12.12.11

L’Índia, primers apunts.

Avui som a Pushkar, una ciutat religiosa i turística per parts iguals. Tothom sembla que et vulgui vendre alguna cosa. Ni tan sols es pot estar tranquil·la als ghats (les escales normalment sagrades que estan a la vora de rius, estanys i llacs). 

Més enllà del fet religiós, que és sorprenent per la seva abundància: a cada cantonada hi ha un altar amb algú resant-hi. Personalment, el que més em sorprèn i em crida lamentablement l’atenció des de que arribat a l’Índia és el desordre ecològic que hem provocat els éssers humans. És poc probable torbar un lloc on no hi hagi porqueria. A hores d’ara encara no he vist ni una sola depuradora d’aigua, tenint en compte que aquest és el segon país del món en creixement poblacional. És esfereïdor veure el sistema de clavegueram. La gestió dels residus es limita a evocar la porqueria al terra esperant una anima caritativa que ho apiloni una mica per després encendre-hi foc. Això pel que fa als assentament humans, no vull imaginar que deu passar en temes de fertilització agrícola. Crec que el terme educació ambiental ni tan sols els passa pel cap. Això sí, el reciclatge de l’organica, el paper i el cartó el fan les vaques i les cabres que deambulen arreu intentant arreplegar alguna cosa per endur-se a la boca. 

Pushkar com he dit és un lloc farcit de turistes, i per tant, de comerços. Crec que la gent que aconsegueix l’anomenat 'retrobament espiritual’ és perquè no té la ment prou clara per veure la misèria que arrasa aquest país. La cultura de la resignació i sempre tenir ben inculcat que cadascú ocupa el lloc que li pertany, fa que no resulti tan violent veure famílies senceres als vorals de les carreteres, simplement perquè no estan enfadats. Espero que la gran massa de indis que viuen en la més absoluta misèria aviat s’adonin que el lloc que els hi correspon és un altre, que l’anomenat desenvolupament també passi per resoldre les desigualtats socials i no per crear una poderosa classe benestant que fa tractes amb les grans empreses del primer món per tal de poder seguir explotant als humils habitants d’aquest bonic lloc.


25.11.11

L'alternativa.

Sempre hi ha alternatives. I alternatiu vol dir millor: sempre serà millor al gris imperant d’aquesta societat que ens ha tocat viure. Alternatives a la forma de viure, alternatives a la llei del capital. Aquesta setmana sembla un recordatori de les coses que s’han de canviar, agulla i fil, comencem a teixir.

El dia 20, el dia mundial de la infància. I infància també inclou a aquells que treballen a canvi de quatre engrunes per menjar, que són explotats, venuts, obligats, perduts, violats, i el més greu encara, ignorats. Els que ja no ploren si tenen por a la nit, perquè ningú els escoltarà. Els que no pensen massa en el futur, que són la desolació i els peus descalços a l’hivern. Una infància que mor a poc a poc, que no hi entén d’ingenuïtat i d’il•lusió.

Ahir, el dia dels sense sostre. Aquells als qui mirem malament quan dormen al caixer i ens molesten al treure diners. Aquells que cada vegada som més nosaltres. Que no volem veure a la sortida del supermercat amb la ma estesa. Que van bruts i tenen fred. De vegades ens caldria fer l’exercici d’aturar-nos a parlar amb elles i ells. Agafar-los la mà i deixar que ens expliquessin què els ha dut a la situació en la que estan i aviat ens adonarem que nosaltres formem part de la seva derrota. Que en les nostres quotidianes costums no hem impedit les desigualtats. Que hem escurçat oportunitats.

Avui, el dia contra la violència de gènere. Amb educació i valentia hem de teixir alternatives, suports, que esdevinguin portes de sortida a la violència de gènere. Desplaçar el patriarcat, la submissió, el silenci, els ulls tancats i saber dir prou. Nosaltres decidim que s’ha acabat, que mai més plorarem per les companyes mortes o maltractades per les seves parelles, perquè hauran sabut dir prou.

El dia 29, el dia en solidaritat amb el poble palestí. Nina dorm i un puny alçat als companys i companyes que any rere any resisteixen, lluiten per la llibertat del seu poble.

Sempre serem el brot fresc que reneix d’aquest asfalt podrit, que esquerda i que esborra la línia marcada.


22.11.11

La iaia i aquest temporal.



