28.12.09

El desert de la Blanca (part III).




E
s va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades. L'encantador de serps somreia en la penombra.

L'aigua freda va calmar aquell xarbot de pensaments. Temps de descompte. Mentre s'assecava els cabells enyorava estius i dies àgils. Amb tot l'amor, va escollir-se la roba i la va posar sobre el llit. Va estirar-se al costat, mig nua i va omplir-se el nas amb aquella flaire de roba neta. Una olor que purifica l'ànima i atordeix les durícies de viure sense parar. Al sortir al carrer va trobar a faltar les ulleres de sol i les ninetes se li van empetitir. Va haver de fer un esforç per somriure a aquella cara amable que li va fer un cafè i recordar-se que ella havia escollit viure així. Que els vespres de melancolia eren encenalls per la immensa foguera que cremaria el dia que retrobaria la felicitat -o que la sabria veure-.

Un horòscop poc esperançador i haver deixat de fumar. Al diari, els titulars del desencís.



L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)
Podria dir moltes coses,
aquestes, les senzilles, són les que costen més de dir.




El de sempre, la realitat de'n Vilaró, Los Planetas i les seves punyalades.
Y si todo va tan bien,
si todo es tan sencillo,
¿por qué este vacío
que siento?

16.12.09

Bocins.


Aquí comença la petita circularitat dels nostres límits. Aquí, la tinta s'escampa i es reconcilia amb el paper. Es desdibuixen cossos, braços i finals de somriures. L'espectre visible que segueix el nostre estel, la teva mà, una llàgrima, fum, una abraçada. El meu nom i tot l'arbre genealògic sacsejat i ple de branques inabastables. Parles i t'escolto atenta per no perdre ni una sola paraula d'aquestes que ara apuntes a una llibreta petita que et cap a la butxaca. Una bombolla, com un cub de cantells esquerps ens recull, ens adorm, ens escup. I som visitants, nàufrags embolcallats per aquesta xarxa primera i ferma, petites espurnes. El garbuix del que un dia vam ser, com una còpia barata, com un dibuix calcat sobre el vidre fred ens apreta l'espina dorsal. Demanes una abraçada, reculls el que has sembrat. I sempre acabo quan s'acaba el full. Cent quaranta-quatre paraules.

Al meu bocí, tota la tendresa.


I que hi hagi més dies com els d'avui,
més matins, tardes i vespres.

8.12.09

Aquest bosc tan gran.


I el sol del migdia va estrènyer els temples del seu crani obligant qualsevol sinapsi a l'acceleració i desacceleració. Aquest mal temps; el temps, les hores. La ingràvida incertesa satura qualsevol altre acte i em quedo parada, rellegint casualitats cruels, tan dolces que no em deixen dormir. I tu qui ets?

Dimecres la lluna tenia una aureola perfecta, tan allunyada del cercle blanc, que semblava cridar-nos. Cridar-te de lluny. Cuidar-te.
(Aquell dia sí que la vaig veure).



3.12.09

Llepant la tapa.

Després de que algú m'expliqués que els Teletubbies parlaven grec (algun dia ho explicaré), avui sortirem entre aquest vent glaçat que encomana calfreds i mans agafades. Escriure quelcom que ens faci riure. Donar el millor de nosaltres, i pensar que tot just és dijous.

La Vida és con un petit Suisse trist,
llepes la tapa, te la menges i hi acabes sucant els dits.

(no en tenim mai prou).






1.12.09

Les tortugues dormen.


Demanaves sang i fetge, les entranyes de primer plat i sentir-me despullada per dintre. Però les hores són acords lents que queden a l'ombra d'aquesta eufòria estranya que empeny els dies, les nits i les pàgines. Demanaves prou d'altres. Ingènua creia que no t'escoltava tan com ho faig. Últimament, ara que dines amb mi -mandarines i patates insulses-, sento que tinc un nou pes a la balança que m'escolta atabalat mirant a un infinit proper i em regenera els dubtes i les il·lusions. (La setmana passa, passada).


Diari de bord. Dia u. Vull entendre-ho però no puc.

Sense voler, es posa sempre el mitjons després dels pantalons. Però avui es deté i planya el fet de tenir les sandàlies amagades a un racó del sabater. Un sabater d'aquells alts, amb un munt de calaixets on no hi caben mai bé les botes de muntanya. Les tortugues dormen. Nerviosa sent que fa dies que escriu que allò de “la sang empenyent-se dins les venes”. Ui, que primes! Afirma cofoia la infermera al palpar-li el braç, agulla en mà. Sí, això diuen. La sang surt a poc a poc. Vermell fosc, quasi negre. Color de terra fèrtil, d'aquella que despunta sota la molsa d'un bosc frondós, plena de microorganismes que tanquen cicles i regeneren les arrels que creixen tímides. Respira fons. Em pots tapar l'agulla, em fa angúnia. Quina paraula més estranya, pensa, mentre es despista entre les rengleres de la persiana, evitant la mirada en aquell punt on l'agulla es perd dins de la seva carn tova. Veu molt i no fumis fins d'aquí dues hores, com a mínim. No fumo. Davant de la facultat de medicina li passa pel costat, ulls vermells. Avui no hi ha classe, me n'he d'anar. No et preocupis, espero que estiguis bé. I la tarda és dilata entre combustions i coses estranyes que la cansen. Es treu la bata de laboratori i li somriu àmpliament, per que ho vegi i se'n recordi l'endemà, que es tornaran a veure. Vol que estigui bé, és cert. Al cotxe sona quelcom que li agrada i malgrat això, només té ganes de tornar a casa i escoltar aquell disc que ha comprat al matí. Desitja que s'allarguin els minuts, però ja ha de tornar a marxar. Després, intrusions, acords de lluny i noves cares. El cercle s'estreny, ells. Fan una cervesa i s'arreglen les vores d'aquests vestits, de vegades feixucs, que són les relacions. Sobretot parla'n, t'anirà bé. Ja, però si ara hi vaig, ella no ho vol, després què? Després tot això acaba sent un rotllo patatero...Tenim filòsofs de guàrdia que han sembrat un prat bast on començar qualsevol partit.

Els ulls es cloïen lentament, adquirint una fisiognomia semblant a la de la lluna decreixent. Paral·lelament -a un univers paral·lel, sí- el poeta preguntava desconcertat que com era possible que no hagués vist aquesta immensa lluna plena. Avui no he tingut temps, les tortugues dormen.




16.11.09

tempestes i silencis.


[...]
Todo lo arrastra el viento.

Canta y cuenta la lluvia.

Las letras de agua caen
rompiendo las vocales
contra los techos. Todo
fue crónica perdida,
sonata dispersada gota a gota:
el corazón del agua y su escritura.
Terminó la tormenta.
Pero el silencio es otro.

Tempestad con silencio (Navegaciones y regresos), Pablo Neruda.



Quan les mans es tornen fredes, la sang s'encalla a l'estómac, a aquest mal de panxa estrany. Fa massa fred als vespres i al matí ningú m'ha avisat i el cotxe està glaçat.

26.10.09

Rere les portes.

