25.1.09

El pintar dels dies

Va obrir els ulls i es va veure ajaguda sobre una gran tela. Amb les mans brutes de pintura va escampar els cabells que li cobrien la cara. Petits encenalls de pintura blava decoraven els seus dits llargs i sobre l’immens llençol un mar conegut es desfigurava amb els petits rajos de sol que es filtraven. Eren les sis del matí i estava sola. Feia dos anys que havia començat aquella tela. Una base de fil suau, recelós de la seva intimitat i blanc de carícies senzilles.
El dia que se’l va endur a casa sabia que no seria fàcil. Va treure’n poc a poc el feixuc embolcall. Cintes i cordills ben estacats oprimien la tela blanca. El va recolzar sobre les càlides parets de casa seva, petita i acollidora, i es va quedar nua davant seu. L’un davant de l’altre. Ella pintava així; estimava pintar. Agafà els pinzells fets del pèl de l’unicorn, encara per estrenar. Va obrir fort els ulls. Havia llegit i sentit als grans pintors que el més important era veure tots els colors dels centenars de rajos de llum que capten els nostres ulls. Àgil observadora, havia buscat tantes vegades aquells colors dels quals parlaven els llibres. Sempre espetegant davant parets grises, mai havia perdut l’esperança i ara, es veia capaç de qualsevol cosa amb l’arma infalible del seu pinzell daurat.
Dies i nits van rodejar-los, a ella i al quadre. Primer era un raig de llum, una estrella fugaç, un cavall alat, una papallona de tardor, un riu alegre d’alta muntanya, una font sonora, una ciutat de lladres, paraules que comencen amb ema i versos descordats. Finalment, va ser el mar. Desembocadura d’anhels i desitjos a les fosques i amb veu baixa.
Es va aixecar de sobre la tela. La recolzà de nou a la paret de la cambra. Es va posar aquell vestit i va sortir de casa, tancant poc a poc i sense fer soroll amb la porta. Les mans brutes i el somriure li van recordar que encara els queda quelcom pendent: emmarcar el quadre.

...els mars de Sorolla.

24.1.09

Sembla

A vegades, quan em perdo,
ell m'ajuda a escollir les paraules.



La mariposa volotea
y arde —con el sol— a veces.

Mancha volante y llamarada,
ahora se queda parada
sobre una hoja que la mece.

Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.

Yo tampoco decía nada.
Y pasó el tiempo de las mieses.

Hoy una mano de congoja
llena de otoño el horizonte.
Y hasta de mi alma caen hojas.

Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.

Era la hora de las espigas.
El sol, ahora,
convalece.

Todo se va en la vida, amigos.
Se va o perece.

Se va la mano que te induce.
Se va o perece.

Se va la rosa que desates.
También la boca que te bese.

El agua, la sombra y el vaso.
Se va o perece.

Pasó la hora de las espigas.
El sol, ahora, convalece.

Su lengua tibia me rodea.
También me dice: —Te parece.

La mariposa volotea,
revolotea,
y desaparece.


Pablo Neruda,
Mariposa de Otoño

14.1.09

fugir


Vaig al vàter mig esbufegant de ràbia. “Havia de ser avui?” penso mentre trec un tampó de la bossa. Primer: em fa nosa. Ell i la regla. Al llençar-lo a la brossa llegeixo “Coloque su tampón o compresa sobre la bandeja de forma higienica”, al costat algú hi escriu amb ràbia “la regla no és antihigiènica!”.

