30.3.09

Metròpoli

[...]
¡Sé astuta, Ariadna!...

Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas:
¡Alberga en ellas una palabra sagaz!
¿No debe uno odiarse primero para luego poderse amar?...

Yo soy tu laberinto...


Friedrich Nietzsche,

Lamento de Ariadna (Ditirambos Dionisíacos)





De laberints. (capítol 3)
Cada quinze dies tornava a Barcelona a veure a la seva mare. Ara que s'havien retrobat no volia tornar a trencar-li el somriure. Era dolça i càlida. Mai l'havia fet sentir culpable per haver marxat, ni una espurna de retret dins d'aquells immensos ulls blaus. Era grega i semblava portar la pau dels déus entre els dits. Vivia desordenada, però incondicionalment alegre.
Havien dinat tranquil·lament rere la finestra, sentint l'escalfor del sol sobre la ciutat adormida entre migdiades i ventiladors.
-Fa dies que et vull explicar una cosa...-va dir-li la mare mentre recollia la taula.
-Ui...quin misteri! -va bromejar l'Ariadni relaxada.
-Saps per què et dius Ariadni? Saps qui és l'Ariadni?
-No -va respondre sorpresa.
-A la mitologia grega, Ariadni era la filla dels reis de Creta. Després de la mort del seu fill predilecte, el germà que eclipsava qualsevol virtut d'Ariadni, els reis van decidir atacar Atenes. Per tal de mantenir la pau, els ciutadans d'Atenes havien d'enviar set nois joves i set donzelles cada any, per alimentar al Minotaure. En un d'aquests sacrificis va anar-hi, voluntàriament, Teseu, el fill del rei d'Atenes. Ariadni se'n va enamorar tan bon punt el va veure. Ja et pots imaginar, el típic tio fort i valent que va a salvar el seu poble. Ella, ingènua com era, li va fer una corona de llum perquè pogués trobar la sortida del laberint on vivia el Minotaure. Teseu així ho va fer: va matar el Minotaure i va fugir amb Ariadni, com a trofeu per haver alliberat els ateneus. Però poc temps després la va abandonar, deixant-la orfe de nou. Ella va quedar-se feta una merda, amb el cor trencat. Alguns diuen que va morir o que la van matar, però a mi m'agrada més l'altra versió -va fer una petita pausa i va acabar la seva història-. L'Ariadni estava desolada i es va adormir. Adormida, la va descobrir Dionís. Es van casar i van ser molt feliços.
-Mare! -va rebufar Ariadni.
- Què vols que et digui, filla? La història és així.
-Si ja..., però tan emocionant que era la seva vida al principi: la pobre Ariadni turmentada, l'Ariadni a qui ningú estima...es casa i tan feliç! -van riure totes dues, i després va afegir-.Qui era Dionís?
-Esperava que m'ho preguntessis! Dionís era el déu del vi, inspirador de la bogeria i l'èxtasi per alliberar-se i alliberar els altres. Diuen que podia fer que els vius i els morts es comuniquessin.
-Home, doncs potser no devia ser tan avorrit estar casat amb aquest.

Somreien. Feia sol i estaven contentes de tenir-se l'una a l'altre, de nou. Tan semblants en el desordre i l'amor, tan diferents en la paciència i la passió. Maia, que era així com es deia la seva mare, va obrir una mica els ulls i sense mirar-la va dir-li:
-Realment et dius Ariadni per Nietzsche. Tenia una relació estranya amb Cósima Wagner, la dona de Wagner. Solia referir-se a ella, en els seus poemes, pel nom d'Ariadna per aquest mite que t'acabo d'explicar. Jo volia que el nom fos grec, el teu pare volia que fos gran. Per això, petita Ariadni, tens aquest nom.
-És un pes sobre l'espatlla -va bromejar nerviosa.
Però en realitat no feia broma. La seva mare s'havia quedat pensativa després de parlar del seu pare. Un pare desconegut per ella. Algú que llegia sempre, que tenia la mirada trista i una barba grisa. Ella el recordava molt poc, sempre fumant. Sabia que era molt més gran que la seva mare, que la cuidava i ella a ell. Que va morir i que la Maia hagués volgut adormir-se amb ell, si no hagués sigut perquè ella era petita. Totes dues van tirar endavant, amb els llibres i els dies, i la Maia mai va perdre el somriure. I ella, quan no la va necessitar, va marxar.
-Mare, em sap greu haver trigat tant -va dir, amb la veu trista.
-Haver trigat tant a què?
-Haver trigat tant a parlar-te, a tornar, a donar-te les gràcies.
-Ai filleta meva! -va dir irònica-. Et pensaves que ho sabies tot i vas voler provar-te. Jo ja he conegut algú així abans que tu. Sabia que no tenia cap altra opció que deixar-te fer.
-Ja...però, em sap greu.
-Que no estàs bé?
-No, mare. Però ara no en vull parlar. Haig de marxar, que no agafaré el tren. Vine al poble algun dia, els agradarà conèixer-te.
I va fugir de la mirada severa de la seva mare sota el seu silenci. Va fugir perquè no sabia per on començar a explicar la història del seu llarg viatge. El final del seu viatge.