El soroll de la porta al obrir-se el va desvetllar. Havia esperat despert una bona estona, però al final el cansament havia pogut amb ell. Va entrar a la seva habitació i va seure al seu costat. Li va passar una mà pel costat de la cara, recollint aquell ble de cabell que no li deixava veure la bellesa equilibrada del seu rostre. Tenia els ulls d'ametlla i la petita línia que s'hi havia pintat els feia encara més profunds. Va pensar que tard o d'hora li diria alguna cosa. Ella li va agafar la mà i li va posar sobre la seva cuixa. Es va aixecar i va posar un disc conegut. La música va començar a escampar-se per la cambra i cada nova nota, cada nota coneguda canviava el color de les coses. Va recordar una vella amiga, una tarda de novembre, mentre li parlava de l'aura dels éssers vius, del vent i els arbres quan parlen. El cap pensava més ràpid, però els pensaments eren densos i tot va adquirir un aire una mica trist. Ella s'havia assegut de nou al seu costat i li havia agafat aquella mà. La mateixa de sempre.
- Sempre em passa el mateix. Et voldria parlar però el temps se m'encalla gola avall i totes les llistes imaginàries que tenia perfectament ordenades dins el meu cap no saben què dir. I jo, sé que no ho faig bé, sé que així no, però no saps com voldria dir-t'ho tot a poc a poc i a la vora. He dibuixat un camí perfecte, una història molt bonica pels dos, pel teu camí i el meu. N'estic segura que et faria sentir especial i jo seria més maca i somriuria els vespres que no puc dormir. Qualsevol cosa que et faci feliç, qualsevol cosa que vulguis...
I va callar de nou. Una cosa va començar a brillar ens aquells ulls llunyans. Petita, la llàgrima va començar a omplir-li els ulls. Quan va ser prou gran va rodolar galta avall, lliscant suaument pel pòmul, passant a ran d'aquella boca estimada, va fer un gir brusc sota la barbeta, cap al coll, i resseguint els ossos forts de la clavícula, es va endinsar cap a l'escot.

Prop d'allà, bategava fluixet un cor estrany.


All I need, o la bellesa dels petits ecositemes.
Radiohead, sens dubte, uns dels millors.

14.10.09

Cartes des de Hasselt.



Aguanta el llapis amb la boca i s'oblida dels misteris de l'amor que no la deixen dormir a les nits. Rellegeix articles, observa plantes i de tant en tant es distreu mirant aquest cel gris que gronxa els seus dies. És gris, però no es trist, pensa mentre sent el batec del seu cor. Mentre veu com els seus dies han canviat. Ahir la miraven de prop. Ara camina ràpid, coneix ciutats -les més belles del món-, i se sent reconfortada. Trobarà a faltar l'aigua, la fred als peus i un somriure al pujar a l'autobús. Res no l'atura, i a cada lloc on va sempre va cap a casa.


I'm a bird girl,
and bird girls can fly.

Mediterrània.


L'illa es desperta estrangera i jo m'adormo sobre la Mediterrània. Sonen muntanyes desconegudes i abraçades que calmen enyors. Es barregen els verbs i les meves ganes d'obrir els ulls en un trajecte amb tren sense paper, sense bolígraf per poder escriure, sense ganes de que s'acabi. El blau, la mar i la pluja. Un cel traïdor que omple ulls i buida ànimes. Les llàgrimes, humitats tropicals d'una terra tan seva, es contenen adormides al vaivé d'aquest mar en calma. No hi ha fulles esperant una tardor, no hi ha donzelles, ni monstres, ni prínceps. Sola encamino sendes màgiques, seguint uns passos coneguts. És com aprendre a anar amb bicicleta, per no oblidar-ho mai més. Un home, alemany al meu parè, seu amb l'esquena tan recta que fa que m'hi fixi. Pulcrament treu una mà per la finestra i deixa que l'aire l'acariciï. S'omple de sol i de tempestes fràgils. El nord és traïdor. Ens expliquem dies, retrats i anècdotes omplen l'estança, i s'allargassen les hores a Son Macià. Som el que ens hem fet, les unes a les altres. Ampliant la petita família que sempre obre la porta somrient.

28.9.09

Paradisos ficticis.



Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis -imaginació acceleradora de partícules-; aquest blau me'l guardo per mi.






26.9.09

L'arbre que dóna fruits.


Al petit espai que dorm entre nosaltres hi has plantat un mandariner. T'adorms aviat, sempre tranquil·la, sempre tan dolça. Obro la làmpada i alhora un ull es desclou feixuc. Migsomrius, et gires i t'adorms de nou. Petita, la meva petita. Llegeixo per matar les hores i la cafeïna que m'espatlla el pols. Sonen flautes travesseres i una percussió lleu. La pell s'allargassa i retornen al cap memòries i dies fàcils. Poc a poc, amuntegaves un grapadet de sediment, ben regat, on plantaves la llavor amb les mans càlides del qui estima a la vora i aquesta tardor tan esperada -que tan t'agrada- hi ha nascut aquest arbre perfumat. La certesa de qui viu els dies amb el teu aire, i poc en tenen de metàfora aquestes lletres. Tu m'escoltes quan no callo, quan parlo per no haver de callar. Jo t'esguardo les nits calmes, presagi d'una vida feliç.

(i quantes eren? 19, ja?)

16.9.09

Mil·límetres, mil·lèsimes de segon.

Puja les escales com aquell qui persegueix un pensament, seu a la plaça de Sant Domènec i demana una mica més. Tornant a casa se'n recorda que no s'ha fet el llit i que algú ha de regar les plantes. Renta els plats d'ahir i mentre s'eixuga les mans, demana una mica més. Un, dos i tres. Respira tranquil·la i tot fa olor de mar.

Més enllà dels seus ulls lluïen les cases de Roses, tenien el llum encès i va preguntar què era el que es veia. Vaig somriure. Tenia les mans suaus i una mica de sorra a les sabates. Quan hi ets i no hi ets, quan rellegeixes pàgines, dedicatòries i postals, es respira aire net, matis i habitacions amb el sostre alt. No em despertis demà, que el que ara vull és dormir. I sota els arbres feixucs perdent fulles -desprenent-se de la tènue escorça-, et treus la roba i jo desgrano lletres i distàncies. Un, silenci, dos, acords i tres. Tres dies.

2.9.09

T'estimaria pels matins.

T’estimaria pels matins quan apareixes amb aquella cara inflada i uns ulls quasi inexistents. T’estimaria quan ni em mires, pensant en el que pots haver somiat. T’estimaria quan em dius bon dia amb la veu greu, i et sorprens a tu mateixa. T’estimaria pels matins perquè el teu cos adormit no amaga el vaivé de la teva respiració compassada, tranquil·la, perquè somrius sense voler i et deixes ser vulnerable; perquè fas olor de net i de dia, i et miro i penso que no hi pot haver ningú que sigui més tendre.

31.8.09

La ràbia.

"Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por."
M.M. Marçal.


La violència masclista no permet triar, s’enfronta al desig i a la llibertat de les dones. Aquesta violència contra les dones impedeix la nostra ciutadania plena, desconeix la nostra qualitat de subjectes de drets, i atempta directament contra el nostre dret a la salut i a la vida.

PROU DONES ASSASSINADES!

20.8.09

L'hort.


[...]"La nit és llarga i va bé tenir alguna cosa per pensar dins el rebost del cap.
L'hort cal fer-lo cada dia, sempre ha estat el senyal de fer-se vell, el conreu de l'hort. Quan els pagesos són massa grans per anar al camp a treballar amb els joves, enceten un retall de terra per a l'hortalissa, els joves mai no fan hort, cap jove no faria un hort perquè un hort és la lentitud i la constància de les canyes lligades calmosament, cap cuca a les plantes, cap pedra posada allà on no toca; la disposició perfecta de cavallons i terrosos només es pot veure de vell, i els planters i recs estan perfectament disposats reproduint qui sap quin ordre, tot és calma dins d'aquest claustre quadrat sense columnes. Hi ha serenor també en l'herba que a manera de jardí voreja la casa, una planta de gram que s'ha apoderat de la part del davant i dels laterals, aguantant verda hivern i estiu. Els braços del gram s'entrelliguen els uns amb els altres, passant per sobre i per sota, nuant-se ara aquí i allà, clavant-se els uns allà on els altres no arriben, i si intentes arrencar la planta, només te n'emportes un bocí que serà ràpidament reemplaçat per un altre. La planta creix plana mentre enfonsa les seves arrels; de tant en tant hi passo una dalla, només perquè em fa goig veure-la tallada tota al mateix nivell, aquest és tot el jardí , es veu des del dormitori quan m'aixeco i des de la finestra de l'escala que davalla fins el menjador.
Sola, la casa és eterna, lenta al mig de la planícia entre les planes grans, la part més allunyada del poble, la més silenciosa. L'únic soroll és el vent, o la pluja, el cruixir de la terra en la calor de l'estiu, però ara a l'hivern l'únic soroll és el vent, la boira no se sent, algun mussol, algun gos tal vegada, potser el brogit llunyà d'algun tractor."
Tota terra en boira, L'ARBRE SENSE TRONC. De fems i de marbres -triologia-. Francesc Serés.


