24.2.09


Quan la maduresa m’obri la porta de sentir l’esguard d’un esmorzar un diumenge al matí, vull que sigui així. Vull que em truquis entre setmana quan la feina t’ofegui i la soledat t’empenyi més enllà de les estrelles, que de petites, comptàvem juntes. Vull que sigui així, estius de camins vells que ens recorden i ens omplen les forces que els anys ens roben. Vull que un dissabte mandrós, mentre espero la nit, vinguis nerviosa i d’amagat de tot i que m’expliquis històries de llibres que ens donen llibertat i un nou viatge per compartir. Vull que sigui així, que entre tabac en mà i un cafè a corre-cuita, se t’escapi una llàgrima. Vull que sigui així, de veritat i d’aprop.
Però, de fet, el que em faria més il·lusió és que un aniversari qualsevol, d’aquells després del quaranta, sense avisar, em regalis una vida en cançons i per bandera un “Cal anar endavant sense perdre el pas...”.


Perquè m’agrada la seva amistat,
i no m’he n’he pogut estar d’escriure-ho.

20.2.09

temps i aire

A fora la caixa es llegeix fràgil amb unes lletres ben grosses. És imprescindible no oblidar-ho mai. Cal escriure aquesta història a llapis i sense pressionar massa sobre els fulls.

Un cop més, el vent del nord rebrega la meva ànima i embolicats per aquest cabdell –que havia sigut fantàstic- ens ofeguem. Jo et dic que no, ara sí, però només quan plou. Tu condueixes i somrius quan voldria que visquessis per mi, una habitació taronja. Deu ser la boira o les gotes que es resisteixen a caure, aferrades a les puntes de les branques.

La nit ens transporta, insòlitament, cap als racons que resten intactes de tanta pols. Brillants, paraules boniques, promeses que t’esquerden la veu i em punxen dins l’estómac. Poc a poc, no sé si digerir és la millor metàfora, però és això el que sento. Golafres, ens vam menjar tot el pastís, i ara cal temps i aire per guarir ferides, passos i mantenir somriures.

A fora el fred congela els dits lleugers que naveguen sobre una bicicleta vermella. Els dies sobre aquestes dues rodes: més temps per pensar. Enyoro el mar, metàfora perfecte per descriure’t.
Àgil, esquerp i valent. Càlid, suau i tímid.

[...]
T’escolto, em sento feliç.

17.2.09

S.O.S. (o viure en un palídrom)

Colpeja fort la porta. Sent el rebombori de la sang bombejant dins seu, com xarbotada, els nusos li fan mal, colpeja més fort. Estira la mà sobre la porta, presa de l’impotència, com si aquella pressió suau ara pogués fer que s’obrís. Arrossega la mà estesa al llarg de la porta a l’hora que es deixa caure sobre si mateixa. Un cop arran del terra, plora. Singlots petits i descompassats, xiuxiueja, li cauen les llàgrimes per les galtes i ells ulls semblem més grans. Arruga la cara, rebrega els braços contra aquesta maleïda porta. Clava l’orella sobre la fusta freda. Sent el somriure, odia sentir-se així, tan vulnerable, depenent d’un petit gir de la clau.


Com una papallona rere un vidre net.

Tum-tum. El cor apaivaga el seu vaivé frenètic. Les parpelles s’obren i es tanquen lentament, escampant l’aire. Aquesta escalforeta del sol eixuga les llàgrimes. Rellegeix, parla, ordena –ordena, sobretot-. Sent el seu cos submergir-se en un bany mil·lenari. L’aigua tèbia esborra paraules –angoixa, impotència, ràbia, dolor- i escriu històries a l’anvers de les fulles d’aquest desmai que, tancant el cicle, es remullen suaus sobre el cabal tranquil del riu.



















Desmai, de Monet.

16.2.09

Ploure's

Sortia de casa, feia tard com sempre. Per una vegada aquella setmana, havia desitjat que plogués. El dia no semblava diferent a l’anterior i el cel va plorar amor, enyors i anhels. Caminava ràpid, no feia temps per anar descalça, tot i que li hagués encantat. Els braços llargs seguien el compàs fàcil dels seus passos. Va arribar, va seure i potser fins i tot va somriure. Una anhelada d’aire nou i net, aquella llàgrima als ulls que va retrocedir a últim moment i, sense voler, va deixar pas a una explosió de colors i sensacions. Va dilatar les pupil·les per encabir tot aquell espectacle màgic, per recordar sempre més, per tancar els ulls i continuar veient-hi. El contacte amb la seva pròpia pell –sempre suau- fou el trempolí imponent cap a una caiguda lliure al pou de la tendresa, de la veritable tendresa cap als altres iniciada en si mateixa.

Àgil ocell migrador.


És sortir i veure-hi, per un cop, clar. És somriure galopant sobre el vent. És mirar-se amb ulls de món i abraçar-se a un mateix, aferrar-se a la petita llista de desitjos i torçar l’extrem dret de la boca, esbossant un somriure. És sentir-se lliure. És fer dels dies coses fàcils. És viure feliç.




11.2.09

Dia tres.

Avui m’he llevat i un sol tímid començava a sortir. M’he sentit feliç de ser aquí, on sóc ara. Podria recórrer al poètic “tan lluny, però tan a prop”, però no en tinc ganes i no és cert. Res especial succeeix, només és espai. Aquí, als vespres rellegeixo la llista d’enyors -fluixet- a l'habitacle càlid, i cada vegada més meu, que m’embolcalla. Al carrer, rengleres de cases de teulades negres esperant la gran nevada m'observen encuriosides. He imaginat carrers amb cavalls i princeses flamenques rere aquestes cares rodones. Aquí, a aquest bocí de món on els pollancres creixen desordenats i moren de vells, on la gent parla fluixet pel carrer i un raig de sol és una benedicció –al menys per mi-.


Sóc aquí, amb la certesa i la tranquil·litat que em vaig acomiadar de qui m’havia d’acomiadar, i que ho vaig fer amb un somriure.

http://rommeligelade.blogspot.com/

1.2.09

Després de menjar-nos la vida, concerts de Sobretaula.

Tanco els ulls.

Ell parla d’abelles, de mel, de clavells, de romaní, pren les paraules de l‘apreciat Jacint, així com ho fa la seva veu amb mi. El negre taca tota la meva cavitat corporal. Anhelant que l’univers es plegui sobre el seu eix, somio els finals que anuncien, macabres alegres, em relaxo. Un cop callen, una última nota, somriuen obligats com desfent-se de les pors de les seves lletres, com si de tant cantar-les haguessin perdut el sentit tràgic i les llàgrimes contingudes fossin riures somorts sobre la cambra callada. "Estem tots sonats", miro la làmpada obrint poc els ulls.

Com explicar que el ressò de la seva veu vibrant, enigma fosc que m’atrau cap a aquell cel inventat, sense gravetat, sense infinit; aquell cel concret i conegut que ens tranquil·litza quan ens avergonyim de ser com som.

http://www.myspace.com/sobretaula [petits concerts impossibles]