29.4.09

Vosaltres.

Sempre hauria de ser tan fàcil.

video

"Jo t'estimo com ho fan els fills mitjans.
Jo t'estimo, tu m'estimes i ja està."
Tu no has de patir per res, Anímic.

28.4.09

Metròpoli

De mi. (capítol 4)
Caldria revisar la història personal d’un mateix per tal d’adonar-se de que tot és intercanviable i que, molt sovint, el temps canvia el color de les coses. Vull dir…i amb això no vull dir res. Escric i es dilaten les venes entrellaçades als ossos de les meves mans. Penso en aquella tarda de tramuntana a Perpinyà. Passejava tranquil al teu costat. Recordo l’olor d’aquell bar on vam prendre una cervesa mentre ens escampàvem els mots pels nostres respectius cossos.
No acaba de ploure, el cel sembla que estigui esperant l’estímul concret per posar-se a plorar. De vegades tan cel, jo mateix, aquí, on em pensava que era el terra. De vegades agafo dreceres pel meu cap per no haver de pensar en aquests moments, per creure que no és veritat. Ara ho intentava desesperadament entre fotografies nostres, per sentir-te, per sentir-me, per calmar-me…però ha sigut pitjor. I ara em trobo en un embús gris, metròpoli del meu cap rebregat, als suburbis d’aquell preciós món on totes les lletres porten flors de primavera a l’anvers. Amb l’agreujant del ridícul d’haver estat pensant en algú que ni tan sols em va voler dir adéu.
L'habitació era petita, però acollidora. Plorava davant d'una pantalla d'ordinador, que és més desolador que fer-ho davant d'una caixa plena de fotos. Es va aixecar i va canviar els llençols. Per intentar escampar el fred d'aquell hivern que començava, per treure'l del seu llit i de les seves nits. Li agradava anar a dormir aviat quan els llençols eren nets. Rellegiria Papasseit i s'adormira sota els efectes d'una til·la. De sobte el seu mòbil -com sempre- va interrompre aquell silenci, trencant qualsevol petita atmosfera de pau. Emprenyat, va despenjar:
-Martí? -i no va poder dir res, Martí i el seu cor quedà aturat, encallat dins el seu propi nom que havia sentit milers de vegades. Martí i totes les fotos van reaparèixer dins del seu cap. Li tremolaven les mans, la cara es va arrugar, com aquell qui no pot aguantar la plorera, va mirar endavant, a la seva cambra, als armaris buits, als prestatges buits, als dies de merda.- Martí va, contesta'm si us plau...- i va penjar.

***

El tu-tut repetitiu la va fer reaccionar. S'havia omplert de valor per trucar-li, per demanar-li un cafè, unes hores. Es va sentir malament, al cap i a la fi era egoisme vestit de bones intencions. Volia tancar tots els armaris oberts, volia sorgir tota la roba esquinçada i recomençar neta de culpa. Tenia els turmells inflats. Ara sabia amb certesa que la seva incompetència en viure la seva pròpia vida havia fet mal als del seu voltant. Es va asseure al terra del lavabo, com buscant el fred de l'hivern que començava. Les rajoles van apaivagar la pressió galopant per les seves venes prenyades. Pensava ràpid, buscant la millor manera per dir-li que tindria un fill, i que aquest fill era seu.
- Ariadni estàs bé?-va demanar atent des de l'altra banda de la porta.
- Sí, sí...ara surto, Ernest.
- El sopar ja està fet i...-va fer una pausa en veure la seva cara-. Et trobes bé?
- Ernest, seu -va dir, un cop més fent aquell to de veu sec, aquell gest directriu que la feia sentir malament, que li assegurava que la relació no anava enlloc si ella no volia, perquè ell acabaria fent el que ella deia. Un to de veu descompensat i trist que li deia que havia anat massa enllà, que havia de ser sincera amb ella mateixa i amb els demés.- Crec que això s'ha acabat.
Va agafar-lo pel braç, suau, com sempre li havia agradat, i li va dir si volia sopar amb ella. Va explicar-li tot. Va explicar-li alleugerint així, el pes d'aquella intimitat obligada, com aquell qui es desfà de quelcom que li fa nosa. Parlava pausadament, lluny de la cara de sorpresa i els ulls plorosos del seu amant. Parlava i sentia que ordenava la seva vida, vivència rere vivència, com aquell qui explica un conte a un desconegut. Escollia les paraules i s'allunyava d'aquella persona d'ulls brillants que un dia la va convidar al viure tranquil.

Al matí següent va anar a Barcelona, tenia hora al ginecòleg. La seva mare l'esperava somrient a la sortida de l'estació. En acabat li va demanar si podia deixar-la sola, volia passejar. Va anar fins a casa de'n Martí. No va tocar el timbre, aturada immòbil davant d'aquell portal conegut. Submergida en l'aigua freda d'una gorga, ni tan sols sentia els vianants que la rodejaven. Va buscar el seu nom entre la col·lecció de bústies. Va treure el llibre de Nietzsche de la bossa i va posar-hi l'ecografia a dintre, enmig del Lament d'Ariadna. A darrere va escriure-hi la seva direcció del poble i un 'fins aviat', desitjant amb totes les seves forces que fos cert. La mà tremolosa va encabir el llibre dins la bústia. Va marxar amb els ulls plorosos i sorra a les butxaques. Diuen que els amors perduts fan mal, diuen que res dura per sempre. Però no és l'amor perdut el que fa mal, sinó l'amor que encara hi és i que és de debò; i aquests solen durar per sempre.
La covardia li impedia quedar-se allà. Va fugir, sense creure que ho feia per ser lliure, va fugir trista i espantada, com mai abans s'havia sentit. Va tornar a casa, a aquella casa tan gran, i va deixar passar els dies.