No en sé, ni n'he sabut mai. És més fàcil regalar que recomanar. Però malgrat tot avui m'embarco amb la idea de despertar la curiositat de qui ho llegeixi. Per mi és un mirall, una radriografia i una carícia lleu.

Entrevista a l'autor:
http://www.joanducros.net/corpus/Francesc%20Seres.html#01

13.8.09

Tacte i olfacte.


No és sobreviure, és viure.
Agafa un fil petit, final de quelcom. Estira, l’embolic s’estreny i les metàfores es desencallen. Calia un temps, calen cançons i nits de lluna plena. Agafar aire, trobar que hi ha espai entre aquest jo i el terra. Pluja lleugera d’abril, un canvi d’estat en la matèria i veure el cel blau -subtils metamorfosis-. Et gires i prop hi ha una espatlla. Deixar de voler -deixar de demanar- per començar a sentir. Tornar a desentendre’m de l’ordre i trobar-me habitada d’aquesta calma blanca, com una cambra per estrenar, com la meva habitació durant la tardor. Escampar aquest merder de fulles seques, amagar sorolls i nits que costen de dormir. Calçar-me les botes per caminar descalça de nou.

12.8.09

L’orgull de ser esquerrà.


A un sopar li diuen que també és esquerrà. Un “ja m’ho pensava” ple de coses bones li balla dins el cap. Com aquell qui no vol la cosa, li ho pregunta amb la certesa d’un sí cofoi com a resposta -ella hagués fet el mateix-. Converses que es repeteixen.

Esquerrans enrarits i somriures maliciosos per ser regularment diferents. L’orgull de ser esquerrà és una cosa estranya que inexplicablement tots sentim. Busquem llistes de famosos que pertanyen a aquest 13% mundial, com aquell qui revesteix un esperit de pertanyença. Una ganyota des de Hitler, passant per Bush i Bin Laden, Leonardo da Vinci, Woody Allen i Kafka. Marie Curie, Newton i perquè no, Pelé. La Marilyn i en Brad Pitt, i per descomptat, Ned Flanders. Enrabiats quan entrem a classe i no queden pupitres per esquerrans, quan les tissores fan mal i els dits ens queden bruts fins que no arriba algú i ens ensenya a escriure. Afalagats de tant en tant per aquells qui tenen teories sobre genialitats incertes que parlen d’aquesta enigmàtica meitat del cerbell que fem servir més.

Bromes a part, només voldria alçar el puny esquerra i un somriure per qui una vegada em va dir que era anatòmicament d’esquerres.
...casualitats o no, demà és 13 d'agost.
Dia Mundial dels esquerrans.

31.7.09

Sapastra.



Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll.

(Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.)


Ahora me escondo y te observo y te puedo decir:
Yo mataré monstruos por ti,
sólo tienes que avisar.

(LOL)


19.7.09

amb la primavera no en tenim prou.


Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment.

Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres. I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.


16.7.09

(Verd fosc).

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.)

Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.)

Es posa una mica trist.

Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans.

Ell remena nerviós el seu cos per la cambra.
Voldria volar, però no sap quin ocell escollir.

Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.)

Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida.

Escriure no és només explicar, pensa
mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba.



No sé si el pas del temps ens canviarà mai el color.

14.7.09

A l'hivern de les il·lusions.


MENTRESTANT
subscrit a la matèria delirant
llàgrimes d’angoixa sostenen
finestres, parents i món quotidians
que s’escolen per l’asfalt oxidat
de batalles ajornades en paper mullat

mentrestant, les coses van passant

diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles
(aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)

1.7.09

El lila de les buguenvíl·lees.


El capvespre s'amaga rere el Canigó i, estripant carreteres conegudes, miro aquest cel estimat. Sort en tenim de la terra que ens abraça quan la necessitem. Els meus ulls afamats reclamen els colors de la primavera, una pell suada i paraules dolces vora la mar. Però sempre tornes tu, tu i els teus ulls, tu i els teus peus petits, porucs. Tot aquesta llum és per mi. Piquen de mans a dintre el petit cotxe, un fil de veu espetega contra els meus timpans sensibles i els acords sonen més ben compassats i ha deixat de fer xafogor per un moment. Tu i els teus passos de gegant, tu i els teus dies, tu sense nits. Les orenetes, totes, ja tenen niu i festegen alegres sota aquest lila rosat de núvols mandrosos. Ja no queda blat per segar. La meva pell vermella, cansada. Una mà, i acariciar aquests cingles com si ho fes jo mateixa. La recta es fa infinita i premo el peu contra l'accelerador. Tu i les teves lletres. Tu i el maleït color d'aquesta buguenvíl·lea al revolt de Vilaür.




28.6.09

(des)recordar.





Vaig prometre no oblidar mai els primers raigs de sol aquell març estrany, les orenetes que mai hi van ser o els vespres de mans agafades. Vaig prometre no oblidar el prat, el camí i la bicicleta, el gat que hi havia rere el vidre d'un menjador desconegut al carrer del costat de casa que sempre mirava sorprès o els abellots que van fer niu al meu balcó. Vaig prometre recordar sempre aquell arbre florit i un somriure esquerp a l'autobús, vaig prometre recordar uns ulls i una conversa sota la música que omplia carrers, cases i cors. Vaig prometre no remoure l'aigua que emmirallava aquell temps tranquil, fer una última alenada i marxar un dia de pluja de Bèlgica. Però quan me'n vaig anar feia molt de sol i no vaig plorar, i la meva veu era un núvol blanc i vaig tornar a casa i la calor va emmascarar els records d'aquell bocí de terra on els pollancres creixen lliures.

Sort que sempre ens queden els bons per refrescar les més egoistes memòries.



Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.

Bélgica, Josep Carner.

24.6.09

(gràcies).


Travessant una carretereta de revolts, camps de blat a banda i banda, va arribar deu minuts abans de l'hora de començar. Va somriure, encara endormiscada, pensant que mai l'hi havia passat això de ser puntual a la feina. Últimament s'hi estava acostumant i això només volia dir coses bones. Va treure la bossa tèrmica del cotxe on hi tenia el dinar que havia preparat el vespre anterior. Va agafar la carpeta i la va esperar. Ella va arribar corrents i amb mitja rialla “cada dia arribo més tard...”. La bondat dels seus gestos li va ensenyar a comptar les pomes dels arbres que creixen tímides, mil·límetre a mil·límetre cada setmana. Aquells petits fruits que s'han de mimar amb espai i aigua, amb sol i bones mans. Ella li va ensenyar històries màgiques de causes i efectes al revers de les fulles. Li va explicar la dolçor dels préssecs i el color dels abellerols que volen tranquils. Els nius de perdiu i les coses petites de treballar amb la terra. Ella, companya càlida de dies i nits, de pobles i carrers, de pancartes i borratxeres; ara s'expliquen vides i relleus mentre el sol de l'Empordà els hi colra les espatlles.

Els altres i els seus mals.