El trajecte amb tren va ser un turment. Els llums, el soroll, la calor i el plàstic del seient. No estava trista, només era el tedi enganxós dels vespres d'estiu. Cansada, va arribar a casa. Va encendre una vareta d'encens de romaní, es va treure les sabates i va començar a rebuscar entre els poemes de Nietzsche. Finalment el va trobar: Lament d'Ariadna. Llegia. Exclamacions i interrogacions, versos desesperats de l'amor perdut. O d'un amor que no ha existit mai. Ve i se'n va, i Teseu té mil cares i el laberint no s'acaba mai. Al final Dionís, en un crit demanant atenció, demanant reflexió i audàcia, li pregunta: No és cert que s'ha d'odiar a un mateix per poder-se estimar després?... Jo sóc el teu laberint... I asseguda a terra, sobre els seus genolls, arronsada sobre l'estómac encongit, va sentir al mateix Dionís escridassant-la, dient-li que ja s'havia odiat prou, que ara havia d'aprendre a estimar, a estimar-se. Tant temps rondant per aquest laberint de desesperació, d'eufòries fingides. Plorava en silenci i res destorbava aquell buit sonor, la quietud del poble i de la seva cambra.

L'endemà al matí, va agafar el primer tren i va tornar a Barcelona. Va passejar una estona i va fer un te amb llimona al bar de sota casa la seva mare. Va prémer el timbre, nerviosa, mirant a banda i banda, com si hagués d'entrar d'amagat, sense que ningú ho sabés.
La Maia s'acabava d'aixecar i tenia la bellesa de les princeses matineres, d'aquelles dones que són boniques des del primer raig de sol del dia.
-Mare -va fer una pausa, omplint-se els pulmons amb tot l'aire que va poder arreplegar-, estic embarassada.
-Però...
-I no em diguis res, perquè ara ja no hi ha volta enrere. Quan era el moment, vaig deixar passar els dies. Sé que ho vaig fer volent, que ho vaig fer expressament, per venir un dia com avui i explicar-t'ho tot. Tindrem un nou membre a la família, mare, i m'has d'ajudar perquè vull que sigui feliç.
I la Maia no va dir res, només va obrir els braços llargs i prims, i ella va amagar-s'hi. Com quan era petita, va omplir-se el nas amb la seva olor, aquella olor primera i única. I va sentir una esgarrifança de felicitat, una petita felicitat que començava a desplegar-se dins seu, metàfora i realitat.

-Ariadni, saps qui és el pare? -va dir seriosa.
-Sí.
I aquell sí va sonar com un silenci, tan fluix, tan carregat de connotacions. Va rebotar contra les parets i es va endur l'aire per la finestra oberta.

, i va sortir del laberint.

25.3.09

Metròpoli



De meandres. (capítol 2)
Recollia les primeres maduixes de l'any. Eren petites i vermellíssimes, com a ella li agradaven. Les rentaria, les tallaria, hi afegiria una mica de sucre i se les menjaria aquell vespre, havent sopat.
L'hort era el paradís verd que apaivagava la seva mala llet matutina i aclaria l'entremat de les seves cabòries. Rere l'hort, la petita freixeneda; rere la freixeneda, aquell rierol fantàstic. La gent del poble li havia explicat milers d'històries d'aquell rec que naixia a alguna deu salvatge al cor de la Garrotxa. 'Sento riure les fades amb els peus al riu', li deia el vell Peret quan passava per la plaça i ell era allà, com sempre, prenent els primers raigs de sol del dia. Ella li somreia i li deia que també les havia sentit. Ell li feia adéu tot remenant el bastó.

