetir escenes de llàgrimes i crits i tornar a sentir-se maltractada per aquell ésser al que havia ajudat. Es va posar a la defensiva, mig xuleria mig escut, per evitar que ell la veiés per dins. Ell li va fer un petó lleuger, prop de la boca:
- Bon dia bonica.
- Hola Quim- va contestar, seca.
- Anem?
- Sí, que ja fem tard.
- Tard a què?
- Bé...no ho sé, però quan abans comencem abans acabarem.
Van recórrer un parell de carrers. Ell li agafava la mà amb violència i això no estava dins els plans que tenia. Li va fotre una estrebada i li va demanar que per favor es relaxés, que les coses no es feien així. Caminaven de costat, molt a prop. Ella li fregava suaument la mà amb el balanceig del caminar. Ell era guapo. Era alt, com sempre havia vist la bellesa. Esvelt de mirada penetrant, avui no era l’home dur que l’havia seduït una nit a una festa en la que havien coincidit a Begur. I allà era on anaven. A aquestes alçades havia deixat de preguntar-se si era una bona idea o no tornar a aquell lloc, ara era massa tard i ja estava dins del seu cotxe, massa net i que sempre feia olor de nou. Al posar-lo en marxa va saltar el reproductor. Un Sanjosex melancòlic i empordanès cantava “Fem l’amor” i a ella se li va fer un nus a la gola. Hagués preferit cent mil vegades que hagués sonat “Puta”, al menys haguessin rigut.
- No tens res de Lou Reed?
- No, no m’agrada.- va pensar en l’estupidesa humana i com hi podia haver persones al món a les que no els hi agradés Lou Reed, i com es podia estimar, fins i tot, a aquestes persones. Reia maliciosa per dintre, mentre pensava en això. Li encantava exagerar. – sóc pitjor persona, per això?
- Una mica, però no tenia intenció de dir-t’ho.
Poc després, va canviar el disc i va començar a sonar un reage estúpidament alegre. No ho suportava en aquell moment. S’amuntegaven imprevistos en aquell dia en que ho havia de tenir tot controlat.
- Ei, de debò que et ve de gust escoltar aquesta música?
- Joder.- va dir ell mentre concentrava tota la seva ràbia contra el botó que activava la ràdio.
La situació es va fer una mica tensa. Un cop va finalitzar la revisió del trànsit de la maleïda àrea metropolitana, en la que ells estaven immersos, un fil de veu els regalava “La noia del país del nord”. En Dyland, que seia a darrera, va somriure al sentir la seva cançó en català. Al final, va pensar, el regal potser només era per ella. La cançó era trista, i per ell no era un bon dia per haver estimat una noia del nord. Ja no recordava les vegades que s’havia imaginat ser aquesta noia de cabells llargs, a qui li escriuen cançons guitarres esquerdades. Cançons que siguin tristes, que sempre són les millors.
El sol no tenia cap intenció de fer acte de presència. S’avorria a l’autopista i el va començar a mirar.
- Què mires?- va dir somrient.
- M’agrada mirar-te quan no em veus, com quan dorms.
- Blanca, si us plau...
- Ei Quim, si ha de ser l’últim dia, vull que sigui bonic. Vull que sigui càlid, vull sentir excitació, vull dir-te tot el que penso.
- Si però...no m’ho facis més difícil.
- Potser no es una bona idea tenir aquest últim dia.
- No, jo no dic això. D’això ja en vam parlar.- va fer una pausa mentre movia els llavis- Val, d’acord, perdona, fem-ho a la teva manera.

No volia discutir, no volia passar-se el dia pensant, només volia que fos com una última carta d’amor: trista i desesperada, que fa mal, però té un final.

Sona "Porcelain" de Red Hot Chili Peppers.

10.10.08

Parets buides.