Fang Lijun. Group Two, No. 2 (1992)

I vaig plorar per coses que havia oblidat entendre. Coses senzilles que pesaven gola avall. Estupideses innecessàries. Vaig escopir fort, com per treure la ràbia, que pica a la boca. Tothom té les seves estratègies per sobreviure. Mentre escopia, ella passava una cortina fina i s'arrecerava a una conversa agradable amb algú aliè. Quina culpa en té ella de ser l'espectador trist? Ara resulta que no queda cap espai sense núvols i la pluja d'estiu no mulla, la pluja d'estiu només fa aquesta olor forta de terra i de cotxes bruts.
Mentrestant, ara ja molt lluny -tan lluny que és fa incomprensible-, un cos alt i fort recitava embarbussaments estúpids i mediocres, inflant el pit com el gall al bell mig del galliner.

Enhorabona, has après a no necessitar.
Ara només et falta aprendre a no estimar.

16.6.09

Encís.


Era un dissabte al vespre i feia molta calor. L'estiu l'hi havia colrat la pell i li feia el somriure una mica més lleuger. Passejava per aquell poble de costa que coneixia pam a pam. Al creuar la plaça de rere l'església, havaneres i banderoles de colors la van sorprendre. Relluïen entre somriures, la gent gran. Els ventalls descompassats interrompien aquell buit sonor entre cançó i cançó, en aquell moment en que tothom ha deixat d'aplaudir, el zag-zag d'aquell anar i venir. Una samarreta de ratlles gronxava un acordió vell que ja sap les cançons de memòria. Aquella mica de marinada li feia voleiar un ble de cabells davant la cara. No li agradava el rom cremat i va demanar una fanta de llimona només per quedar-se una estona més, asseguda a aquella cadira de fusta plegable. Al seu costat, un carrer conegut i se'n va recordar.

Pell morena del primer amor, a aquella platja el va conèixer. Feréstecs secrets de mans i petons desordenats. S'hi va presentar, sense excusa i amb el millor somriure es va asseure al seu costat, un "bon dia, princesa" i "et porto a donar un volt ara que fa vent". Li'n diuen primer amor, perquè així a de ser, perquè només es tenen quinze anys una vegada i aquell era el moment de sentir que sentia amor. Ara, al recordar això, torçava el gest; tendre complicitat vers el seu jo adolescent. Per un moment es va veure temptada a trucar a la porta del que havia sigut el seu apartament d'estiu.

Va tancar el calaix -aquella foto estranya-, i un bocí de paradís dins el record.

9.6.09

Un tros de fang.


Rere la porta d'un armari obert -només pels amics, d'aquells de vora mar- vas llegir que cal estar agraït per un dia haver sigut petit. Ara saps que sempre hi pots tornar, i sentir aquell gos que borda mentre fugiu amb ulls de món a perdre-us entre singles de granit, de terra, d'Arbutus unedo i bruc d'escombres. I recórrer aquella carretera coneguda, sentir el sabor dolç d'aquella última llàgrima que no vas voler mostrar, pensar-te i pensar, i veure-les. Elles, que són l'abraçada i els somriures, que són el càlid del temps i la bogeria, l'alegria i un munt de dies de sol. I tornar a casa i abraçar aquell tors conegut, arraulir-te en una olor i unes mans que sempre t'han fet tirar endavant, i que ara es mouen tranquil·les per tenir-te aprop.

Camines, ara que fa calor, descalça de nou.

L'olor de l'herba (o una setmana d'abril).


Nerviosa, guaitava com els passatgers del meu vol s'empenyien els uns als altres per sortir, tal i com ho havien fet per entrar. Ell m'ha mirat i ha somrigut. Suposo que s'ha adonat de que llegia el seu llibre mentre ell ho feia durant el trajecte estrany sobre els núvols. Volia marxar, fer un petó al terra i abraçar la mare, que sabia del cert que m'esperava rere la porta.
Al sortir, la llum del sol, del sud, una porta i elles. Elles i les abraçades i les llàgrimes contingudes. Perquè fa cosa plorar de felicitat, encara no en sabem. La mare s'ha aferrat al meu cos enyorat i ella s'ha quedat una mica enllà. No perquè fos menys important -la meva petita-, sinó perquè sap com m'ha trobat a faltar. Alegres hem sortit cap al cotxe. Divertides exclamacions m'han tornat al vincle fantàstic d'estar totes tres juntes. Dones, mare i filles, un grapat de secrets i tota la tendresa del món.
Girona, Banyoles, el terraprim estimat, els camps farcits de blat verd i viu, la tramuntana, la gent, la veu, la terra i el principi de tot: casa meva. El pare, tornava del camp i m'ha embrutat la cara de terrosa amb les mans, quan me l'ha agafada. Tenia espurnes als ulls, fermesa d'un tronc d'olivera. M'ha ensenyat el jardí -el seu recés tranquil- i els gladiols que ja naixien i que tanta feina donen, perquè de tan bonics com són la terra els reclama i els torça i si no hi poses un pal s'acaben trencant. Ell venia lleuger sobre una moto, ple de vent i de dies. Una abraçada ben forta -molt forta- i una mà que m'esperrucava suau sota un somriure.
L'animal pelut que m'estimo amb bogeria es feia el tímid, com vacil·lant, potser creia que no ens tornaríem a veure. Per sorpresa meva, dos cadells juganers li espatllaven els passos quan s'apropava.

M'encanta estar a casa i que faci sol. El millor sopar, trucades i avui l'àvia diu que dorm tranquil·la perquè sóc aquí.

25.5.09

Somriu i fuig, que són dos dies.

Avui t'has llevat aviat, com cada dia, per anar a fer uns quants llargs a la piscina abans d'entrar a treballar, ara que et preocupes pel colesterol i per aquesta incipient calvície. Surts i vas a buscar el nou cotxe que t'has comprat, un d'aquests familiars. Arribes a casa i mentre remenes la teva nova joguina la veus passar. La calor l'empeny contra l'asfalt, nimfa salvatge d'aquests vespres d'estiu. La saludes i es para. Baixa de la bicicleta, i et somriu. Com un inútil li expliques que t'has comprat un cotxe, i sí, efectivament és aquest que tens al davant. Bromeges dient que és molt gros, que no te'n saps avenir. Lluny queda aquell quatre llaunes que cabia al carril bici. Ella diu que és gran sí: gran per encabir-hi una gran família. I somrius i afirmes, i mires enlaire, i et veus atrapat. A tu et feia més el pes una furgoneta, però et van dir que pensessis en els nens, que vindran i t'ompliran el cotxe de trastos i d'olor de llet agre. I mentre penses en la casa que et vols fer al costat de la dels teus pares, la mires i saps que tornes a fumar perquè és la única cosa que decideixes enmig de tot aquest entremat. Ella, com una inútil també, et pregunta si tornes a fumar. Tu somrius dient que no tens força de voluntat.

I torça la mirada, et travessa, i pensa que pel que sí s'ha de tenir força de voluntat és per aguantar aquesta rutina. Et mira, color de mel. Somriu i fuig.


23.5.09


No me llores más. Omara Portuondo.



i si fa una mica de sol,
tot prèn un altre color.

19.5.09

Chau compañero.






Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres

sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro

te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota

te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía

pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono

estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos

estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra

estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen

y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote

Chau número tres. Mario Benedetti.


Encara recordo el dia que ens vam conèixer. Estava a casa i tu sempre havies sigut allà, pacient, esperant aquella bonica tarda. I vas començar a explicar-me que l'ordre de les paraules és de les coses més importants d'aquest món, que sempre pot ser bonic si camines sobre l'alegria, sense perdre l'esperança, agraint silencis, embolcallant a tots aquells que necessitem la teva poesia. “Táctica y estrategia” i no sé quin temps feia, tan sols sé que el vam fer desaparèixer, i que t'hagués convidat a parlar-me suau i a la vora, tal i com ho feien les teves lletres. Va passar el temps i ens vam continuar veient -cafès, tardes, vespres sota una càlida làmpada-, culminant en un estiu fantàstic sota el títol de “primavera con una esquina rota”. I jo ja era carrer, dona, nosaltres i un puny alçat. I te'n vas i em sento una mica orfe, amb l'estranya sensació d'enyorar aquell desconegut proper que em mira des de la prestatgeria de l'habitació. La metàfora perfecte de les teves lletres, i aquest “chau número tres” que tan m'ha costat escollir entre aquest meravellós acopi de poemes que va ser la teva vida.


