13.11.08

La tardor no té donzelles.

“Les roselles s'han pansit
la tardor no té donzelles
i els meus cabells blancs i fins
m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.”
Pau Riba, "Cançó setena en colors".



Presa de la lluna, sent augmentar la percepció. Pell sobre la seva pell. De nit, circumferència infinita, la veu brillar. La mira, ara és màgica.
Presa dels cicles i les estacions, de la natura i el seu vaivé constant, metàfora de vida. I d’aquell sol, despertador d’alegries.
Presa ara, d’aquesta tardor, convertida en fullaraca vulnerable. Ja l’avisaren ocells migradors: la tardor no té donzelles. Immòbil vers el pes d’aquesta pluja externa, inevitable boira que asseca per dins i humiteja els peus petits que caminen sols. Esperant un hivern fred que mati aquest marró esquerdat i ho torni tot blanc i nou. Esperant les nits tancades, passejant Girona, fent papallones de fum. Perquè quan tot sigui net i brillant vindran de nou els crepuscles matutins
(i les roselles).