A les 9:55 del matí. Mig adormida, les poques hores de son em pesen. Des de les 8 davant de l’ordinador i ara agafo una trucada, amb la mandra d’una veu rogallosa. A l’altra banda un espanyol ranci, al qual responc en la meva llengua (i quan dic meva vull dir meva, en la que penso, en la que parlo amb mi), demana per l’encarregat. “No hi és”, li dic (frase d'una simplicitat esfereïdora). Em respon, amb el que m’ha semblat el crit d’un burro bramant, “¡¿cóg’mo?!”. Sembla fins i tot indignat pel fet que jo li hagi parlat en català. Desprèn una bafarada de xuleria i prepotència, quatre frases i pengo. El primer que he penso és: fill de puta, i ho sento molt, però és així. I podria començar a descriure mil barbaritats, que es repetirien com sempre passa en aquests casos. Els insults no tenen res d’original. Només descric, i és així de lamentable, una agressió més als catalanoparlants dins dels Països Catalans. Així que, no em vinguin amb apologies estúpides a una suposada persecució de la llengua espanyola a Catalunya, primer, perquè no tenen cap fonament i segon, perquè nosaltres cada dia espeteguem de nassos contra parets buides que ressonen ofeses al sentir-nos parlar.

Ah, això si, a l’estiu tothom parla de bon grat anglès, francès, o el que faci falta!

Avui he sabut que un dels firmants del Manifiesto contra la persecución lingüística és Mario Benedetti.
Sí, el mateix de "Primavera con una esquina rota".

4.10.08

Casualitat(s)




LES MEMÒRIES DE JOAN DEL MÓN
“Però no sé com devia ésser, potser veient volar un ocell, que un dia se’m va acudir de preguntar-me quin seria el meu futur. ¿Quin voldria que fos? El d’uns dies iguals als d’avui: que els meus dies, sempre igualment deliciosos, anessin repetint-se indefinidament. I anava errat, aquell desig era un impossible. Ho vaig saber quan vaig adonar-me que m’havia acostumat tant a la vida regalada, que ja no em semblava que ho fos; que no m’exaltava tant l’amor amb la dona més bella i més dolça del món, ja era un costum; de tant veure-la, ja no m’admirava aquella bellesa.
Potser és que si poguéssim tenir la felicitat eterna no seríem feliços.”
Anna Murià, “El llibre d’Eli”



En Cesk, un d’aquests dimecres de cercles, ens va regalar una de les noves cançons que sortiran amb el seu nou disc, “Osanna”, inspirada en un conte d’Anna Murià. La cançó, que de moment és un tresor només possible en directe, em va portar a buscar qui i què era Anna Murià.

Li hauré d’estar agraïda sempre més per haver-me descobert una autora com aquesta, algú que m’embolcalla càlida com un somriure i em fa tremolar de por per la certesa de les vides que descriu.




Dimarts, seran 21 anys i un regal per a mi mateixa.
Aquest llibre.

2.10.08

fràgil

Si remenes,
emboliques encara més,
estrenys sense saber on és el nus:

M’ofego
i tornen els nàufrags.

tempestes de sorra



Puja un esglaó i la sorra li omple les sabates.
El vent, meandre invisible de l’intercanvi de vida,
constant mentida.

Ell em mira entre el desencís d’una cara més.
Sota el bigoti, els extrems esfumats del seu somriure,
com d’excel·lentíssima Gioconda,
em distreuen del camí que seguia.

Una vida, constant mentida.

Surt, porta una alenada d’aire dins una bossa de plàstic.
El vent, cristal·lí d’aire fred del nord;
sempre aquella cançó.

Puja un altre esglaó i ara s’entrebanca, cau, espetega
la barbeta aristocràtica contra el següent esglaó.

Trenca el somni de princesa,
va descalç.

Em mira, fúria d’aigües brunes.
La sang li embruta la boca; sorra.
S’encén un silenci als seus ulls de guineu.

Jo em faig vent, pols de records i embolcall de vida.
Li prenc els braços, llargs.
El faig lleuger, però no en té prou.
Li barrejo els cabells amb amor.

(Dubta, rumia i m’espanta).














He decidit amagar-me, recés de calma infinita.