Arreplego la bossa d’una revolada i surto cap a fora, abans però, bec un glop d’aigua. Corro per davant de consergeria, i un Narcís cada dia més vell em pregunta que cap a on fujo. No li dic res i somric. Surto corrents de la facultat. El món es mou, no em vull parar. Penso en el que ha dit sense saber què em preguntava realment “cap a on fujo?”. Pressuposo que no n’hi ha per tant i deixo que les meves cavil·lacions segueixin el ritme frenètic de les meves hormones. Una cèl·lula que s’arrenca del meu cos i em dol, em fa arronsar-me sobre mi mateixa i sentir cada bri d’aire que es mou.
Miro els vianants que em rodegen, que desconec. Alguns foragiten qualsevol voluntat de creure en la humanitat, però malgrat tot, puc sentir el seu cor bombejant la sang. Els miro de reüll al creuar-se amb mi i imagino milers de vides paral·leles a la meva.
El noi que va vestit de verd viu a la plaça del lleó. Es lleva sempre tard, de nit treballa a un bar del barri vell, i així sempre pot mirar, amb una tassa de llet a les mans, com la gent entra i surt del mercat. Avui està més content que de costum, però encara no ho sap. Només arribarà a la feina i la noia rossa, que ve els dimarts a fer conversa amb un noi d’escòcia, li somriurà i després ja no podrà deixar de pensar-la.
La noia que està embarassada, probablement no el volia tenir, ell és massa gran i massa sedentari, sap que l’haurà de fer riure ella sola. S’imagina al costat d’un petit llit cantant les estrelles per adormir la seva vida estimada, i això li fa oblidar la resta. Ja no pateix per ella, ni per les estries imminents sota la seva panxa rodona.
El del BMW és un gilipolles. I no ho penso per pensar. Enganya la seva dona amb aquella secretària nova. Ni se n’adona que al mateix temps s’enganya a ell seguint amb alguna cosa que ja mai més tindrà sentit. L’una pensa, és ideal pels dinars en família i els llibres compartits, l’altra, per les flors a mitja tarda i el sexe en llocs prohibits. Hauria de quedar-se sol, però sé que no serà així.
La noia dels ulls verds al mirar-la m’ha somrigut. Avui s’ha llevat aviat i a aquesta hora del migdia està plena d’energia. Acaba de treballar i va a comprar-se aquell vestit negre que va veure l’altre dia mentre passejava. Segur que quan estigui morena li quedarà millor. Pot ser sap que jugo a aquest joc, potser ella fa el mateix.

8.1.09

Andròmines

Asseguda en una cadira qualsevol de plàstic de l’ikea, envoltada d’espelmes intentant relluir, i gent moderna de Barcelona fent el mateix. Ell cantava, jo -inevitablement- somreia. Versionant als Pulp amb una petita i divertida “Gent normal”. De llavors ençà em pregunto si entro dins aquest curiós paquet de normals. Els normals, que no tenim diners i que somiem en viatjar ben lluny, que escoltem bocabadats les històries que ens expliquen, que som divertits i que de tant en tant ens emborratxem. Ser normal, tothom espera ser-ho i ningú voldria que l’anomenessin així. Els normals, massa propers als mediocres.

Creant aparadors d’andròmines que se’ns acudeixen, històries que ens fan pensar que pensem, que escrivim i hi ha qui ens llegeix: la dolça vanitat de treure el cap per sobre dels normals. I dormim tranquils sabent que tenim un nou llibre a la tauleta que ens farà més àgils i en algun moment o altre ens permetrà, estant al Cafè fent una copa de vi, seduir a un altre “anormal” amb la fluida conversa dels cultes. Escoltem als Manel i tenim amics amb càmeres reflex, per fer un gran recull a tot color de la nostra vida d’anormals.

I després de tot, ens cau el circ que teníem muntat al pensar en com ens agraden els vermuts del diumenge, els cafè i cigarro després de dinar a un bar qualsevol que faci pudor de fregit envoltat dels nostres, que ens agrada imaginar una vida tranquil·lament normal que ens faci sentir especials, sense haver d’anar a cap país exòtic, i arribar a vells i ser (saber) el que són (saben) els nostres avis.

1.1.09

dies

Desgranant dies, sent que el seu cap controlador i poruc ha baixat la guàrdia, que obligatòriament no pot especular amb el futur pròxim i que el “ja veurem quan torni” és la resposta a la majoria de les seves preguntes. Abans d’abandonar el vaixell una tempesta de canvis llampega sobre el seu cos. Elèctrica, la màgia brolla dels seus dits i ha pogut transformar l’hivern en primavera –per allò de les flors i la calor-, dormint poques hores i corrent sobre la vida. Coneix qui volia conèixer, per tenir una llarga llista d’enyors i invitacions a un petit palau que encara no sap quina olor fa i si li agradarà. Girona obre la porta. Somia, s’emociona i s’entusiasma al mirar enrere i endavant, i als núvols blancs que reflexen tota la llum del món –per això són blancs-. Canta als matins, troba a faltar ja la famiglia de tacons i bombins que li han ensenyat tantes coses del «βιος», s’agafa fort a uns ulls blaus, mans que regalen uns dies suaus i que sempre l’han empès a viure de debò. S’alça envoltada d’amor –elles- esmorzen i s’abracen, es miren, s'expliquen i es cuiden. Es beuen la nit entre rialles i comença un altre any amb la metàfora perfecte del somni.

Al costat de la Universiteit Hasselt