Cada tarda anava a treballar a aquella bugaderia que hi ha al carrer Tarragona a Banyoles. Pujava al vell cotxe de la seva mare i posava aquella cinta que ella mateixa havia gravat.
-Hola Teresa!
-Bona tarda guapa! Tu, t'he deixat els albarans d'ahir a la carpeta verda. Me'n vaig corrents que m'han trucat de l'escola que l'Eudald té febre, pobre fill. El duré cap a casa. En Ramon m'ha dit que a veure si anem a sopar algun dia tots tres.
-No ho sé, ja us ho diré. Encara haig d'acabar d'instal·lar-me a casa i...
-Va dona! Anima't! -va fer una petita pausa, arreplegant la bossa d'una revolada-. Apa, nena, me'n vaig!
-Adéu maca, fins demà.
I així començava de nou, una altra tarda a aquell petit despatx ple de paperassa, però que sempre feia olor de roba neta. Quan en Ramon la va entrevistar per la feina, feia una setmana que havia anat a viure al poble. La seva tasca seria d'administrativa. Però una tarda la Teresa va haver de marxar i li va demanar si podia atendre els clients que vinguessin. Així ho va fer, i aquell petit incident es va convertir en una reducció de la jornada laboral de la Teresa. A ella no li va importar, els clients solien venir als matins, i si algun despistat venia a la tarda li agradava atendre'l i començar a familiaritzar-se amb la gent d'aquell bonic indret.

Va arribar cap a les cinc, portava tota la roba del L'heura, un restaurant que hi ha prop del llac. Li va obrir una nova compta, era la primera vegada. Li va explicar quatre tràmits, preus i un etcètera que havia automatitzat. Van xerrar sobre banalitats i sobre l'imminent estiu que ja puntejava. Ell la va mirar amb un somriure quan marxava. Va tancar la porta i va tornar a obrir-la:
-Bé, ja saps que pots venir a sopar sempre que vulguis, no? -ella va somriure, múrria.
-Sí, sí. Ja vindré algun dia.
Va sorprendre's de veure's encara somrient, pensant en que potser sí que hauria de sortir a sopar algun dia. La insistència de les casualitats.

Al sortir de la feina va anar a fer un cafè, volia tornar-lo a veure. Va agafar un diari es va asseure tranquil·lament a la terrassa. Passava una mica d'aire i li va agradar sentir aquella fred a la pell. La gent entrava i sortia, aquell dilluns assolellat. Veia passar les motos i les bicicletes. De sobte aquell somriure conegut:
-Ei! Una altra vegada ens trobem! -era ell, venia a fer una cervesa amb uns amics. Va quedar una mica parada, sense saber massa que dir: -Vaig un moment cap dins. I no fugis que ara torno.
Li va fer cas, i va quedar-se allà palplantada, i ell va tornar, encantador com quan l'havia vist entrar aquella tarda a la bugaderia i a la seva vida. Van xerrar, ell desmesuradament, ella se'l mirava.

Al llevar-se, va entrebancar-se amb les sabatilles, el mòbil sonava rere seu repetint l’alarma que havia oblidat desconnectar. Imaginació o somni. Va mirar-se al mirall i va pensar que encara no existia. Es va tocar les parpelles, les va acariciar. Intentant desfer l’embolic que tenia als cabells, va pensar que aquella havia estat una nit mogudeta, mentre observava el desordre en que s’havien convertit. Va tornar al llit. De sobte, un cos calent i adormit. Va mira-se'l i va reconèixer aquella fisonomia dolça. Va sortir del seu estat d’inconsciència: una esgarrifança. I les mans, com si fos la cosa més natural del món, com si recaigués tota la seva essència en això, van començar a acariciar-lo.

