17.3.10

a + b.


Desitjàrem coses amb els ulls oberts i la nit caigué sobre les nostres espatlles ingènues.

s'obre el cel blau, blavíssim
les mans escampen -s'escapen-
l'aire fàcil respira, uns ulls
i la nit s'omple de colors

una taca negre, desdibuixada
escriurem del revés els mots
dies, llum, temps, horitzontal
i tot serà més fàcil

Dues cadires, no és el mateix que seure de costat.

15.3.10

Després de caminar sobre l'aigua.


Hauria de canviar la música i no sentir-me tan sola. Passar de puntetes sobre la vida i tenir el cos argentat, cobert de la cuirassa invisible que envolta aquesta ciutat. No m'agrada aquest hivern tan llarg. Agafar de nou el llapis i deixar de llegir coses tristes. Caminar de puntetes per no tenir l'ànima torbada en aquesta tarda que era assolellada. Segueixen les enumeracions, els carrers i les lletres massa encertades. El telèfon és l'arma fina que et forada el pit, tendre s'enclava enmig de la carn i et deixa estès a terra, com un peix de plata, cobert de pols, sense aquella limfa salvatge que et feia invencible. Jo surto carrer amunt i els ulls es desclouen, se sent olor de vernís i la meva ombra s'allarga en aquesta tarda llunyana. Ja no són els poemes ni els filòsofs els qui em treuen el son. Són aquests peus descalços sobre la vida, són tots els bocins de nit que m'he anat clavant, és un somriure de reüll i un mirar de cares. Ets tu quan no saps que t'estic mirant i saber veure què hi ha rere tot el que em fa tirar endavant. Fer una tria d'imatges i saber escollir. Són tots els adjectius que he anat amuntegant en lleixes de prestatges de la meva habitació de sempre, la de les fotos a la paret i les caixes plenes de papers sota el llit, allà, on es guarden els desitjos.

Retornen les metàfores i les casualitats, llances el dau greu que ens estira, Déu o Destí; això va a gustos.