25.9.10

Cap a la llum.

La font del pati regalimava una aigua lluent. Una guitarra nua es recolzava sobre les seves cuixes. Com qui abraça un cos adormit, els seus braços recollien el fred instrument, acariciant les cordes, cantant fluixet. Poc a poc, al ritme que passen aquestes coses, la cançó anava arribant als meus timpans. Malgrat i la meva mirada, ella no alçà la vista de les cordes. Tot em va semblar estranyament conegut. De sobte parà la música i els seus ulls verds d'ametlla em miraren somrients -T'agradava escoltar aquesta cançó, oi? -jo no li vaig respondre, malgrat i la familiaritat em sorprenia aquell tracte tan proper. S'apropà i em passà la mà pels cabells, pels pocs cabells que quedaven. -Entra a casa que aviat plourà, sents?- Avergonyit vaig abaixar la mirada i em vaig adonar que estava assegut a una cadira de rodes. Espantat vaig resseguir el meu voltant: estava en un raconet a l'ombra al pati interior de la casa, unes àmplies portes de fusta i vitralls ben obertes deixaven al vent passejar-se pel menjador. L'olor era de sofregit. Hàbilment vaig maniobrar amb la cadira i vaig entrar a la casa. Un nen petit i morè em mirava encuriosit, tal i com jo ho feia amb ell. Valent i seriós m'etzibà un – ¿Dónde estubiste? I jo, perplex, vaig entendre que s'havia acabat la letargia i que finalment havia arribat al final del camí, a la llum.


Guadalajara, 25 de setembre de 2010. Viatje a Mèxic.