28.9.09

Paradisos ficticis.



Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis -imaginació acceleradora de partícules-; aquest blau me'l guardo per mi.






26.9.09

L'arbre que dóna fruits.


Al petit espai que dorm entre nosaltres hi has plantat un mandariner. T'adorms aviat, sempre tranquil·la, sempre tan dolça. Obro la làmpada i alhora un ull es desclou feixuc. Migsomrius, et gires i t'adorms de nou. Petita, la meva petita. Llegeixo per matar les hores i la cafeïna que m'espatlla el pols. Sonen flautes travesseres i una percussió lleu. La pell s'allargassa i retornen al cap memòries i dies fàcils. Poc a poc, amuntegaves un grapadet de sediment, ben regat, on plantaves la llavor amb les mans càlides del qui estima a la vora i aquesta tardor tan esperada -que tan t'agrada- hi ha nascut aquest arbre perfumat. La certesa de qui viu els dies amb el teu aire, i poc en tenen de metàfora aquestes lletres. Tu m'escoltes quan no callo, quan parlo per no haver de callar. Jo t'esguardo les nits calmes, presagi d'una vida feliç.

(i quantes eren? 19, ja?)

16.9.09

Mil·límetres, mil·lèsimes de segon.

Puja les escales com aquell qui persegueix un pensament, seu a la plaça de Sant Domènec i demana una mica més. Tornant a casa se'n recorda que no s'ha fet el llit i que algú ha de regar les plantes. Renta els plats d'ahir i mentre s'eixuga les mans, demana una mica més. Un, dos i tres. Respira tranquil·la i tot fa olor de mar.

Més enllà dels seus ulls lluïen les cases de Roses, tenien el llum encès i va preguntar què era el que es veia. Vaig somriure. Tenia les mans suaus i una mica de sorra a les sabates. Quan hi ets i no hi ets, quan rellegeixes pàgines, dedicatòries i postals, es respira aire net, matis i habitacions amb el sostre alt. No em despertis demà, que el que ara vull és dormir. I sota els arbres feixucs perdent fulles -desprenent-se de la tènue escorça-, et treus la roba i jo desgrano lletres i distàncies. Un, silenci, dos, acords i tres. Tres dies.

2.9.09

T'estimaria pels matins.

T’estimaria pels matins quan apareixes amb aquella cara inflada i uns ulls quasi inexistents. T’estimaria quan ni em mires, pensant en el que pots haver somiat. T’estimaria quan em dius bon dia amb la veu greu, i et sorprens a tu mateixa. T’estimaria pels matins perquè el teu cos adormit no amaga el vaivé de la teva respiració compassada, tranquil·la, perquè somrius sense voler i et deixes ser vulnerable; perquè fas olor de net i de dia, i et miro i penso que no hi pot haver ningú que sigui més tendre.