16.10.10


Són els dits i les mans,
tot el que tinc, flors vermelles.
No sabria com dir-t'ho
de forma permanent i particular,
ets tu i totes les paraules que comencen amb e,
tots els versos embogits, accelerats.

Brilla la via làctia en aquest racó de món.
El meu cor batega fluixet.

Ets a prop.

6.10.10

A la merda.

La llum es filtrava per una petita escletxa que deixava la porta, massa vella per ser ferma. Ella va entreobrir els ulls. Era tan bella al despertar-se va pensar. Sense ni mirar-lo va prémer el reproductor i la música va omplir la cambra, fent l'aire una mica més lleuger. Va empènyer un bon dia i va fer un esforç per somriure. Odiava aquell moment, aquell precís instant en que deixava d'estar inconscient i la crua realitat li començava a prémer les temples. Amb la música sobre seu es va dutxar i va fer-se un trist esmorzar. Ens veurem després, amor. Que tinguis sort avui. I va sortir corrent cap al carrer. Agafa el metro, cinc parades fins al puto carrer Urgell, tot per aguantar un dia més els crits, el rebombori, el fum i la pudor de fregit d'aquell cau de mala mort. Mentre pensava això s'anava acariciant el canell, adolorit de tan fer entrepans. No val la pena. Al obrir-se la porta del metro una pintada espetegà contra les seves àgils retines: 600€ és violència. Perplexa, immòbil, va pensar que sí, que 600€ eren violència. Que la seva felicitat no era un trist somriure a final de mes al agafar un grapat de propines, que la seva pell es mereixia més sol i menys gris, que els matins podrien no ser depresius i que volia preparar-se l'esmorzar havent omplert la nevera el dia abans. Que les seves capacitats intel·lectuals, emocionals i vitals estaven a anys llum del seu poder adquisitiu -o així li havien dit que es deia aquell ingrés cada dia 3- i que n'estava fins als ovaris de que sempre guanyessin els de sempre. A la merda vosaltres i el vostre sistema, a la merda el patriarcat i el dit acusador de l'antifeminisme, a la merda la vostra crisi i els opressors. La porta es va tornar a tancar i ella desaparegué dins el negre túnel.



4.10.10

Las Joyas (o el dia que vaig desaparèixer).


M'han dit que les dàlies són la flor nacional de Mèxic. Ho diu l'Hugo, que viu una mica tancat al seu món, però prop de les plantes; i ho diu l'Enrique, que poc a poc s'anirà convertint en un vellet encara més amable, fumant amb la seva pipa al mig de les magnòlies i alzines i d'altres arbres immensos.

El trajecte fins a la reserva de Las Joyas ha sigut llarg, el camí està malmès per la llarga temporada de pluges que esperen, que per fi, s'hagi acabat. Aturant-nos a cada estatge que ens regalen aquests turons, a cada (des)organització vegetal on hi caben totes les textures imaginables.
Inevitablement, un es va sentit cada cop més petit. Miri on miri m'envaeix aquest verd, un verd ple de vida -alguns diran ple de carboni, d'altres d'història, això va a gustos...-. I al arribar al final del trajecte les dàlies vermelles, tal i com aquesta llibreta en la que escric, sola, asseguda enmig d'un gran prat, evocant tots els meus sentits a aquest racó de món on sentir-se nou i de colors mai havia sigut tan fàcil.
Poques vegades fora tan cert que em falten adjectius per retratar aquest dolç moment. Cada centímetre respira, els ocells llueixen el cant i el plomatge sota aquest raig de sol suau, com notes en una partitura. Els arbres de troncs coberts de líquens creixen i creixen perseguint quelcom incert rere l'energia d'aquesta llum tan nova. I malgrat les orquídies, el blat, les magnòlies, les alzines, les papallones, els ocells, escarabats i aranyes se m'escapa tot un món d'èssers vius...que no veig i que molt probablement no podria entendre.

Tot és viu, i jo haig de contenir la respiració per no cridar, per no plorar al veure'm en aquest bocí de felicitat tan real.


I un cop ens haguem emborratxat de realitat, seguirem descalços sobre aquesta vida i serà tan bonic que el temps haurà de ser benèvol amb nosaltres i regalar-nos tardes sense fer res, platges imaginàries i dies per acariciar-te l'esquena.


Las Joyas, 3 d'octubre de 2010. 1900 metres.


25.9.10

Cap a la llum.

