12.12.08

Terrorisme literàri

De vegades pregunto què seria de la nostra existència sense les lletres, sense llegir-nos d’amagat però conscients de deixar-nos entreveure. Espetegant davant la porta del pàrquing, fràgil, em somreia:




He vingut a omplir

els poemes de parets

les paraules de carrers

en aquesta tardor muda de

G -- i -- r -- o -- n -- a




terrorismeliterari.blogspot.com


I m’ha fet somriure, dubtant entre deixar-lo per d’altres ulls curiosos o endur-me el petit tresor arrecerat dins una mà, he pensat en aquesta tardor. Aquesta tardor que camina ràpid i avança lliure, que viu a batzegades –com sempre-, que parla clar i brilla, que mou –mobilitza-, que escolta, aprèn i pren.

Aquesta tardor –Girona- no és muda.


assembleaudg.blogspot.com





1.12.08

Vivíem a la casa del Sol. Mai es feia de nit a aquell indret. Regnaven la pau i les paraules amables. Perduts en alguna cambra del petit palau ressonaven rialles de nens i jocs de mans.
Estirat damunt del llit, pensava en aquella casa. Per la llum, sabia que no m’havia equivocat. No podia mirar al finestral: els ulls cels ploraven davant la intensa llum. Rumiava i no m’equivocava. Em sentia lleuger, més intel·ligent i més tranquil. Les meves preocupacions s’havien esvaït al passar la clau. Un frec conegut i assajat, allò que feia tants dies que esperava: desaparèixer rere la porta. Estirat damunt el llit, em sentia fàcil, no em feia por ser vulnerable, m’agradava sentir-me així. Sol i vulnerable, com una petita partícula que navega dins un raig de llum, empesa per l’aire, a part del món. Tot havia perdut el sentit en les darreres setmanes. Ja no entenia ni la tristesa que tant em cremava. Volia ser fràgil sense vergonya, volia estar sol i vomitar a cada racó l’estranya soledat, obligada i freda. Volia escopir-la com una serp.
Tenia son, i vaig dormir tres dies. Al principi em va costar per la impertorbable claror. Però un cop vaig sentir desaparèixer les cames, la resta del cos va cedir fàcilment. Al despertar-me només tenia set. L’aigua d’aquell gerro tenia un gust estranyament dolç, d’aigua d’alta muntanya. Llavors em vaig preguntar si sabia on era. Vaig voltar per la casa, no hi havia serps enlloc.
Des del balcó mal tancat arribaven músiques de Cuba. Em vaig quedar aturat i vaig plorar. Els ulls m’enganyaven entre lleganyes mil·lenàries. Veia ombres. No tenia por, només pensava en que si realment hi havia algú, potser l’hauria d’haver convidat a prendre alguna cosa. No havia deixat de plorar i ara la casa del Sol tenia un escampall incomptable de gotes salades. Inevitable aparició: el mar.
Inquiet, vaig llevar-me d’una revolada. Rabiós, em passejava per la casa com una bèstia estancada. Anava descalç, el terra era calent del sol que no parava de brillar, ni tan sols canviava d’intensitat. De sobte vaig trobar un marbre gèlid, sense pensar-ho vaig estirar-m’hi al damunt i vaig somiar de nou, aquest cop tan sols coses que volaven sobre meu.
Em vaig despertar amb una cama adormida i una mala postura que em van fer renegar una llarga estona. El cansament i les cabòries havien desaparegut i ara tan sols pensava, pensava molt. Em feia mal el cap, volia foscor. Aquella casa sempre tenia la claror del sol.