A fora queia un xàfec esfereïdor. Ell li parlava de la seva vida, la feina, la família, els amics. La seva veu era forta, plena d'energia. Ella tenia ganes de cridar, de dir-li que callés. Però al cap i a la fi, aquells ulls que la miraven no tenien la culpa dels seus mals. Poc a poc, la pau recobrava espai dins el seu pit, amb petites batzegades. L'escoltava i s'acariciava els cabells llargs i fins. L'escoltava i sentia un pes dins de l'ànima. El veia, feliç, passant per sobre els dies lleuger. Sentia enveja de no poder ser com ell. Ella, que havia de programar totes les hores dels seus dies per no tenir temps per pensar, temps per perdre, temps per perdre's. Va pensar en la seva felicitat, espectacle fictici que havia organitzat sota el títol de 'vida al camp'. Necessito un canvi d'aires. Provar un lloc nou, una nova vida. He esgotat totes les bales d'aquesta ciutat. I sempre marxava, s'escapava de quelcom que encara no havia descobert. Ara es deia que era feliç a aquell poblet, amb aquella merda de feina, amb els matins llargs i el meandre del riu al costat. Els veïns, espectadors impacients de noves escenes, la cuidaven i la mimaven amb verdures i ous frescos. Tot el que s'havia endut quan va marxar de Barcelona van ser unes caixes amb llibres i la roba d'estiu. Començar de nou. El problema era que a hores d'ara, ni tan sols sabia d'on havia partit.
-Cafè? -va preguntar mentre s'aixecava del llit i posava un disc compacte.
-Sí, si us plau.
I se la va mirar, tan segur de si mateix, amb aquells ulls verds, que ella es va morir de por. Qui caram és aquest xitxarel·lo? Ens vam beure la nit i ara em sento sola, perduda en aquesta cambra immensa. Ell em mira, parla i sap tot el que ha de dir. No li ve de nou trobar-se fent-li el cafè a una desconeguda, i no és que m'importi, però sempre m'ha encisat l'excepcionalitat i no aquesta rutina de nits salvatges. És guapo, l'únic inconvenient és que ho sap. Xerra, ompla l'habitació i els llençols de saliva i deixa'm tornar a casa. Com sempre, ell fa i jo em deixo fer. Aquell blues trist la va sorprendre. Exigint-li atenció fora d'aquella lleu letargia. Potser totes les certeses que ella creia saber no eren més que suposicions.
-Sucre?
-Sí, si us plau. -i amb la mirada perduda, gola avall, va parlar-li: -Ernest, tu no has fet mai res dolent, oi?
-Dolent com què? Dolent com una putada o dolent com...com matar algú?
-Dolent com matar algú. -va dir sense vacil·lar.
-No.
-Ja m'ho pensava.
I va tornar a fer-se el silenci. Ell va torçar el gest, fent-lo una mica amarg. Li va apropar la tassa i li va besar el rostre, sota els ulls. Va prendre-li les mans entre les seves mans. No deia res, la mirava profundament. Va encabir-la entre aquells braços ferms, i ella es va deixar caure. Abismes de veritats ocultes, els seus ulls negres van començar a plorar. Les llàgrimes rodolaven galtes avall i, en silenci, li omplien els llavis d'aquell beuratge salat. A fora llampegava, tronava dins el seu cap.

Plorava pels dies obscurs en que es feia forta, plorava per no haver-ho pogut fer sota la seva façana dura i àgil, plorava per aquesta independència obligada, condemna de vida. Plorava per les nits eternes de soledat, pels matins feixucs i la tristesa de l'interior del seu cotxe, sempre desordenat. Plorava pels calaixos plens de notes que mai donaria, metàfora de les paraules que havia oblidat de tants silencis. Plorava pel seu anar i venir, per no trobar la felicitat, per ser poruga i no poder-ho dir. Plorava per la infinita inquietud que li buidava l'ànima. Plorava pel rostre de sa mare el dia que la va veure de nou i després de tants anys, plorava pels dits tremolosos d'en Martí trobant el pis sense llibres i sense roba, sense la seva olor. Plorava per haver-lo vist morir, conscient de tot, i no haver dit res. Plorava.
-Has matat algú? -va dir fluix.
-No, però és tan dolent com matar algú.

Després d'esmorzar va tornar a casa. Va recordar les maduixes, que dolces, s'arraulien enmig d'aquell nèctar magnífic. Se les va menjar i va anar cap al rierol. Al posar els peus a aquella aigua tremolosa va sentir-se renovada.

Al meandre de la seva vida lluïen, aquell migdia fresc, lliris de pau i una mica d'aire.










18.3.09

Fills de puta.

10.40h.


23.27h.


23.48h.


jo volia dir moltes coses, però només sento ràbia.

NO A BOLONYA.
TOT EL MEU ODI ALS QUI PARLEN A COPS DE PORRA.





