30.4.10

Anhel.


El text és de fa dos anys, passa el temps i aquesta sensació es va repetint. Qui sap si aquest any serà la última vegada.


Estava rellegint el que jo mateixa havia escrit i resumit mitja dotzena de vegades quan, de sobte, se m'ha escapat una papallona de la boca. S'atura el temps al claustre fantàstic de l'anhelada facultat de lletres, de les lletres que caminen per les seves parets, per cada un dels caps que intermitentment es repeteixen frases per aprendre, les lletres que amb tons blaus recorren els meus braços entrellaçant-se amb la sang, fins als dits, que ferms acaricien amb tendresa la subtil papallona. Ella es deixa fer, manyaga i agraïda rellueix davant els meus ulls, i al mirar al voltant m'adono que sóc l'única que la veu. No perquè els altres no hi puguin veure (perquè no és veritat, i això em fa feliç), sinó perquè aquesta papallona és meva i ni tan sols podria dir si és real. Com l'intriga de saber si hi ha quelcom escrit en els llibres que, polsosos, ningú llegeix. Mils pàgines en blanc per fer herbaris de les plantes que un dia em vas acompanyar a recollir, al meu racó, amb les meves tristeses i els meus dies de sol, plens de papallones.



De vegades s'atura el temps i ni tan sols ens n'adonem.

27.4.10

Créixer.


Poc a poc la neu va anar desapareixent i jo, petita dicotiledònia, vaig empènyer amb totes les meves forces, noves, insegures, i el primer brot esquinçà aquella terra massa ferma.

Aquesta llum de primavera farà que floreixin totes les flors.

Mar enllà se senten les flautes d'Amèrica i els nous aires.
No heu vist tota aquesta llum aquest matí?

20.4.10

Cercant verbs...


Feliç Sant Jordi...

Admirar es el verbo
que dice en su doblez
lo que despierta en mí tu quieta pose.
Esa misma doblez está en tus pechos
porque elevas el libro y lo sostienes
juntando bien los brazos, plegando la atención.
Me tienta imaginar el personaje
al que estás abrazando, en qué adjetivos
prefieres detenerte. Me entretengo
calculando la pausa, la cadencia
con que pasas las páginas: sonrío
al comprobar que eres una lectora lenta,
con rodeos de asombro o de pregunta.
Quién pudiera de ti recibir esos ojos
con el mismo deseo, con idéntica hondura.
Eres lo que hace falta. Belleza meditando.
Carne con su temblor y su sintaxis.
Ese lugar en que la inteligencia
y la sensualidad se hacen un nudo.


Andrés Neuman, Mística abajo (Acantilado, 2008).

12.4.10

Aigua.

La Fosca, Palamós.

Em trec la roba a poc a poc, sense que te n'adonis.
M'apropo, somric i faig un últim glop que em crema la gola.

La nit em cobreix i em taca de negre la pell. Poso els peus -ingènuament- dins la onada que m'acaba mullant fins als turmells. El meu cos reacciona, però no s'espanta.

Segueixo pas a pas, i l'aigua freda puja, embolcallant-me.
M'apropo, somrius.

Ja tinc l'aigua al coll, però segueixo caminant.


Quan vaig veure el mar no sabia que m'hi acabaria ficant.





LA SENTÈNCIA

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m'hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!

Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
i aprengui a viure de bell nou.

Però no...que càlida la fressa de l'estiu

és una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.

Anna Akhmàtova,
RÈQUIEM, Estiu de 1939