Ràdio. No funciona això de la cinta i el reproductor. Recomanacions musicals. L’última hora diu que hi ha retencions a les carreteres de sempre, a les que em perdo quan hi vaig i no entenc mai. Barcelona i la seva immensa àrea, tal com una aura. Aquesta més visible, més aspre. Plou, quina novetat. Semblaria que vull fer-ho a corre-cuita. Tot al contrari. Ja sonen un altre cop. El temps passa diferent, o això em sembla sempre que l’oïda eclipsa tots els altres sentits. La veu del melodrama parla tènue. Contraposat al seu nom, la iaia ha perdut la tendresa per ser una mica més hivern, per explicar veritats que costen més d’empassar. Buf, és com si omplís a vessar, com una esponja dins la banyera d’aigua calenta i perfumada. Em fa tremolar per dintre. El xilòfon deixa de semblar-me infantil. Ell canta, sempre acords acompanyants, segones veus que tenen fred als peus. El bateria, somrient, escandalosament feliç. Marca el compàs com el batec accelerat abans de veure’t. Saber que ets darrere la porta i aquí la mar està en calma. Però de vegades el llevant no et deixa anar mar endins i t’empeny contra la costa. Avorrits, potser hauríem de marxar. No sabem navegar, i a hores d’ara ni tan sols nedar. I llavors entren en escena els poetes, per recordar, desoblidar. No sempre tot està tranquil. S’amunteguen punts seguits. Potser és el contrabaix, sempre encisador. Ja no hi ha peus freds, la llar de foc cremarà tot aquest bosc fosc i rebrotaran primaveres i alzines sureres. Tot barrejat, aigua de mar i terra aspre, mediterràniament. Som així, impulsius, però tan vius...Secrets. Sentiu el pit-roig? Llenço pedretes a un bassal fangós i es dibuixen cercles concèntrics. Penso una mica en l’univers, una mica en l’infinit. Sort que encara no és de nit i no pots absorbir-me. Cel estrellat. El•líptic i negrós, no? Res. Granotes a les carreteres.

La platja

21.11.11

Desoblidar.



Avui plou. Fa dies que vull penjar l’últim escrit de la Blanca. La vaig matar prop de l’equador, bé, més a prop del que ho està ara. Però em fa por perdre-la per sempre. L’he estimat molt temps com per fer-li això. La mort va ser bonica, a mi m’agradaria que la meva fos així.

Avui plou, però aquest any sembla que no tindrà hivern –un més- i la meva pell relluirà més blanca encara enmig del bonic país que ens espera, i el seu nom tornarà a tenir sentit. L’amor, la geografia i el desert de la Blanca. La Blanca prop de l’Equador, la Blanca que sempre batega i reviu sota la meva pell. Que és el drama encobert que no podrem viure, simples mortals! No et pots deixar matar per un jaguar als boscos perfumats de magnòlies que coronen el viure feliç. No pots, i després tornar com si res. No hi ha banda sonora permanent: ni violoncels esmolats, ni noies del nord. No pots parar escenes precioses i dir: espera un moment, això ho haig d’escriure.

La vida s’ha de viure per poder-la escriure.




L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)
El desert de la Blanca (part III)

9.11.11

Resons de Mèxic.

"Virginia llevaba murciélagos
y mariposas nocturnas aprisionadas en el pelo".

Leonora Carrington.
El séptimo caballo y otros cuentos.

4.11.11

Com un arbre nu.


Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l'ocell.

Com del mar un port,
món silent,
cau d'amor,
com del mar un port,
jo, el vaixell.

L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no-res.

Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.

Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.

Com una cançó,
joc del so
joc del to.
Com una cançó,
jo, l'acord.
Com un arbre nu. Lluís Llach (1972).

La tardor sempre fa el mateix. Apareix: tramuntana, pluja i fulles seques. Es fica al cor. Potser el sol fa el mateix. El meu tresor petit -petita- em va ensenyar a estimar-la, talment com ho feu ella en veure'ns aparèixer. Recordar sempre aquella màgica sensació que tenia els dies de pluja quan la mare em deixava posar-me les botes d'aigua.

Nits de novembre.

18.10.11

Treballes?

- Em paguen uns diners. Mentrestant, jo veig envellir les meves mans.

 
'Frustracions laborals'
o com la feina s'emporta les meves hores brillants!


7.10.11

Un dia com avui.

La tramuntana s’ho endu tot,
núvols grisos.
Mires per la finestra,
terrabastall de fulles
arbres que comencen a caminar.
S’esmicolen les cares tristes,
reneixen riures sonors i em diverteixo.
Penso una mica; una mica per cadascú.
Bocins de tots.
No marxaré sense fer-vos-ho saber.
Això, i més coses.
Miro l’arxiu, es fa petit.
Els fulls esgrogueïts, lliris d’aigua.
Xiuxiueja’m coses dolces.
Somric.

 cadadiahihapetitescosesperlesquelluitar



31.8.11

Així.

Sentia la teva veu a la ràdio i t'imaginava morè, cabell curt, quasi rapat i aquella barba de dos dies que em fa mirar-te dos cops.
El temps passa de forma estranya dins el meu cotxe. Fa olor de vell i és de color blau marí, no m'agrada, però no en voldria cap altre. Em paro, encenc una cigarreta, jo que no fumo. Imagino aquella calada entrant-me a la boca, gola avall es barregen pensaments i d'altres coses que encara no sé explicar. No m'agrada imaginar-me així, ja no. S'han acabat els vicis i les males paraules. Ara hi som per cuidar-nos, a mi mateixa i els uns dels altres. Faig una rentadora. L'olor de roba neta se'm posa tan a dins...com un èxtasis perfumat, em fa delirar. Porto roba negre, les ulleres negres. El gat negre em mira tímid, lliure de mala sort, viu a prop meu.
No sé com hem arribat aquí, a pensar-te i sentir-te tan lluny. Vaig marxar, vaig fer-te fora de mi, i amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, m'aniria bé a mi i a tu, i ja mai més hauria d'anar sola als sopars, mai més hauria d'escriure missatges de bona nit. I saps què? Ho he aconseguit.



