28.12.09

El desert de la Blanca (part III).




E
s va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades. L'encantador de serps somreia en la penombra.

L'aigua freda va calmar aquell xarbot de pensaments. Temps de descompte. Mentre s'assecava els cabells enyorava estius i dies àgils. Amb tot l'amor, va escollir-se la roba i la va posar sobre el llit. Va estirar-se al costat, mig nua i va omplir-se el nas amb aquella flaire de roba neta. Una olor que purifica l'ànima i atordeix les durícies de viure sense parar. Al sortir al carrer va trobar a faltar les ulleres de sol i les ninetes se li van empetitir. Va haver de fer un esforç per somriure a aquella cara amable que li va fer un cafè i recordar-se que ella havia escollit viure així. Que els vespres de melancolia eren encenalls per la immensa foguera que cremaria el dia que retrobaria la felicitat -o que la sabria veure-.

Un horòscop poc esperançador i haver deixat de fumar. Al diari, els titulars del desencís.



L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)
Podria dir moltes coses,
aquestes, les senzilles, són les que costen més de dir.




El de sempre, la realitat de'n Vilaró, Los Planetas i les seves punyalades.
Y si todo va tan bien,
si todo es tan sencillo,
¿por qué este vacío
que siento?

16.12.09

Bocins.


Aquí comença la petita circularitat dels nostres límits. Aquí, la tinta s'escampa i es reconcilia amb el paper. Es desdibuixen cossos, braços i finals de somriures. L'espectre visible que segueix el nostre estel, la teva mà, una llàgrima, fum, una abraçada. El meu nom i tot l'arbre genealògic sacsejat i ple de branques inabastables. Parles i t'escolto atenta per no perdre ni una sola paraula d'aquestes que ara apuntes a una llibreta petita que et cap a la butxaca. Una bombolla, com un cub de cantells esquerps ens recull, ens adorm, ens escup. I som visitants, nàufrags embolcallats per aquesta xarxa primera i ferma, petites espurnes. El garbuix del que un dia vam ser, com una còpia barata, com un dibuix calcat sobre el vidre fred ens apreta l'espina dorsal. Demanes una abraçada, reculls el que has sembrat. I sempre acabo quan s'acaba el full. Cent quaranta-quatre paraules.

Al meu bocí, tota la tendresa.


I que hi hagi més dies com els d'avui,
més matins, tardes i vespres.

8.12.09

Aquest bosc tan gran.


I el sol del migdia va estrènyer els temples del seu crani obligant qualsevol sinapsi a l'acceleració i desacceleració. Aquest mal temps; el temps, les hores. La ingràvida incertesa satura qualsevol altre acte i em quedo parada, rellegint casualitats cruels, tan dolces que no em deixen dormir. I tu qui ets?

Dimecres la lluna tenia una aureola perfecta, tan allunyada del cercle blanc, que semblava cridar-nos. Cridar-te de lluny. Cuidar-te.
(Aquell dia sí que la vaig veure).



3.12.09

Llepant la tapa.

Després de que algú m'expliqués que els Teletubbies parlaven grec (algun dia ho explicaré), avui sortirem entre aquest vent glaçat que encomana calfreds i mans agafades. Escriure quelcom que ens faci riure. Donar el millor de nosaltres, i pensar que tot just és dijous.

La Vida és con un petit Suisse trist,
llepes la tapa, te la menges i hi acabes sucant els dits.

(no en tenim mai prou).






1.12.09

Les tortugues dormen.


Demanaves sang i fetge, les entranyes de primer plat i sentir-me despullada per dintre. Però les hores són acords lents que queden a l'ombra d'aquesta eufòria estranya que empeny els dies, les nits i les pàgines. Demanaves prou d'altres. Ingènua creia que no t'escoltava tan com ho faig. Últimament, ara que dines amb mi -mandarines i patates insulses-, sento que tinc un nou pes a la balança que m'escolta atabalat mirant a un infinit proper i em regenera els dubtes i les il·lusions. (La setmana passa, passada).


Diari de bord. Dia u. Vull entendre-ho però no puc.

Sense voler, es posa sempre el mitjons després dels pantalons. Però avui es deté i planya el fet de tenir les sandàlies amagades a un racó del sabater. Un sabater d'aquells alts, amb un munt de calaixets on no hi caben mai bé les botes de muntanya. Les tortugues dormen. Nerviosa sent que fa dies que escriu que allò de “la sang empenyent-se dins les venes”. Ui, que primes! Afirma cofoia la infermera al palpar-li el braç, agulla en mà. Sí, això diuen. La sang surt a poc a poc. Vermell fosc, quasi negre. Color de terra fèrtil, d'aquella que despunta sota la molsa d'un bosc frondós, plena de microorganismes que tanquen cicles i regeneren les arrels que creixen tímides. Respira fons. Em pots tapar l'agulla, em fa angúnia. Quina paraula més estranya, pensa, mentre es despista entre les rengleres de la persiana, evitant la mirada en aquell punt on l'agulla es perd dins de la seva carn tova. Veu molt i no fumis fins d'aquí dues hores, com a mínim. No fumo. Davant de la facultat de medicina li passa pel costat, ulls vermells. Avui no hi ha classe, me n'he d'anar. No et preocupis, espero que estiguis bé. I la tarda és dilata entre combustions i coses estranyes que la cansen. Es treu la bata de laboratori i li somriu àmpliament, per que ho vegi i se'n recordi l'endemà, que es tornaran a veure. Vol que estigui bé, és cert. Al cotxe sona quelcom que li agrada i malgrat això, només té ganes de tornar a casa i escoltar aquell disc que ha comprat al matí. Desitja que s'allarguin els minuts, però ja ha de tornar a marxar. Després, intrusions, acords de lluny i noves cares. El cercle s'estreny, ells. Fan una cervesa i s'arreglen les vores d'aquests vestits, de vegades feixucs, que són les relacions. Sobretot parla'n, t'anirà bé. Ja, però si ara hi vaig, ella no ho vol, després què? Després tot això acaba sent un rotllo patatero...Tenim filòsofs de guàrdia que han sembrat un prat bast on començar qualsevol partit.

Els ulls es cloïen lentament, adquirint una fisiognomia semblant a la de la lluna decreixent. Paral·lelament -a un univers paral·lel, sí- el poeta preguntava desconcertat que com era possible que no hagués vist aquesta immensa lluna plena. Avui no he tingut temps, les tortugues dormen.