El olvido está lleno de memoria.

11.5.09

Despertar.


Si me desperté una mañana a tu lado,
es que el universo no estará tan mal pensado.

Plou i fa sol. A mi, i sobre de tots els fils que mouen aquest gran espectacle de titelles. Un, dos, tres. Escriu-me de nit i d'amagat, fes-me somriure. Tres. I passaré i em fregaràs el braç, suau i a la vora, i quan em giri dissimularàs sota aquella renglera de dents, mirant cap una altra banda. Plou i fa sol. Lleva't i explica'm el que vulguis. Un cafè, tres dies, vine o troba'm a aquests carrers que l'aigua neteja. El verd, el vent i els teus ulls. Aquell gest innocent, i explica'm el que t'agrada i el que no. I parlo massa i et poses vermell, nerviós, i mirant a banda i banda parles de secrets -que són més bonics-. Obre'm les portes de casa teva, amagats dins un armari, explica'm que t'ha dut fins aquí. I vaig amb tren i t'imagino, m'abraces i ja no hi ets. I ara plou i fa sol, i aquesta mica de vent escampa la teva olor per tot arreu. Però és igual, m'és igual, perquè estem fets de primavera.

7.5.09

Cap a la clariana.


Cap a la clariana, li deia ella amb la veu trencada, sempre camina cap a la clariana, amor. Les seves llàgrimes s'arreceraven entre imatges guardades com tresors dins del seu cap, la mirava i ni tan sols la veia. La mirava i la recordava -més a prop, més guapa, menys trista-. Ella estenia la mà i els seus cinc dits semblaven els branquillons dels arbres a l'hivern, tremolosos; la mirada, de neu. Premia la mà amb força contra aquell vidre immòbil, opac. Ja no hi era. Una veu que no entenia l'escridassava, hi ha hagut mai algú sota aquest uniforme? La impotència tenia nom, el de sempre. El mateix nom que la repressió, el mateix que aquestes cares que ara miren i no entenen res. De lluny la va veure trencar-se com un gerro de vidre fi, i no va sentir cap soroll.

Va tornar -sola- cap a casa, al seu país.

29.4.09

Vosaltres.

Sempre hauria de ser tan fàcil.

video

"Jo t'estimo com ho fan els fills mitjans.
Jo t'estimo, tu m'estimes i ja està."
Tu no has de patir per res, Anímic.

28.4.09

Metròpoli

De mi. (capítol 4)
Caldria revisar la història personal d’un mateix per tal d’adonar-se de que tot és intercanviable i que, molt sovint, el temps canvia el color de les coses. Vull dir…i amb això no vull dir res. Escric i es dilaten les venes entrellaçades als ossos de les meves mans. Penso en aquella tarda de tramuntana a Perpinyà. Passejava tranquil al teu costat. Recordo l’olor d’aquell bar on vam prendre una cervesa mentre ens escampàvem els mots pels nostres respectius cossos.
No acaba de ploure, el cel sembla que estigui esperant l’estímul concret per posar-se a plorar. De vegades tan cel, jo mateix, aquí, on em pensava que era el terra. De vegades agafo dreceres pel meu cap per no haver de pensar en aquests moments, per creure que no és veritat. Ara ho intentava desesperadament entre fotografies nostres, per sentir-te, per sentir-me, per calmar-me…però ha sigut pitjor. I ara em trobo en un embús gris, metròpoli del meu cap rebregat, als suburbis d’aquell preciós món on totes les lletres porten flors de primavera a l’anvers. Amb l’agreujant del ridícul d’haver estat pensant en algú que ni tan sols em va voler dir adéu.
L'habitació era petita, però acollidora. Plorava davant d'una pantalla d'ordinador, que és més desolador que fer-ho davant d'una caixa plena de fotos. Es va aixecar i va canviar els llençols. Per intentar escampar el fred d'aquell hivern que començava, per treure'l del seu llit i de les seves nits. Li agradava anar a dormir aviat quan els llençols eren nets. Rellegiria Papasseit i s'adormira sota els efectes d'una til·la. De sobte el seu mòbil -com sempre- va interrompre aquell silenci, trencant qualsevol petita atmosfera de pau. Emprenyat, va despenjar:
-Martí? -i no va poder dir res, Martí i el seu cor quedà aturat, encallat dins el seu propi nom que havia sentit milers de vegades. Martí i totes les fotos van reaparèixer dins del seu cap. Li tremolaven les mans, la cara es va arrugar, com aquell qui no pot aguantar la plorera, va mirar endavant, a la seva cambra, als armaris buits, als prestatges buits, als dies de merda.- Martí va, contesta'm si us plau...- i va penjar.

***

El tu-tut repetitiu la va fer reaccionar. S'havia omplert de valor per trucar-li, per demanar-li un cafè, unes hores. Es va sentir malament, al cap i a la fi era egoisme vestit de bones intencions. Volia tancar tots els armaris oberts, volia sorgir tota la roba esquinçada i recomençar neta de culpa. Tenia els turmells inflats. Ara sabia amb certesa que la seva incompetència en viure la seva pròpia vida havia fet mal als del seu voltant. Es va asseure al terra del lavabo, com buscant el fred de l'hivern que començava. Les rajoles van apaivagar la pressió galopant per les seves venes prenyades. Pensava ràpid, buscant la millor manera per dir-li que tindria un fill, i que aquest fill era seu.
- Ariadni estàs bé?-va demanar atent des de l'altra banda de la porta.
- Sí, sí...ara surto, Ernest.
- El sopar ja està fet i...-va fer una pausa en veure la seva cara-. Et trobes bé?
- Ernest, seu -va dir, un cop més fent aquell to de veu sec, aquell gest directriu que la feia sentir malament, que li assegurava que la relació no anava enlloc si ella no volia, perquè ell acabaria fent el que ella deia. Un to de veu descompensat i trist que li deia que havia anat massa enllà, que havia de ser sincera amb ella mateixa i amb els demés.- Crec que això s'ha acabat.
Va agafar-lo pel braç, suau, com sempre li havia agradat, i li va dir si volia sopar amb ella. Va explicar-li tot. Va explicar-li alleugerint així, el pes d'aquella intimitat obligada, com aquell qui es desfà de quelcom que li fa nosa. Parlava pausadament, lluny de la cara de sorpresa i els ulls plorosos del seu amant. Parlava i sentia que ordenava la seva vida, vivència rere vivència, com aquell qui explica un conte a un desconegut. Escollia les paraules i s'allunyava d'aquella persona d'ulls brillants que un dia la va convidar al viure tranquil.

Al matí següent va anar a Barcelona, tenia hora al ginecòleg. La seva mare l'esperava somrient a la sortida de l'estació. En acabat li va demanar si podia deixar-la sola, volia passejar. Va anar fins a casa de'n Martí. No va tocar el timbre, aturada immòbil davant d'aquell portal conegut. Submergida en l'aigua freda d'una gorga, ni tan sols sentia els vianants que la rodejaven. Va buscar el seu nom entre la col·lecció de bústies. Va treure el llibre de Nietzsche de la bossa i va posar-hi l'ecografia a dintre, enmig del Lament d'Ariadna. A darrere va escriure-hi la seva direcció del poble i un 'fins aviat', desitjant amb totes les seves forces que fos cert. La mà tremolosa va encabir el llibre dins la bústia. Va marxar amb els ulls plorosos i sorra a les butxaques. Diuen que els amors perduts fan mal, diuen que res dura per sempre. Però no és l'amor perdut el que fa mal, sinó l'amor que encara hi és i que és de debò; i aquests solen durar per sempre.
La covardia li impedia quedar-se allà. Va fugir, sense creure que ho feia per ser lliure, va fugir trista i espantada, com mai abans s'havia sentit. Va tornar a casa, a aquella casa tan gran, i va deixar passar els dies.

