31.7.09

Sapastra.



Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll.

(Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.)


Ahora me escondo y te observo y te puedo decir:
Yo mataré monstruos por ti,
sólo tienes que avisar.

(LOL)


19.7.09

amb la primavera no en tenim prou.


Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment.

Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres. I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.


16.7.09

(Verd fosc).

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.)

Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.)

Es posa una mica trist.

Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans.

Ell remena nerviós el seu cos per la cambra.
Voldria volar, però no sap quin ocell escollir.

Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.)

Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida.

Escriure no és només explicar, pensa
mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba.



No sé si el pas del temps ens canviarà mai el color.

14.7.09

A l'hivern de les il·lusions.


MENTRESTANT
subscrit a la matèria delirant
llàgrimes d’angoixa sostenen
finestres, parents i món quotidians
que s’escolen per l’asfalt oxidat
de batalles ajornades en paper mullat

mentrestant, les coses van passant

diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles
(aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)

1.7.09

El lila de les buguenvíl·lees.


El capvespre s'amaga rere el Canigó i, estripant carreteres conegudes, miro aquest cel estimat. Sort en tenim de la terra que ens abraça quan la necessitem. Els meus ulls afamats reclamen els colors de la primavera, una pell suada i paraules dolces vora la mar. Però sempre tornes tu, tu i els teus ulls, tu i els teus peus petits, porucs. Tot aquesta llum és per mi. Piquen de mans a dintre el petit cotxe, un fil de veu espetega contra els meus timpans sensibles i els acords sonen més ben compassats i ha deixat de fer xafogor per un moment. Tu i els teus passos de gegant, tu i els teus dies, tu sense nits. Les orenetes, totes, ja tenen niu i festegen alegres sota aquest lila rosat de núvols mandrosos. Ja no queda blat per segar. La meva pell vermella, cansada. Una mà, i acariciar aquests cingles com si ho fes jo mateixa. La recta es fa infinita i premo el peu contra l'accelerador. Tu i les teves lletres. Tu i el maleït color d'aquesta buguenvíl·lea al revolt de Vilaür.