Havia trobat un racó de foscor. Amagat dins l’armari comptava les jaquetes i gorres, bufandes i botes i aquells jerseis gruixuts que m’envoltaven. Feien olor de tristesa i de tancat. Vaig començar a emprovar-me aquella roba tal i com havia fet anys abans. Vaig recordar la mare i el seu “no toqueu la roba del pare!”. Alta i prima, la seva pell finíssima deixava entreveure les venes fràgils i tota ella adquiria un color blavós malaltís. Deia que tenia la sang blava com les princeses i que tard o d’hora seria una reina. Per mi ja ho era. Treballadora i humil, la recordo comprant al mercat, xiuxiuejant no sé què mentre en una llibreteta s’apuntava el que anava gastant, tot agafant-me pel braç per no perdre’m entre la gent. A casa, amagava els seus cabells sota un drap gris. Mentre fregava amb una energia desbordada li queia algun ble rossenc, d’un color apagat també. Amb una delicadesa infinita se’l tornava a posar sota el drap. Jo me la mirava des de l’escala fins que em feia fora quan li feia nosa. Aquest cop la roba m’esqueia. Les botes fins i tot em feien mal de petites. Vaig sortir de l’armari fet un treballador de l’antiga mare Rússia. Vaig buscar un mirall i de sobte, allà, pal plantant davant el meu reflex, vaig notar que pesava molt més que de costum. Una fiblada a l’estomac em va fer recargolar de dolor.
Vaig anar a la cuina. Al trepitjar el marbre vaig sentir aquella fredor de nou. Remenant entre els armaris vaig trobar un sobre de sopa de pollastre. Vaig agafar un cassó. Al obrir l’aixeta, aquesta va emetre un gemec estrany. El primer raig d’aigua tenia un color rovellat. Vaig esperar uns segons i vaig omplir el cassó amb aigua. Quan bullia vaig afegir-hi la pols màgica i tot remenant es va convertir en una agradable sopa calenta. N’havia pres tanta quan era petit que, al anar-me’n, vaig prometre no tornar-ho a fer mai més. Ara tan n’era si en prenia o no, tan n’era que hagués trencat la meva promesa, tan n’era que la trenqués amb aquella pòssima poc elaborada i trista, tan n’era...
Volia que passés el temps, volia que passessin els dies com si me’ls haguessin robat i de sobte dir-me: ja ha passat un mes. O fins i tot dos, o un any, o un segle! Cavalcant fins al meu final. Volia girar-me i veure que havia perdut el temps, que hauria d’haver durat més. Però això tan sols passa quan les coses van bé, i ara mateix no hi havia res que anés bé, o senzillament no hi havia res que anés. La serenitat que sempre m’havia caracteritzat s’amagava en algun racó del meu ser i ara em convertia en un ésser sentimental i trist, vulgarment escandalós tal com un personatge de telenovel·la. Em vaig aturar a la paraula sentimental. Sentiments i sentits. M’havia de despendre d’ells. Em vaig tornar a estirar sobre el marbre, la fred adormia el meu pellatge i em perdia. Havia esborrat el tacte. El regust de la sopa va desaparèixer molt aviat i amb la boca tancada tan n’era el que alguna vegada havia menjat. El gust dormia en un somni monòton. L’aire pesat i calent no feia olor de res. Vaig tancar els ulls i el negre va tacar-ho tot. Malgrat i els meus esforços per aïllar-me, aquelles notes alegres de salsa no desapareixien. Cuba ressonava sense parar. Premia fort els dits contra les orelles. Aquella alegria impertinent em mirava fixament als ulls com dient-me: ei! No tots estem tan fotuts! Tan sols era música, notes perdudes sense lletra que ressonaven i es repetien a un ritme que a mi em semblava frenètic. Em sentia perdut. No aconseguia res del que volia. Volia estar tranquil amb mi mateix i em vaig posar a plorar de nou. Les llàgrimes no servien per res. No esborraven, no calmaven, no eren alegres, però tampoc tristes. Les llàgrimes em feien vulnerable, i sí, m’era igual. I m’era igual perquè estava sol.
La tristesa deixava pas a una ironia esmolada, que es reia de mi mateix i que no podia aturar. Només sentia que formava part d’una immensa desgràcia. Hi havia prou llaunes com per sobreviure un any menjant tonyina i sardines. Vaig començar a obrir-les. Com un animal salvatge que té por que li prenguin la presa que ha capturat vaig començar a menjar-me-les amb un delit boig. Delirava, parlava amb les sardinetes que després em cruspia sense compassió. I no sé perquè dic compassió: elles estaven enllaunades i jo els hi oferia la llibertat en forma de digestió. Haurien d’estar-me agraïdes. Mig somreia, mig plorava. Insultava a les ombres que m’acompanyaven des de feia dies. Quan hi havia una cinquantena de llaunes sobre el marbre de la cuina, el metall oliós feia reflexos amb un raig de sol i de sobte vaig caure estès a terra.
Al despertar-me vaig recordar aquell conte,
vaig mirar per la finestra, però no hi havia dinosaures.

A vegades...

Recorre una platja feta de llum i no recorda
on va deixar les ulleres de sol l’última vegada.