28.6.09

(des)recordar.





Vaig prometre no oblidar mai els primers raigs de sol aquell març estrany, les orenetes que mai hi van ser o els vespres de mans agafades. Vaig prometre no oblidar el prat, el camí i la bicicleta, el gat que hi havia rere el vidre d'un menjador desconegut al carrer del costat de casa que sempre mirava sorprès o els abellots que van fer niu al meu balcó. Vaig prometre recordar sempre aquell arbre florit i un somriure esquerp a l'autobús, vaig prometre recordar uns ulls i una conversa sota la música que omplia carrers, cases i cors. Vaig prometre no remoure l'aigua que emmirallava aquell temps tranquil, fer una última alenada i marxar un dia de pluja de Bèlgica. Però quan me'n vaig anar feia molt de sol i no vaig plorar, i la meva veu era un núvol blanc i vaig tornar a casa i la calor va emmascarar els records d'aquell bocí de terra on els pollancres creixen lliures.

Sort que sempre ens queden els bons per refrescar les més egoistes memòries.



Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.

Bélgica, Josep Carner.

24.6.09

(gràcies).


Travessant una carretereta de revolts, camps de blat a banda i banda, va arribar deu minuts abans de l'hora de començar. Va somriure, encara endormiscada, pensant que mai l'hi havia passat això de ser puntual a la feina. Últimament s'hi estava acostumant i això només volia dir coses bones. Va treure la bossa tèrmica del cotxe on hi tenia el dinar que havia preparat el vespre anterior. Va agafar la carpeta i la va esperar. Ella va arribar corrents i amb mitja rialla “cada dia arribo més tard...”. La bondat dels seus gestos li va ensenyar a comptar les pomes dels arbres que creixen tímides, mil·límetre a mil·límetre cada setmana. Aquells petits fruits que s'han de mimar amb espai i aigua, amb sol i bones mans. Ella li va ensenyar històries màgiques de causes i efectes al revers de les fulles. Li va explicar la dolçor dels préssecs i el color dels abellerols que volen tranquils. Els nius de perdiu i les coses petites de treballar amb la terra. Ella, companya càlida de dies i nits, de pobles i carrers, de pancartes i borratxeres; ara s'expliquen vides i relleus mentre el sol de l'Empordà els hi colra les espatlles.

Els altres i els seus mals.

Fang Lijun. Group Two, No. 2 (1992)

I vaig plorar per coses que havia oblidat entendre. Coses senzilles que pesaven gola avall. Estupideses innecessàries. Vaig escopir fort, com per treure la ràbia, que pica a la boca. Tothom té les seves estratègies per sobreviure. Mentre escopia, ella passava una cortina fina i s'arrecerava a una conversa agradable amb algú aliè. Quina culpa en té ella de ser l'espectador trist? Ara resulta que no queda cap espai sense núvols i la pluja d'estiu no mulla, la pluja d'estiu només fa aquesta olor forta de terra i de cotxes bruts.
Mentrestant, ara ja molt lluny -tan lluny que és fa incomprensible-, un cos alt i fort recitava embarbussaments estúpids i mediocres, inflant el pit com el gall al bell mig del galliner.

Enhorabona, has après a no necessitar.
Ara només et falta aprendre a no estimar.

16.6.09

Encís.


Era un dissabte al vespre i feia molta calor. L'estiu l'hi havia colrat la pell i li feia el somriure una mica més lleuger. Passejava per aquell poble de costa que coneixia pam a pam. Al creuar la plaça de rere l'església, havaneres i banderoles de colors la van sorprendre. Relluïen entre somriures, la gent gran. Els ventalls descompassats interrompien aquell buit sonor entre cançó i cançó, en aquell moment en que tothom ha deixat d'aplaudir, el zag-zag d'aquell anar i venir. Una samarreta de ratlles gronxava un acordió vell que ja sap les cançons de memòria. Aquella mica de marinada li feia voleiar un ble de cabells davant la cara. No li agradava el rom cremat i va demanar una fanta de llimona només per quedar-se una estona més, asseguda a aquella cadira de fusta plegable. Al seu costat, un carrer conegut i se'n va recordar.