Tota la meva il·lusió als que demà omplireu els carrers del meu bonic país,
"No a la política educativa del Departament".
http://www.sepc.cat/

11.3.09

Metròpoli


Sol, al petit despatx, de nit, adonar-se de cop que tothom dorm. No és només el silenci, és saber que no hi ha moviments, que s'ha tancat una casa plena de coses i que jo n'he quedat fora sol. Res no es mou, prop de mi, i així no he de reaccionar, només he d'accionar, si vull, petits moviments lliures, gestos que semblen més viscuts que de dia, omplir una pipa, passar les pàgines d'un llibre, escriure a mà com en els vells temps, per no fer cap mica de soroll, pensar soroll i obrir el Coromines per veure què en diu, i deixar a mig fer el que feia i començar una altra cosa, descobrir que he oblidat d'encendre la pipa, i fer-ho, i ara què?, ara res, o el que sigui. (Josep Maria Espinàs. "Nocturn a casa", dins de Temps afegit. Edicions La Campana, Col·lecció Campànules núm. 2. Barcelona, 2.001.)


[i aquest és el principi]


D'illes. (Capítol 1)
Va deixar la maria per un altre moment. Començava a tenir mal de cap. De la finestra estant veia aquella negror que amb petits reflexos lluminosos dibuixava un mar en calma. El far donava voltes sense parar, lent però constant. El silenci i l'escalfor li feien més difícil respirar. S'havia deixat convèncer i ara es trobava en aquella illa petita i feta calma que l'ofegava. Amarat de suor va sortir a fora. Va encendre una cigarreta, com si aquell acte conegut li hagués de fer disminuir el pols desbordat. Les espardenyes li ballaven al voltant d'aquells peus secs i plens d'ossos. Al creuar el petit portal, que únicament complia una funció decorativa al darrera d'aquella casa, començava la platja. Se li van omplir les espardenyes d'aquella sorra. Ho odiava. Emprenyat va recular, va enfilar-se d'una revolada sobre aquella motocicleta atrotinada, va empènyer el cavallet enrere i va sortir, poc àgil, cap a la carretereta. La calor va anar minvant a l'hora que el seu cap es relaxava. Va continuar tot recte, pensant que seguia una mena d'instint interior. Això el feia sentir més persona, més llest. En realitat, són petits gestos interns, poc importants i esporàdics que acontenten el nostre ego per creure'ns persones no normals. Va arribar al final. Començava a clarejar, tot i així el far continuava girant. Havia sentit a dir que l'important no és la llum que fa sinó els segons en que està apagat, a les fosques. Va palpar-se la camisa buscant el paquet de cigarretes, no hi era. Enlloc de exaltar-se, com hagués fet en qualsevol moment els últims quatre mesos, no li va importar. Va asseure's a una vora de la carretera prou aprop per sentir la gran presència d'aquell far perpendicular a l'horitzó, desafinat; prou lluny per veure aquell espectacle de llums que li apaivagaven el viure feixuc. Va romandre en silenci. La literatura li havia ensenyat que aquella escena que l'envoltava era la idònia per pensar, per tenir la reflexió de la teva vida, tancar els ulls i obrir-los renovat i un xic més alt. Però ell estava bloquejat, no podia pensar. Es sentia buit i es veia un ésser trist. L'albada va portar-li les primeres llàgrimes. Poc a poc va començar a plorar. Va fer-ho com feia temps que no ho feia. Plorava sol i es sentia la persona més desgraciada sobre la capa de la Terra. Afortunadament estava sol, i sol s'ensorrava, podia ser vulnerable. Va arronsar les cames i va apropar-les al pit. Va abraçar-se a si mateix i va sentir el pes dels dies. Hagués desitjat que algú el tregues d'aquell espiral desolador. Era exagerat i impulsiu, i moments com aquell l'enfonsaven. Va recordar aquells versos: hi ha un espiral enmig del mar, on les gotes es tornen dolces. De sobte, va sentir la seva mà sobre l'espatlla:
-Estàs bé? -tenia el gest preocupat i una mirada alegre i acollidora. Com si hagués despertat d'un malson, nerviós, es va alçar, tot engolint les últimes llàgrimes dins aquells ulls, d'un verd intens-. He vist la moto i a tu, aquí, ajagut, que...-va bacil·lar uns instants- he pensat que t'havia passat alguna cosa.
-No, no et preocupis -va forçar un somriure-. Estic bé, només mirava el far.
-A mi també m'agrada mirar-lo, sobretot a aquestes hores.