La font del pati regalimava una aigua lluent. Una guitarra nua es recolzava sobre les seves cuixes. Com qui abraça un cos adormit, els seus braços recollien el fred instrument, acariciant les cordes, cantant fluixet. Poc a poc, al ritme que passen aquestes coses, la cançó anava arribant als meus timpans. Malgrat i la meva mirada, ella no alçà la vista de les cordes. Tot em va semblar estranyament conegut. De sobte parà la música i els seus ulls verds d'ametlla em miraren somrients -T'agradava escoltar aquesta cançó, oi? -jo no li vaig respondre, malgrat i la familiaritat em sorprenia aquell tracte tan proper. S'apropà i em passà la mà pels cabells, pels pocs cabells que quedaven. -Entra a casa que aviat plourà, sents?- Avergonyit vaig abaixar la mirada i em vaig adonar que estava assegut a una cadira de rodes. Espantat vaig resseguir el meu voltant: estava en un raconet a l'ombra al pati interior de la casa, unes àmplies portes de fusta i vitralls ben obertes deixaven al vent passejar-se pel menjador. L'olor era de sofregit. Hàbilment vaig maniobrar amb la cadira i vaig entrar a la casa. Un nen petit i morè em mirava encuriosit, tal i com jo ho feia amb ell. Valent i seriós m'etzibà un – ¿Dónde estubiste? I jo, perplex, vaig entendre que s'havia acabat la letargia i que finalment havia arribat al final del camí, a la llum.


Guadalajara, 25 de setembre de 2010. Viatje a Mèxic.


27.6.10

E.


Resulta que només calia fixar-se en el principi de les coses, de les petites coses que sempre hem tingut al voltant i tenir ganes de somriure per això.

31.5.10

Mites


"Et mirava de fit a fit.
No has sabut mai si t'havia besat
o si només t'havia somrigut."

Jordi Sarsanedas Vives, "Mites" (1954).

17.5.10

El despertar de les tortugues.


Diu que tenim la nit al cor, perquè de nit és quan passen aquelles petites coses que et fan somriure un dilluns després de dinar. Que aquest sol sigui bo per tothom, ara que les tortugues es desperten, com sempre, a poc a poc. La primavera els empeny els talons. Elles es treuen la mandra i en alguns casos, fins i tot, la closca. Són secrets, però els més agosarats diuen haver-ho vist. La llum es difracta, passant pel prisma d'uns ulls blaus i tot pren un altre color.


Temps de flors, canvi de cicle i viure amb el balcó obert.


Quan es viu de debò no hi ha temps per jugar a ser il·lusionista...

30.4.10

Anhel.


El text és de fa dos anys, passa el temps i aquesta sensació es va repetint. Qui sap si aquest any serà la última vegada.


Estava rellegint el que jo mateixa havia escrit i resumit mitja dotzena de vegades quan, de sobte, se m'ha escapat una papallona de la boca. S'atura el temps al claustre fantàstic de l'anhelada facultat de lletres, de les lletres que caminen per les seves parets, per cada un dels caps que intermitentment es repeteixen frases per aprendre, les lletres que amb tons blaus recorren els meus braços entrellaçant-se amb la sang, fins als dits, que ferms acaricien amb tendresa la subtil papallona. Ella es deixa fer, manyaga i agraïda rellueix davant els meus ulls, i al mirar al voltant m'adono que sóc l'única que la veu. No perquè els altres no hi puguin veure (perquè no és veritat, i això em fa feliç), sinó perquè aquesta papallona és meva i ni tan sols podria dir si és real. Com l'intriga de saber si hi ha quelcom escrit en els llibres que, polsosos, ningú llegeix. Mils pàgines en blanc per fer herbaris de les plantes que un dia em vas acompanyar a recollir, al meu racó, amb les meves tristeses i els meus dies de sol, plens de papallones.



De vegades s'atura el temps i ni tan sols ens n'adonem.

27.4.10

Créixer.


Poc a poc la neu va anar desapareixent i jo, petita dicotiledònia, vaig empènyer amb totes les meves forces, noves, insegures, i el primer brot esquinçà aquella terra massa ferma.

Aquesta llum de primavera farà que floreixin totes les flors.

Mar enllà se senten les flautes d'Amèrica i els nous aires.
No heu vist tota aquesta llum aquest matí?

20.4.10

Cercant verbs...


Feliç Sant Jordi...

Admirar es el verbo
que dice en su doblez
lo que despierta en mí tu quieta pose.
Esa misma doblez está en tus pechos
porque elevas el libro y lo sostienes
juntando bien los brazos, plegando la atención.
Me tienta imaginar el personaje
al que estás abrazando, en qué adjetivos
prefieres detenerte. Me entretengo
calculando la pausa, la cadencia
con que pasas las páginas: sonrío
al comprobar que eres una lectora lenta,
con rodeos de asombro o de pregunta.
Quién pudiera de ti recibir esos ojos
con el mismo deseo, con idéntica hondura.
Eres lo que hace falta. Belleza meditando.
Carne con su temblor y su sintaxis.
Ese lugar en que la inteligencia
y la sensualidad se hacen un nudo.


