16.10.10


Són els dits i les mans,
tot el que tinc, flors vermelles.
No sabria com dir-t'ho
de forma permanent i particular,
ets tu i totes les paraules que comencen amb e,
tots els versos embogits, accelerats.

Brilla la via làctia en aquest racó de món.
El meu cor batega fluixet.

Ets a prop.

6.10.10

A la merda.

La llum es filtrava per una petita escletxa que deixava la porta, massa vella per ser ferma. Ella va entreobrir els ulls. Era tan bella al despertar-se va pensar. Sense ni mirar-lo va prémer el reproductor i la música va omplir la cambra, fent l'aire una mica més lleuger. Va empènyer un bon dia i va fer un esforç per somriure. Odiava aquell moment, aquell precís instant en que deixava d'estar inconscient i la crua realitat li començava a prémer les temples. Amb la música sobre seu es va dutxar i va fer-se un trist esmorzar. Ens veurem després, amor. Que tinguis sort avui. I va sortir corrent cap al carrer. Agafa el metro, cinc parades fins al puto carrer Urgell, tot per aguantar un dia més els crits, el rebombori, el fum i la pudor de fregit d'aquell cau de mala mort. Mentre pensava això s'anava acariciant el canell, adolorit de tan fer entrepans. No val la pena. Al obrir-se la porta del metro una pintada espetegà contra les seves àgils retines: 600€ és violència. Perplexa, immòbil, va pensar que sí, que 600€ eren violència. Que la seva felicitat no era un trist somriure a final de mes al agafar un grapat de propines, que la seva pell es mereixia més sol i menys gris, que els matins podrien no ser depresius i que volia preparar-se l'esmorzar havent omplert la nevera el dia abans. Que les seves capacitats intel·lectuals, emocionals i vitals estaven a anys llum del seu poder adquisitiu -o així li havien dit que es deia aquell ingrés cada dia 3- i que n'estava fins als ovaris de que sempre guanyessin els de sempre. A la merda vosaltres i el vostre sistema, a la merda el patriarcat i el dit acusador de l'antifeminisme, a la merda la vostra crisi i els opressors. La porta es va tornar a tancar i ella desaparegué dins el negre túnel.



4.10.10

Las Joyas (o el dia que vaig desaparèixer).


M'han dit que les dàlies són la flor nacional de Mèxic. Ho diu l'Hugo, que viu una mica tancat al seu món, però prop de les plantes; i ho diu l'Enrique, que poc a poc s'anirà convertint en un vellet encara més amable, fumant amb la seva pipa al mig de les magnòlies i alzines i d'altres arbres immensos.

El trajecte fins a la reserva de Las Joyas ha sigut llarg, el camí està malmès per la llarga temporada de pluges que esperen, que per fi, s'hagi acabat. Aturant-nos a cada estatge que ens regalen aquests turons, a cada (des)organització vegetal on hi caben totes les textures imaginables.
Inevitablement, un es va sentit cada cop més petit. Miri on miri m'envaeix aquest verd, un verd ple de vida -alguns diran ple de carboni, d'altres d'història, això va a gustos...-. I al arribar al final del trajecte les dàlies vermelles, tal i com aquesta llibreta en la que escric, sola, asseguda enmig d'un gran prat, evocant tots els meus sentits a aquest racó de món on sentir-se nou i de colors mai havia sigut tan fàcil.
Poques vegades fora tan cert que em falten adjectius per retratar aquest dolç moment. Cada centímetre respira, els ocells llueixen el cant i el plomatge sota aquest raig de sol suau, com notes en una partitura. Els arbres de troncs coberts de líquens creixen i creixen perseguint quelcom incert rere l'energia d'aquesta llum tan nova. I malgrat les orquídies, el blat, les magnòlies, les alzines, les papallones, els ocells, escarabats i aranyes se m'escapa tot un món d'èssers vius...que no veig i que molt probablement no podria entendre.

Tot és viu, i jo haig de contenir la respiració per no cridar, per no plorar al veure'm en aquest bocí de felicitat tan real.


I un cop ens haguem emborratxat de realitat, seguirem descalços sobre aquesta vida i serà tan bonic que el temps haurà de ser benèvol amb nosaltres i regalar-nos tardes sense fer res, platges imaginàries i dies per acariciar-te l'esquena.


Las Joyas, 3 d'octubre de 2010. 1900 metres.