I els dies passaven, i en Martí mai més va dir-li res, ni va venir a veure-la, ni la va trucar. Però els humans som fets per sobreviure i l'Ernest havia decidit cuidar-la malgrat i que ella li digués que s'havia acabat. L'Ernest era allà, sempre, per alleugerir els dies i les nits. Amant atent, amic amable i sincer. L'anava a veure els matins que no treballava i l'ajudava a l'hort. Sovint jugava al joc de no conèixer-la. Entrava a la bugaderia amb cara de milhomes, li dedicava un somriure exageradament seductor i a ella se li escapava el riure per sota el nas, tot recordant aquella primera tarda, en que la van sorprendre els seus ulls verds.
-Va Ernest! -deia divertida.
-Renoi! Tu també saps com em dic? Últimament no sé que passa, però totes les dones em paren pel carrer, em demanen el mòbil, em truquen a les nits...
I continuava la historieta mentre deixava les caixes de roba i un petó als seus llavis. Era alegre i tenia molt clar que vivia per ser feliç. Algun dilluns a la nit, quan no treballava, quedaven per sopar. Ell filosofava, li explicava tot el que havia estat pensant entre cassoles i fogons. Li parlava dels viatges que volia fer, dels seus somnis delicats i senzills, i de la seva vida estimada: la música.
-Ernest -sempre li deia pel nom, sempre deia el seu nom quan volia parlar amb ell, quan s'acomiadava, quan el mirava-, tindré un fill.
I l'Ariadni, va continuar explicant-li el conte que havia començat un vespre, setmanes abans. Tindré un fill, perquè jo el vull tenir. Tant n'és si té pare o no, perquè penso embolcallar-lo d'amor. Tindré un fill, fill de Dionís que vingué per salvar-me.
-I jo sóc el seu pare.- va dir valent i sincer, mirant-la als ulls, amb l'alegria amb la que sempre havia volgut pronunciar aquestes paraules.
Però la petita Ariadni callà el seu secret, o tan sols mantingué el silenci que li demanava. Va recordar aquell principi d'estiu en que passava les hores al rierol de rere casa. Va recordar dates i nits, i el secret es va dissoldre amb la incertesa d'aquestes coses. Dates i nits, i potser aquest fill és teu, si ho vols.

****

L'habitació continuava sent petita, no obstant, la pols i els anys li havien fet perdre aquella calidesa. El temps no passa envà per ningú ni per res. Ell, una mica més gras, una mica més vell, havia canviat la til·la pel cafè, intentant desesperadament retornar les pulsacions a aquell cor mandrós.
Quan tornes als capvespres et sento obrir el portal. Tanco la finestra del menjador i agafo un llibre. Em trobes llegint, mig absort. Però jo sé que és tot de mentida. Que em faràs un petó, més per costum que per ganes. Soparem. Algun dia serà alegre i amè, algun altre serà calmat i trist, però cap retornarà la felicitat d'aquells primers anys, on no hi havia mitges veritats ni silencis dolorosos. Segurament sóc jo i les meves nits -que comencen quan tu dorms-, que tenim la culpa d'aquesta desídia de viure. Viure o malviure. Cavalcant els dies, seguint l'estímul adequat que em retorni les ganes de passar un altre pàgina. I els teus amics, i les escenes que em voldria estalviar, i les cridòries els dies que vols treure'm les paraules i jo no vull. Jo no puc. La meva vida ha anat passat i encara em torna l'ofeg quan agafo aquell llibre. No em tornen les paraules. Si fossis més valenta, si em fessis fora, si no demanessis perdó. De vegades voldria que em peguessis fort i a la cara. Llença les meves coses per la finestra i diga'm que no em vols tornar a veure més. Mai més. Però arribaràs un altre vespre a casa, amb cara de cansada i jo t'agafaré les mans fredes, i sense dir-nos res, veurem com vivim l'un prop de l'altre sense tenir ni idea del que pensem. Sigues valenta...
I va estripar el full. De nou i com en un miratge, veia com els seus papers anaven a parar dintre aquella capsa de cartró que baixaria a baix dimarts al vespre, que era el dia que ella arribava una mica més tard després de les classes d'anglès. A hores d'ara sabia que molt probablement acabaria la seva existència a aquell pis del carrer Mallorca, avorrit i trist.

Li havia tocat viure així. Sense saber, sense voler.

6.4.09

"Viatges i flors".

...Mercè Rodoreda i l'última primavera.
La Sílvia i els nostres furts.



A les nits no pot dormir.
Van regalar-li un parell de roses vermelles -els seus llavis-. Excusa perfecte per aventurar-se pels carrers grisos de la ciutat grisa i robar-ne totes les flors -omplien de colors la negre nit, va pensar-. El groc -aquest sol de primavera-, el blanc -passa un núvol i dibuixes una ganyota- i el verd -les grans coses de la meva vida i jaure al pati de casa-.

I ara no pot dormir de tanta olor que fa aquest ram que llueix dins d'un got a la tauleta de nit -els seus llavis omplien de colors la negre nit, va pensar-.

5.4.09

Mala memòria.


Aquell paper rebregat dins la butxaca -és la llàgrima als ulls-.

Tornen els nàufrags,
sempre sense avisar.

Esperes aquell cafè,

aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor.
Esperes.

Menges dies i gotes de pluja.


On és aquell cafè,
aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor?


Sense sucre, sense sorra, sense dents, sense pell:
fa fred.

I no sé que fer-ne de tu, de totes les lletres,
de totes les hores que no t'he deixat de pensar,
de totes les olors que et vull explicar,
potser és mala memòria.

30.3.09

Metròpoli

[...]
¡Sé astuta, Ariadna!...

Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas:
¡Alberga en ellas una palabra sagaz!
¿No debe uno odiarse primero para luego poderse amar?...

Yo soy tu laberinto...


Friedrich Nietzsche,

Lamento de Ariadna (Ditirambos Dionisíacos)





De laberints. (capítol 3)
Cada quinze dies tornava a Barcelona a veure a la seva mare. Ara que s'havien retrobat no volia tornar a trencar-li el somriure. Era dolça i càlida. Mai l'havia fet sentir culpable per haver marxat, ni una espurna de retret dins d'aquells immensos ulls blaus. Era grega i semblava portar la pau dels déus entre els dits. Vivia desordenada, però incondicionalment alegre.
Havien dinat tranquil·lament rere la finestra, sentint l'escalfor del sol sobre la ciutat adormida entre migdiades i ventiladors.
-Fa dies que et vull explicar una cosa...-va dir-li la mare mentre recollia la taula.
-Ui...quin misteri! -va bromejar l'Ariadni relaxada.
-Saps per què et dius Ariadni? Saps qui és l'Ariadni?
-No -va respondre sorpresa.
-A la mitologia grega, Ariadni era la filla dels reis de Creta. Després de la mort del seu fill predilecte, el germà que eclipsava qualsevol virtut d'Ariadni, els reis van decidir atacar Atenes. Per tal de mantenir la pau, els ciutadans d'Atenes havien d'enviar set nois joves i set donzelles cada any, per alimentar al Minotaure. En un d'aquests sacrificis va anar-hi, voluntàriament, Teseu, el fill del rei d'Atenes. Ariadni se'n va enamorar tan bon punt el va veure. Ja et pots imaginar, el típic tio fort i valent que va a salvar el seu poble. Ella, ingènua com era, li va fer una corona de llum perquè pogués trobar la sortida del laberint on vivia el Minotaure. Teseu així ho va fer: va matar el Minotaure i va fugir amb Ariadni, com a trofeu per haver alliberat els ateneus. Però poc temps després la va abandonar, deixant-la orfe de nou. Ella va quedar-se feta una merda, amb el cor trencat. Alguns diuen que va morir o que la van matar, però a mi m'agrada més l'altra versió -va fer una petita pausa i va acabar la seva història-. L'Ariadni estava desolada i es va adormir. Adormida, la va descobrir Dionís. Es van casar i van ser molt feliços.
-Mare! -va rebufar Ariadni.
- Què vols que et digui, filla? La història és així.
-Si ja..., però tan emocionant que era la seva vida al principi: la pobre Ariadni turmentada, l'Ariadni a qui ningú estima...es casa i tan feliç! -van riure totes dues, i després va afegir-.Qui era Dionís?
-Esperava que m'ho preguntessis! Dionís era el déu del vi, inspirador de la bogeria i l'èxtasi per alliberar-se i alliberar els altres. Diuen que podia fer que els vius i els morts es comuniquessin.
-Home, doncs potser no devia ser tan avorrit estar casat amb aquest.

