25.5.09

Somriu i fuig, que són dos dies.

Avui t'has llevat aviat, com cada dia, per anar a fer uns quants llargs a la piscina abans d'entrar a treballar, ara que et preocupes pel colesterol i per aquesta incipient calvície. Surts i vas a buscar el nou cotxe que t'has comprat, un d'aquests familiars. Arribes a casa i mentre remenes la teva nova joguina la veus passar. La calor l'empeny contra l'asfalt, nimfa salvatge d'aquests vespres d'estiu. La saludes i es para. Baixa de la bicicleta, i et somriu. Com un inútil li expliques que t'has comprat un cotxe, i sí, efectivament és aquest que tens al davant. Bromeges dient que és molt gros, que no te'n saps avenir. Lluny queda aquell quatre llaunes que cabia al carril bici. Ella diu que és gran sí: gran per encabir-hi una gran família. I somrius i afirmes, i mires enlaire, i et veus atrapat. A tu et feia més el pes una furgoneta, però et van dir que pensessis en els nens, que vindran i t'ompliran el cotxe de trastos i d'olor de llet agre. I mentre penses en la casa que et vols fer al costat de la dels teus pares, la mires i saps que tornes a fumar perquè és la única cosa que decideixes enmig de tot aquest entremat. Ella, com una inútil també, et pregunta si tornes a fumar. Tu somrius dient que no tens força de voluntat.

I torça la mirada, et travessa, i pensa que pel que sí s'ha de tenir força de voluntat és per aguantar aquesta rutina. Et mira, color de mel. Somriu i fuig.


23.5.09


No me llores más. Omara Portuondo.



i si fa una mica de sol,
tot prèn un altre color.

19.5.09

Chau compañero.






Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres

sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro

te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota

te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía

pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono

estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos

estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra

estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen

y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote

Chau número tres. Mario Benedetti.


Encara recordo el dia que ens vam conèixer. Estava a casa i tu sempre havies sigut allà, pacient, esperant aquella bonica tarda. I vas començar a explicar-me que l'ordre de les paraules és de les coses més importants d'aquest món, que sempre pot ser bonic si camines sobre l'alegria, sense perdre l'esperança, agraint silencis, embolcallant a tots aquells que necessitem la teva poesia. “Táctica y estrategia” i no sé quin temps feia, tan sols sé que el vam fer desaparèixer, i que t'hagués convidat a parlar-me suau i a la vora, tal i com ho feien les teves lletres. Va passar el temps i ens vam continuar veient -cafès, tardes, vespres sota una càlida làmpada-, culminant en un estiu fantàstic sota el títol de “primavera con una esquina rota”. I jo ja era carrer, dona, nosaltres i un puny alçat. I te'n vas i em sento una mica orfe, amb l'estranya sensació d'enyorar aquell desconegut proper que em mira des de la prestatgeria de l'habitació. La metàfora perfecte de les teves lletres, i aquest “chau número tres” que tan m'ha costat escollir entre aquest meravellós acopi de poemes que va ser la teva vida.


El olvido está lleno de memoria.

11.5.09

Despertar.


Si me desperté una mañana a tu lado,
es que el universo no estará tan mal pensado.

Plou i fa sol. A mi, i sobre de tots els fils que mouen aquest gran espectacle de titelles. Un, dos, tres. Escriu-me de nit i d'amagat, fes-me somriure. Tres. I passaré i em fregaràs el braç, suau i a la vora, i quan em giri dissimularàs sota aquella renglera de dents, mirant cap una altra banda. Plou i fa sol. Lleva't i explica'm el que vulguis. Un cafè, tres dies, vine o troba'm a aquests carrers que l'aigua neteja. El verd, el vent i els teus ulls. Aquell gest innocent, i explica'm el que t'agrada i el que no. I parlo massa i et poses vermell, nerviós, i mirant a banda i banda parles de secrets -que són més bonics-. Obre'm les portes de casa teva, amagats dins un armari, explica'm que t'ha dut fins aquí. I vaig amb tren i t'imagino, m'abraces i ja no hi ets. I ara plou i fa sol, i aquesta mica de vent escampa la teva olor per tot arreu. Però és igual, m'és igual, perquè estem fets de primavera.

7.5.09

Cap a la clariana.


Cap a la clariana, li deia ella amb la veu trencada, sempre camina cap a la clariana, amor. Les seves llàgrimes s'arreceraven entre imatges guardades com tresors dins del seu cap, la mirava i ni tan sols la veia. La mirava i la recordava -més a prop, més guapa, menys trista-. Ella estenia la mà i els seus cinc dits semblaven els branquillons dels arbres a l'hivern, tremolosos; la mirada, de neu. Premia la mà amb força contra aquell vidre immòbil, opac. Ja no hi era. Una veu que no entenia l'escridassava, hi ha hagut mai algú sota aquest uniforme? La impotència tenia nom, el de sempre. El mateix nom que la repressió, el mateix que aquestes cares que ara miren i no entenen res. De lluny la va veure trencar-se com un gerro de vidre fi, i no va sentir cap soroll.

Va tornar -sola- cap a casa, al seu país.