I els dies passaven, i en Martí mai més va dir-li res, ni va venir a veure-la, ni la va trucar. Però els humans som fets per sobreviure i l'Ernest havia decidit cuidar-la malgrat i que ella li digués que s'havia acabat. L'Ernest era allà, sempre, per alleugerir els dies i les nits. Amant atent, amic amable i sincer. L'anava a veure els matins que no treballava i l'ajudava a l'hort. Sovint jugava al joc de no conèixer-la. Entrava a la bugaderia amb cara de milhomes, li dedicava un somriure exageradament seductor i a ella se li escapava el riure per sota el nas, tot recordant aquella primera tarda, en que la van sorprendre els seus ulls verds.
-Va Ernest! -deia divertida.
-Renoi! Tu també saps com em dic? Últimament no sé que passa, però totes les dones em paren pel carrer, em demanen el mòbil, em truquen a les nits...
I continuava la historieta mentre deixava les caixes de roba i un petó als seus llavis. Era alegre i tenia molt clar que vivia per ser feliç. Algun dilluns a la nit, quan no treballava, quedaven per sopar. Ell filosofava, li explicava tot el que havia estat pensant entre cassoles i fogons. Li parlava dels viatges que volia fer, dels seus somnis delicats i senzills, i de la seva vida estimada: la música.
-Ernest -sempre li deia pel nom, sempre deia el seu nom quan volia parlar amb ell, quan s'acomiadava, quan el mirava-, tindré un fill.
I l'Ariadni, va continuar explicant-li el conte que havia començat un vespre, setmanes abans. Tindré un fill, perquè jo el vull tenir. Tant n'és si té pare o no, perquè penso embolcallar-lo d'amor. Tindré un fill, fill de Dionís que vingué per salvar-me.
-I jo sóc el seu pare.- va dir valent i sincer, mirant-la als ulls, amb l'alegria amb la que sempre havia volgut pronunciar aquestes paraules.
Però la petita Ariadni callà el seu secret, o tan sols mantingué el silenci que li demanava. Va recordar aquell principi d'estiu en que passava les hores al rierol de rere casa. Va recordar dates i nits, i el secret es va dissoldre amb la incertesa d'aquestes coses. Dates i nits, i potser aquest fill és teu, si ho vols.

****

L'habitació continuava sent petita, no obstant, la pols i els anys li havien fet perdre aquella calidesa. El temps no passa envà per ningú ni per res. Ell, una mica més gras, una mica més vell, havia canviat la til·la pel cafè, intentant desesperadament retornar les pulsacions a aquell cor mandrós.
Quan tornes als capvespres et sento obrir el portal. Tanco la finestra del menjador i agafo un llibre. Em trobes llegint, mig absort. Però jo sé que és tot de mentida. Que em faràs un petó, més per costum que per ganes. Soparem. Algun dia serà alegre i amè, algun altre serà calmat i trist, però cap retornarà la felicitat d'aquells primers anys, on no hi havia mitges veritats ni silencis dolorosos. Segurament sóc jo i les meves nits -que comencen quan tu dorms-, que tenim la culpa d'aquesta desídia de viure. Viure o malviure. Cavalcant els dies, seguint l'estímul adequat que em retorni les ganes de passar un altre pàgina. I els teus amics, i les escenes que em voldria estalviar, i les cridòries els dies que vols treure'm les paraules i jo no vull. Jo no puc. La meva vida ha anat passat i encara em torna l'ofeg quan agafo aquell llibre. No em tornen les paraules. Si fossis més valenta, si em fessis fora, si no demanessis perdó. De vegades voldria que em peguessis fort i a la cara. Llença les meves coses per la finestra i diga'm que no em vols tornar a veure més. Mai més. Però arribaràs un altre vespre a casa, amb cara de cansada i jo t'agafaré les mans fredes, i sense dir-nos res, veurem com vivim l'un prop de l'altre sense tenir ni idea del que pensem. Sigues valenta...
I va estripar el full. De nou i com en un miratge, veia com els seus papers anaven a parar dintre aquella capsa de cartró que baixaria a baix dimarts al vespre, que era el dia que ella arribava una mica més tard després de les classes d'anglès. A hores d'ara sabia que molt probablement acabaria la seva existència a aquell pis del carrer Mallorca, avorrit i trist.

Li havia tocat viure així. Sense saber, sense voler.

6.4.09

"Viatges i flors".

...Mercè Rodoreda i l'última primavera.
La Sílvia i els nostres furts.



A les nits no pot dormir.
Van regalar-li un parell de roses vermelles -els seus llavis-. Excusa perfecte per aventurar-se pels carrers grisos de la ciutat grisa i robar-ne totes les flors -omplien de colors la negre nit, va pensar-. El groc -aquest sol de primavera-, el blanc -passa un núvol i dibuixes una ganyota- i el verd -les grans coses de la meva vida i jaure al pati de casa-.

I ara no pot dormir de tanta olor que fa aquest ram que llueix dins d'un got a la tauleta de nit -els seus llavis omplien de colors la negre nit, va pensar-.

5.4.09

Mala memòria.


Aquell paper rebregat dins la butxaca -és la llàgrima als ulls-.

Tornen els nàufrags,
sempre sense avisar.

Esperes aquell cafè,

aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor.
Esperes.

Menges dies i gotes de pluja.


On és aquell cafè,
aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor?


Sense sucre, sense sorra, sense dents, sense pell:
fa fred.

I no sé que fer-ne de tu, de totes les lletres,
de totes les hores que no t'he deixat de pensar,
de totes les olors que et vull explicar,
potser és mala memòria.