Somreien. Feia sol i estaven contentes de tenir-se l'una a l'altre, de nou. Tan semblants en el desordre i l'amor, tan diferents en la paciència i la passió. Maia, que era així com es deia la seva mare, va obrir una mica els ulls i sense mirar-la va dir-li:
-Realment et dius Ariadni per Nietzsche. Tenia una relació estranya amb Cósima Wagner, la dona de Wagner. Solia referir-se a ella, en els seus poemes, pel nom d'Ariadna per aquest mite que t'acabo d'explicar. Jo volia que el nom fos grec, el teu pare volia que fos gran. Per això, petita Ariadni, tens aquest nom.
-És un pes sobre l'espatlla -va bromejar nerviosa.
Però en realitat no feia broma. La seva mare s'havia quedat pensativa després de parlar del seu pare. Un pare desconegut per ella. Algú que llegia sempre, que tenia la mirada trista i una barba grisa. Ella el recordava molt poc, sempre fumant. Sabia que era molt més gran que la seva mare, que la cuidava i ella a ell. Que va morir i que la Maia hagués volgut adormir-se amb ell, si no hagués sigut perquè ella era petita. Totes dues van tirar endavant, amb els llibres i els dies, i la Maia mai va perdre el somriure. I ella, quan no la va necessitar, va marxar.
-Mare, em sap greu haver trigat tant -va dir, amb la veu trista.
-Haver trigat tant a què?
-Haver trigat tant a parlar-te, a tornar, a donar-te les gràcies.
-Ai filleta meva! -va dir irònica-. Et pensaves que ho sabies tot i vas voler provar-te. Jo ja he conegut algú així abans que tu. Sabia que no tenia cap altra opció que deixar-te fer.
-Ja...però, em sap greu.
-Que no estàs bé?
-No, mare. Però ara no en vull parlar. Haig de marxar, que no agafaré el tren. Vine al poble algun dia, els agradarà conèixer-te.
I va fugir de la mirada severa de la seva mare sota el seu silenci. Va fugir perquè no sabia per on començar a explicar la història del seu llarg viatge. El final del seu viatge.

El trajecte amb tren va ser un turment. Els llums, el soroll, la calor i el plàstic del seient. No estava trista, només era el tedi enganxós dels vespres d'estiu. Cansada, va arribar a casa. Va encendre una vareta d'encens de romaní, es va treure les sabates i va començar a rebuscar entre els poemes de Nietzsche. Finalment el va trobar: Lament d'Ariadna. Llegia. Exclamacions i interrogacions, versos desesperats de l'amor perdut. O d'un amor que no ha existit mai. Ve i se'n va, i Teseu té mil cares i el laberint no s'acaba mai. Al final Dionís, en un crit demanant atenció, demanant reflexió i audàcia, li pregunta: No és cert que s'ha d'odiar a un mateix per poder-se estimar després?... Jo sóc el teu laberint... I asseguda a terra, sobre els seus genolls, arronsada sobre l'estómac encongit, va sentir al mateix Dionís escridassant-la, dient-li que ja s'havia odiat prou, que ara havia d'aprendre a estimar, a estimar-se. Tant temps rondant per aquest laberint de desesperació, d'eufòries fingides. Plorava en silenci i res destorbava aquell buit sonor, la quietud del poble i de la seva cambra.

L'endemà al matí, va agafar el primer tren i va tornar a Barcelona. Va passejar una estona i va fer un te amb llimona al bar de sota casa la seva mare. Va prémer el timbre, nerviosa, mirant a banda i banda, com si hagués d'entrar d'amagat, sense que ningú ho sabés.
La Maia s'acabava d'aixecar i tenia la bellesa de les princeses matineres, d'aquelles dones que són boniques des del primer raig de sol del dia.
-Mare -va fer una pausa, omplint-se els pulmons amb tot l'aire que va poder arreplegar-, estic embarassada.
-Però...
-I no em diguis res, perquè ara ja no hi ha volta enrere. Quan era el moment, vaig deixar passar els dies. Sé que ho vaig fer volent, que ho vaig fer expressament, per venir un dia com avui i explicar-t'ho tot. Tindrem un nou membre a la família, mare, i m'has d'ajudar perquè vull que sigui feliç.
I la Maia no va dir res, només va obrir els braços llargs i prims, i ella va amagar-s'hi. Com quan era petita, va omplir-se el nas amb la seva olor, aquella olor primera i única. I va sentir una esgarrifança de felicitat, una petita felicitat que començava a desplegar-se dins seu, metàfora i realitat.

-Ariadni, saps qui és el pare? -va dir seriosa.
-Sí.
I aquell sí va sonar com un silenci, tan fluix, tan carregat de connotacions. Va rebotar contra les parets i es va endur l'aire per la finestra oberta.

, i va sortir del laberint.

25.3.09

Metròpoli



De meandres. (capítol 2)
Recollia les primeres maduixes de l'any. Eren petites i vermellíssimes, com a ella li agradaven. Les rentaria, les tallaria, hi afegiria una mica de sucre i se les menjaria aquell vespre, havent sopat.
L'hort era el paradís verd que apaivagava la seva mala llet matutina i aclaria l'entremat de les seves cabòries. Rere l'hort, la petita freixeneda; rere la freixeneda, aquell rierol fantàstic. La gent del poble li havia explicat milers d'històries d'aquell rec que naixia a alguna deu salvatge al cor de la Garrotxa. 'Sento riure les fades amb els peus al riu', li deia el vell Peret quan passava per la plaça i ell era allà, com sempre, prenent els primers raigs de sol del dia. Ella li somreia i li deia que també les havia sentit. Ell li feia adéu tot remenant el bastó.

Cada tarda anava a treballar a aquella bugaderia que hi ha al carrer Tarragona a Banyoles. Pujava al vell cotxe de la seva mare i posava aquella cinta que ella mateixa havia gravat.
-Hola Teresa!
-Bona tarda guapa! Tu, t'he deixat els albarans d'ahir a la carpeta verda. Me'n vaig corrents que m'han trucat de l'escola que l'Eudald té febre, pobre fill. El duré cap a casa. En Ramon m'ha dit que a veure si anem a sopar algun dia tots tres.
-No ho sé, ja us ho diré. Encara haig d'acabar d'instal·lar-me a casa i...
-Va dona! Anima't! -va fer una petita pausa, arreplegant la bossa d'una revolada-. Apa, nena, me'n vaig!
-Adéu maca, fins demà.
I així començava de nou, una altra tarda a aquell petit despatx ple de paperassa, però que sempre feia olor de roba neta. Quan en Ramon la va entrevistar per la feina, feia una setmana que havia anat a viure al poble. La seva tasca seria d'administrativa. Però una tarda la Teresa va haver de marxar i li va demanar si podia atendre els clients que vinguessin. Així ho va fer, i aquell petit incident es va convertir en una reducció de la jornada laboral de la Teresa. A ella no li va importar, els clients solien venir als matins, i si algun despistat venia a la tarda li agradava atendre'l i començar a familiaritzar-se amb la gent d'aquell bonic indret.