Andrés Neuman, Mística abajo (Acantilado, 2008).

12.4.10

Aigua.

La Fosca, Palamós.

Em trec la roba a poc a poc, sense que te n'adonis.
M'apropo, somric i faig un últim glop que em crema la gola.

La nit em cobreix i em taca de negre la pell. Poso els peus -ingènuament- dins la onada que m'acaba mullant fins als turmells. El meu cos reacciona, però no s'espanta.

Segueixo pas a pas, i l'aigua freda puja, embolcallant-me.
M'apropo, somrius.

Ja tinc l'aigua al coll, però segueixo caminant.


Quan vaig veure el mar no sabia que m'hi acabaria ficant.





LA SENTÈNCIA

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m'hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!

Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
i aprengui a viure de bell nou.

Però no...que càlida la fressa de l'estiu

és una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.

Anna Akhmàtova,
RÈQUIEM, Estiu de 1939

17.3.10

a + b.


Desitjàrem coses amb els ulls oberts i la nit caigué sobre les nostres espatlles ingènues.

s'obre el cel blau, blavíssim
les mans escampen -s'escapen-
l'aire fàcil respira, uns ulls
i la nit s'omple de colors

una taca negre, desdibuixada
escriurem del revés els mots
dies, llum, temps, horitzontal
i tot serà més fàcil

Dues cadires, no és el mateix que seure de costat.

15.3.10

Després de caminar sobre l'aigua.


Hauria de canviar la música i no sentir-me tan sola. Passar de puntetes sobre la vida i tenir el cos argentat, cobert de la cuirassa invisible que envolta aquesta ciutat. No m'agrada aquest hivern tan llarg. Agafar de nou el llapis i deixar de llegir coses tristes. Caminar de puntetes per no tenir l'ànima torbada en aquesta tarda que era assolellada. Segueixen les enumeracions, els carrers i les lletres massa encertades. El telèfon és l'arma fina que et forada el pit, tendre s'enclava enmig de la carn i et deixa estès a terra, com un peix de plata, cobert de pols, sense aquella limfa salvatge que et feia invencible. Jo surto carrer amunt i els ulls es desclouen, se sent olor de vernís i la meva ombra s'allarga en aquesta tarda llunyana. Ja no són els poemes ni els filòsofs els qui em treuen el son. Són aquests peus descalços sobre la vida, són tots els bocins de nit que m'he anat clavant, és un somriure de reüll i un mirar de cares. Ets tu quan no saps que t'estic mirant i saber veure què hi ha rere tot el que em fa tirar endavant. Fer una tria d'imatges i saber escollir. Són tots els adjectius que he anat amuntegant en lleixes de prestatges de la meva habitació de sempre, la de les fotos a la paret i les caixes plenes de papers sota el llit, allà, on es guarden els desitjos.

Retornen les metàfores i les casualitats, llances el dau greu que ens estira, Déu o Destí; això va a gustos.

15.2.10

Bahía de los Ángeles.


He pensat que serem sempre així.

I somia tranquil, ulls de mar
que la sal mai farà malbé el nostre veler.

9.2.10

Titelles de fum.

La música té un efecte contraproduent en la difícil tasca d'amansir la fera. No hi ha res que sigui veritat en la seva totalitat en aquest cabaret de llum tènue que hem anat construint. Retallem i ens fem els vestits a mida, ensenyant el que ens convé i amagant aquella taca de naixement sobre el genoll. Som pallassos, elefants i ballarines. Àngels desplomats i bèsties en zel a les nits humides de la ciutat dels quatre rius. Les històries apedaçades que ens fan mal al rellegir-les s'escurcen o s'hi fa una vora nova.
Ens emborratxarem i parlarem d'estratègies vitals fingint somriures i orgasmes. Una ratlla negre als ulls, pólvora o carbó?

Sota la llum pixel·lada ningú no notarà res.






8.2.10

Huracans.


I si les teves mans no fossin aquí? Els desitjos són estranys i només penso en escapar d'aquest huracà perfumat. Plou i tot costa més de pensar. No sabem on anem ni que farem, ni si aquesta tarda de cafès i copes de vi negre tacaran massa les nostres vides.

- Fa dies que no parlem, no trobes?- vaig dir mirant a l'infinit que cap rere una finestra entelada.


Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene
por un anfibio sendero
de cristales y laureles.
El silencio sin estrellas,
huyendo del sonsonete,
cae donde el mar bate y canta
su noche llena de peces.
En los picos de la sierra
los carabineros duermen
guardando las blancas torres
donde viven los ingleses.
Y los gitanos del agua
levantan por distraerse,
glorietas de caracolas
y ramas de pino verde.

·

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene.
Al verla se ha levantado
el viento que nunca duerme.
San Cristobalón desnudo,
lleno de lenguas celestes,
mira la niña tocando
una dulce gaita ausente.

Niña, deja que levante
tu vestido para verte.
Abre en mis dedos antiguos
la rosa azul de tu vientre.

·

Preciosa tira el pandero
y corre sin detenerse.
El viento-hombrón la persigue
con una espada caliente.

Frunce su rumor el mar.
Los olivos palidecen.
Cantan las flautas de umbría
y el liso gong de la nieve.

¡Preciosa, corre, Preciosa,
que te coge el viento verde!
¡Preciosa, corre, Preciosa!
¡Míralo por dónde viene!
Sátiro de estrellas bajas
con sus lenguas relucientes.

·

Preciosa, llena de miedo,
entra en la casa que tiene,
más arriba de los pinos,
el cónsul de los ingleses.

Asustados por los gritos
tres carabineros vienen,
sus negras capas ceñidas
y los gorros en las sienes.

El inglés da a la gitana
un vaso de tibia leche,
y una copa de ginebra
que Preciosa no se bebe.

Y mientras cuenta, llorando,
su aventura a aquella gente,
en las tejas de pizarra
el viento, furioso, muerde.


Preciosa y el aire. Federico García Lorca

3.2.10

"La meva família i d'altres animals"

Des de que me'l van regalar em va semblar una meravella. Potser aquest títol més que encertat. No l'havia ni començat que ja el sentia bategar arraulit a la tauleta de nit. La dedicatòria que corona la segona pàgina fa estremir de bonica -perquè sí, les coses boniques també fan estremir-. I les pàgines s'entrebanquen alegres i cridaneres. Un nen que explica coses fantàstiques sobre la tendre bellesa de descobrir el món amb innocència i sense por (Gerald Durrell ja era impressionant de petit!). I és que “La meva família i d'altres animals” m'està fent riure i aprendre tant que només tinc ganes d'agrair al món que hi hagin personetes així, que amb un somriure puguin descriure tota aquesta fascinació en vers la natura.


Llegir abans d'anar a dormir també té els seus mals.
Fa dies que somio amb animals.



1.2.10

"El món a la vora d'una mà"


Quan es lleva els ulls inflats no li permeten veure la tendresa dels seus passos. Té la pell seca. Que tot el que has fet no és envà. Passet a passet el recorregut s'estiregassa. Som nosaltres i una veu rere el calor. Som el braç ferm que empeny i la mà dolça que acompanya. S'entrebanca amb les sabates i recorda aquells versos que malauradament va escriure fa uns anys. L'eternitat en els seus ulls i una última llàgrima. Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. I tot és incert i interrogatiu i a la vegada forma part d'aquesta calma blanca, buida i inexorable, inamovible. Que tot el que vam fer va ser per amor, amor a la vida.

"Quan agafo un llapis i començo a escriure,
sense pensar-ho penso en tu...
Fa temps que no parlem, jo et recordo tot sovint,

[... ]

i de vegades apareixes dins el meu cap
amb aquells ulls pintats
amb el mar, els núvols i les estrelles...
i no saps com me n’alegro
d’haver compartit aquell temps tan preuat amb tu."







14.1.10


Als matins, l'espectador fidel de les primeres hores,
el nervi anestesiat i la veu ronca.

Em llevo després de poques hores de son aquest matí, i aquesta setmana. L'instint em condueix enmig de la meva rutina matutina i boirosa. Durant el cafè em venen ganes de somriure i m'estranya, a mi que tant em cosa abans de les onze. Parlem i decidim que avui serà divendres. El pols s'accelera i es desaccelera i tot és relatiu davant dels exàmens. Em regales ironia i em venen ganes de fer una llista de les coses que em fan riure. Avui brindaria per tu si no fos per l'antibiòtic. Metàfora i realitat, maleirem la tercera persona del plural.

Que cada dia sigui divendres i que tot passi ràpid i alegre com avui. Que la pluja no m'esborri del cap el teu somriure alegre i glaçat d'aquest migdia sobre la bicicleta.





"Que el fin del mundo me pille bailando"