Pell morena del primer amor, a aquella platja el va conèixer. Feréstecs secrets de mans i petons desordenats. S'hi va presentar, sense excusa i amb el millor somriure es va asseure al seu costat, un "bon dia, princesa" i "et porto a donar un volt ara que fa vent". Li'n diuen primer amor, perquè així a de ser, perquè només es tenen quinze anys una vegada i aquell era el moment de sentir que sentia amor. Ara, al recordar això, torçava el gest; tendre complicitat vers el seu jo adolescent. Per un moment es va veure temptada a trucar a la porta del que havia sigut el seu apartament d'estiu.

Va tancar el calaix -aquella foto estranya-, i un bocí de paradís dins el record.

9.6.09

Un tros de fang.


Rere la porta d'un armari obert -només pels amics, d'aquells de vora mar- vas llegir que cal estar agraït per un dia haver sigut petit. Ara saps que sempre hi pots tornar, i sentir aquell gos que borda mentre fugiu amb ulls de món a perdre-us entre singles de granit, de terra, d'Arbutus unedo i bruc d'escombres. I recórrer aquella carretera coneguda, sentir el sabor dolç d'aquella última llàgrima que no vas voler mostrar, pensar-te i pensar, i veure-les. Elles, que són l'abraçada i els somriures, que són el càlid del temps i la bogeria, l'alegria i un munt de dies de sol. I tornar a casa i abraçar aquell tors conegut, arraulir-te en una olor i unes mans que sempre t'han fet tirar endavant, i que ara es mouen tranquil·les per tenir-te aprop.

Camines, ara que fa calor, descalça de nou.

L'olor de l'herba (o una setmana d'abril).


Nerviosa, guaitava com els passatgers del meu vol s'empenyien els uns als altres per sortir, tal i com ho havien fet per entrar. Ell m'ha mirat i ha somrigut. Suposo que s'ha adonat de que llegia el seu llibre mentre ell ho feia durant el trajecte estrany sobre els núvols. Volia marxar, fer un petó al terra i abraçar la mare, que sabia del cert que m'esperava rere la porta.
Al sortir, la llum del sol, del sud, una porta i elles. Elles i les abraçades i les llàgrimes contingudes. Perquè fa cosa plorar de felicitat, encara no en sabem. La mare s'ha aferrat al meu cos enyorat i ella s'ha quedat una mica enllà. No perquè fos menys important -la meva petita-, sinó perquè sap com m'ha trobat a faltar. Alegres hem sortit cap al cotxe. Divertides exclamacions m'han tornat al vincle fantàstic d'estar totes tres juntes. Dones, mare i filles, un grapat de secrets i tota la tendresa del món.
Girona, Banyoles, el terraprim estimat, els camps farcits de blat verd i viu, la tramuntana, la gent, la veu, la terra i el principi de tot: casa meva. El pare, tornava del camp i m'ha embrutat la cara de terrosa amb les mans, quan me l'ha agafada. Tenia espurnes als ulls, fermesa d'un tronc d'olivera. M'ha ensenyat el jardí -el seu recés tranquil- i els gladiols que ja naixien i que tanta feina donen, perquè de tan bonics com són la terra els reclama i els torça i si no hi poses un pal s'acaben trencant. Ell venia lleuger sobre una moto, ple de vent i de dies. Una abraçada ben forta -molt forta- i una mà que m'esperrucava suau sota un somriure.
L'animal pelut que m'estimo amb bogeria es feia el tímid, com vacil·lant, potser creia que no ens tornaríem a veure. Per sorpresa meva, dos cadells juganers li espatllaven els passos quan s'apropava.

M'encanta estar a casa i que faci sol. El millor sopar, trucades i avui l'àvia diu que dorm tranquil·la perquè sóc aquí.