Va arribar cap a les cinc, portava tota la roba del L'heura, un restaurant que hi ha prop del llac. Li va obrir una nova compta, era la primera vegada. Li va explicar quatre tràmits, preus i un etcètera que havia automatitzat. Van xerrar sobre banalitats i sobre l'imminent estiu que ja puntejava. Ell la va mirar amb un somriure quan marxava. Va tancar la porta i va tornar a obrir-la:
-Bé, ja saps que pots venir a sopar sempre que vulguis, no? -ella va somriure, múrria.
-Sí, sí. Ja vindré algun dia.
Va sorprendre's de veure's encara somrient, pensant en que potser sí que hauria de sortir a sopar algun dia. La insistència de les casualitats.

Al sortir de la feina va anar a fer un cafè, volia tornar-lo a veure. Va agafar un diari es va asseure tranquil·lament a la terrassa. Passava una mica d'aire i li va agradar sentir aquella fred a la pell. La gent entrava i sortia, aquell dilluns assolellat. Veia passar les motos i les bicicletes. De sobte aquell somriure conegut:
-Ei! Una altra vegada ens trobem! -era ell, venia a fer una cervesa amb uns amics. Va quedar una mica parada, sense saber massa que dir: -Vaig un moment cap dins. I no fugis que ara torno.
Li va fer cas, i va quedar-se allà palplantada, i ell va tornar, encantador com quan l'havia vist entrar aquella tarda a la bugaderia i a la seva vida. Van xerrar, ell desmesuradament, ella se'l mirava.

Al llevar-se, va entrebancar-se amb les sabatilles, el mòbil sonava rere seu repetint l’alarma que havia oblidat desconnectar. Imaginació o somni. Va mirar-se al mirall i va pensar que encara no existia. Es va tocar les parpelles, les va acariciar. Intentant desfer l’embolic que tenia als cabells, va pensar que aquella havia estat una nit mogudeta, mentre observava el desordre en que s’havien convertit. Va tornar al llit. De sobte, un cos calent i adormit. Va mira-se'l i va reconèixer aquella fisonomia dolça. Va sortir del seu estat d’inconsciència: una esgarrifança. I les mans, com si fos la cosa més natural del món, com si recaigués tota la seva essència en això, van començar a acariciar-lo.

A fora queia un xàfec esfereïdor. Ell li parlava de la seva vida, la feina, la família, els amics. La seva veu era forta, plena d'energia. Ella tenia ganes de cridar, de dir-li que callés. Però al cap i a la fi, aquells ulls que la miraven no tenien la culpa dels seus mals. Poc a poc, la pau recobrava espai dins el seu pit, amb petites batzegades. L'escoltava i s'acariciava els cabells llargs i fins. L'escoltava i sentia un pes dins de l'ànima. El veia, feliç, passant per sobre els dies lleuger. Sentia enveja de no poder ser com ell. Ella, que havia de programar totes les hores dels seus dies per no tenir temps per pensar, temps per perdre, temps per perdre's. Va pensar en la seva felicitat, espectacle fictici que havia organitzat sota el títol de 'vida al camp'. Necessito un canvi d'aires. Provar un lloc nou, una nova vida. He esgotat totes les bales d'aquesta ciutat. I sempre marxava, s'escapava de quelcom que encara no havia descobert. Ara es deia que era feliç a aquell poblet, amb aquella merda de feina, amb els matins llargs i el meandre del riu al costat. Els veïns, espectadors impacients de noves escenes, la cuidaven i la mimaven amb verdures i ous frescos. Tot el que s'havia endut quan va marxar de Barcelona van ser unes caixes amb llibres i la roba d'estiu. Començar de nou. El problema era que a hores d'ara, ni tan sols sabia d'on havia partit.
-Cafè? -va preguntar mentre s'aixecava del llit i posava un disc compacte.
-Sí, si us plau.
I se la va mirar, tan segur de si mateix, amb aquells ulls verds, que ella es va morir de por. Qui caram és aquest xitxarel·lo? Ens vam beure la nit i ara em sento sola, perduda en aquesta cambra immensa. Ell em mira, parla i sap tot el que ha de dir. No li ve de nou trobar-se fent-li el cafè a una desconeguda, i no és que m'importi, però sempre m'ha encisat l'excepcionalitat i no aquesta rutina de nits salvatges. És guapo, l'únic inconvenient és que ho sap. Xerra, ompla l'habitació i els llençols de saliva i deixa'm tornar a casa. Com sempre, ell fa i jo em deixo fer. Aquell blues trist la va sorprendre. Exigint-li atenció fora d'aquella lleu letargia. Potser totes les certeses que ella creia saber no eren més que suposicions.
-Sucre?
-Sí, si us plau. -i amb la mirada perduda, gola avall, va parlar-li: -Ernest, tu no has fet mai res dolent, oi?
-Dolent com què? Dolent com una putada o dolent com...com matar algú?
-Dolent com matar algú. -va dir sense vacil·lar.
-No.
-Ja m'ho pensava.
I va tornar a fer-se el silenci. Ell va torçar el gest, fent-lo una mica amarg. Li va apropar la tassa i li va besar el rostre, sota els ulls. Va prendre-li les mans entre les seves mans. No deia res, la mirava profundament. Va encabir-la entre aquells braços ferms, i ella es va deixar caure. Abismes de veritats ocultes, els seus ulls negres van començar a plorar. Les llàgrimes rodolaven galtes avall i, en silenci, li omplien els llavis d'aquell beuratge salat. A fora llampegava, tronava dins el seu cap.

Plorava pels dies obscurs en que es feia forta, plorava per no haver-ho pogut fer sota la seva façana dura i àgil, plorava per aquesta independència obligada, condemna de vida. Plorava per les nits eternes de soledat, pels matins feixucs i la tristesa de l'interior del seu cotxe, sempre desordenat. Plorava pels calaixos plens de notes que mai donaria, metàfora de les paraules que havia oblidat de tants silencis. Plorava pel seu anar i venir, per no trobar la felicitat, per ser poruga i no poder-ho dir. Plorava per la infinita inquietud que li buidava l'ànima. Plorava pel rostre de sa mare el dia que la va veure de nou i després de tants anys, plorava pels dits tremolosos d'en Martí trobant el pis sense llibres i sense roba, sense la seva olor. Plorava per haver-lo vist morir, conscient de tot, i no haver dit res. Plorava.
-Has matat algú? -va dir fluix.
-No, però és tan dolent com matar algú.

Després d'esmorzar va tornar a casa. Va recordar les maduixes, que dolces, s'arraulien enmig d'aquell nèctar magnífic. Se les va menjar i va anar cap al rierol. Al posar els peus a aquella aigua tremolosa va sentir-se renovada.

Al meandre de la seva vida lluïen, aquell migdia fresc, lliris de pau i una mica d'aire.










18.3.09

Fills de puta.

10.40h.


23.27h.


23.48h.


jo volia dir moltes coses, però només sento ràbia.

NO A BOLONYA.
TOT EL MEU ODI ALS QUI PARLEN A COPS DE PORRA.





Tota la meva il·lusió als que demà omplireu els carrers del meu bonic país,
"No a la política educativa del Departament".
http://www.sepc.cat/