La va mirar, i li va semblar la criatura més tendre que havia vist mai. Duia un vestit de fil blanc, que li voleiava i acompanyava, perfecte, els colors d'aquell nou dia que començava. Els cabells, rossencs i ondulats, els duia recollits en un monyo mal fet. Era preciosa. Va mirar-li els ulls de color de mel, la va veure com una nimfa fràgil i salvatge. No ho sabia, però aquesta era la primera i la última vegada que la veuria. Aquell vespre ella es llançaria daltabaix del penya-segat que l'havia acompanyat durant l'últim any, acabant amb la seva vida sense adonar-se que n'havia salvat una altra. La Cristina era natural de Màlaga. Tenia un accent marcat quan parlava català. Reia sense parar, i aquella renglera perfecte de dents brillaven rere els seus llavis prims. Malgrat i que pugui semblar un tòpic, tenia aquella gràcia del sud i era genial. Treballava de cambrera a un bar just al costat del far. Començava aviat perquè havia de recollir el desgavell del dia anterior, no li agradava quedar-se sola netejant de nit. El va convidar a esmorzar amb ella, a hores d'ara encara no sap si per pena o pel fer senzill i sincer que la feia moure's.
-Cafè? -va preguntar mentre obria finestres, col·locava cadires i posava la ràdio.
-Sí, si us plau.
-I doncs, que hi fas aquí? Tots tenim una raó per venir aquest bocí de món.
-Jo? Jo suposo que no estic bé. No vull dir malament del cap, ni res per l'estil, però he deixat de ser una persona correcte. I no ho faig com un acte de rebel·lia. No, no -parlava molt ràpid, entrebancant-se amb les paraules, i la mirada perduda-. Vull dir que m'és igual que la vida m'hagi tractat com ho ha fet. Potser només he obert els ulls i tot el circ que tenia muntat se n'ha anat a la merda.
-Sucre?
-Sí, si us plau. Doncs el fet clau és que finalment he deixat la feina. La meva família, la meva santíssima família que tant es preocupa per mi, m'ha enviat a aquesta illa, que més que una illa és una peixera, a retrobar-me amb mi mateix, a relaxar-me. Com aquell qui envia el nen a unes estades de cap de setmana. “Has de mirar d'aixecar el cap”, bah! Encara sembla que els sento. I de fet, la culpa no és d'ells tampoc. Però ja em diràs que hi faig aquí, a casa la cosina de ma mare, una hippy carregada de calés que viu al costat de la platja amb la seva companya i quatre gossos. Aquesta illa m'ha de salvar? Jo em sento més ofuscat encara. De que em serveix aquest temps aquí o la vida que portava allà? Res m'agrada.
- Jo m'estic morint -i es va fer un silenci opac dintre del seu cap, que va reflectir una ganyota a la seva cara-. No passa res, no et preocupis. Quan ho vaig saber vaig marxar de Màlaga. Buscava algun lloc on ningú em preguntés res, un lloc on quan me'n vagi la gent no em trobi a faltar. I ja ha passat un any! És complicat marxar sense fer soroll, però crec que ho estic aconseguint. Formentera és pau -va fer una pausa, com donant per acabada la seva declaració-. I que t'ha fet ella?
I amb aquest ella no es referia a ningú més que a l'Ariadni. L'Ariadni que li havia omplert els ulls i els dies d'il·lusions i de futurs. Ella, que havia vingut de ves a saber d'on, per qui havia deixat tot el que era: la seva recent dona, els luxes, el viure vulgar de l'home modern... Ella va marxar tal com va arribar. Només els amors intensos i passionals poden causar aquests terrabastalls a una vida tan ben assentada. Bé, potser no cal que sigui intens i passional, potser només cal que sigui amor. L'amor, tan incomprensible com necessari.
-Encara no m'has dit com et dius.
-Em dic Martí, Martí Solius.

8.3.09

8 de març.

Avui, felicita’m el dia. Avui.

Lleva’t aviat, empés per un pressentiment cert. Surt a fora, al nostre bosc particular, i agafa’n un ram de violetes silvestres. Arranca-les amb cura, procurant no malmetre la delicada flor. Porta-les dins un puny tancat que s’alça valent i crida un bon dia a les que lluiten, avui.

Camina lleuger per dreceres i rierols de primavera que encara fan olor de neu, camina i felicita’m el dia, avui. Deixa les violetes al capçal del llit, espantant qualsevol fantasma vestit d’intolerància o desigualtat, jo dormo tranquil·la. Escola’t dins els llençols, avui ens banyarem de vida i alegria. Barrejat entre el meus braços, sents el dia?

Avui farà sol, sempre més.

Una abraçada, companyes.