"Qui busca l'infinit, que tanqui els ulls!"
Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser.

3.8.11

El comiat a on la plana empordanesa,
vella i feixuga, eriça la seva pell.

Els ulls plens, el demà en un puny.

De la ràbia i la buidor,
farem petits camins per enyorar-te amb un somriure.

22.7.11

Sota l'om.



Tanco els ulls.

S’endu la ment a un altre lloc. La gravetat de la seva veu, greu. S’omplen els timpans a vessar, com l’aigua densa d’un mar conegut. El verb àgil, català perfectíssim, somriure amb foradets entre cançó i cançó. Pren la guitarra tan dolçament que crec que és ella qui ho vol, mig acluca els ulls i fa allò de les ‘notes sostingudes’. Sembla fàcil.

Sempre em transporta a indrets ancorats en la memòria. El turó on vaig aprendre a escriure, aquell racó, bosc amagat, foc a l’obaga. La solitud, quan és anhel quan no obligació aspre. L’estimar tranquil, poemes intensos de desig. Els batecs, els calidoscopis, la saliva, les nimfes, l’aigua, i la vida és riu damunt la nostra terra. Amants de la terra, els astres acompanyants.









Celebro les hores de son aquest matí, va valdre la pena sentir-lo, veure’l omplir espais, fins i tot a l’aire lliure.







[Comparteixo un regal d’ahir a la nit. ]









Soleiada



En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys
d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola, cantava: "Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
Joan Maragall.







Sempre és desencadenador de lletres
després de menjar-nos la vida, concerts de sobretaula

18.7.11

La caseta de l'arbre.



Si llegeixes això, és que el meu pacte amb els abellerols ha funcionat.

Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa.

Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi hagi feina o que s'acabi el petroli. Ja no hi sóc. De vegades enyoro la música, el teu somriure -que és quasi el mateix-. Per això t'escric.

Si t'hi fixes bé, si mires a prop, aquell pas d'aigua on hi ha l'avellaner que et vaig ensenyar, allà dalt m'he fet una caseta per refugiar-me els dies que no tenen colors.

23.5.11

La CUP, construir.




Passaven uns quants minuts de les vuit del vespre. Els poquets que érem a la seu ens movíem nerviosos amunt i avall, sense amagar el somriure, però amb el cor en un puny. De sobte, TV3 emetia els sondejos a peu d’urna i la cara amb d’en Jordi Navarro amb un 4/5 escrit a sota ens glaçava la sang. “Els periodistes diuen que riem una mica...que no s’entenen aquestes cares”. I nosaltres, atordits, no sabíem si creure tot allò. I els apoderats van començar a arribar en comptagotes, ràpids i amb ganes de saber com estava anant la cosa. El primer resultat amb un 16% escrutat no es va fer esperar i, en aquell moment, l’alegria es va desfermar. Un zup-zup nerviós es movia prop del cor, accelerant respiracions i abraçades. “Que s’acabi, vull veure el 100%”.

Recordo grans detalls de la nit d’ahir que la faran memorable, per la senzillesa i la proximitat, per la sensibilitat del moment.
Recordo moltes cares vermelles molles de llàgrimes, llàgrimes que escupen tensions, dies que s’allarguen massa encartellant i anant l’endemà a la feina amb cara de zombie, estratègies valentes que s’han d’explicar bé, caminar a pas ferm sense renunciar a res. I totes les nits que costen de dormir preocupats per si ho estarem fent bé, si la gent se sent seu el que va néixer per ser del poble.
Recordo veure arribar la Carla i abraçar-se al seu pare. I amb els ulls entelats vaig pensar que érem on havíem de ser, que cal lluitar perquè hi hagin més abraçades com aquestes, perquè els nostres fills s’abracin a nosaltres i puguem sentir l’orgull d’haver empès una mica aquesta feixuga llosa que és aquest sistema, aquesta Espanya opressora, perquè ho puguem seguir fent des de la proximitat de ser part del poble i viure per fer la revolució.

Que els carrers siguin com ahir Ballestaries: punys alçats, molls de cava, i uns Segadors que guardaré sempre al record. Veure la felicitat a les cares dels qui més estimo.


Gràcies companys i companyes, som i volem ser.

10.5.11

Sempre hi seré.

Es calça els peus de gat. Ara ja s’ha acostumat a sentir-los tan estrets, ara ja sap perquè ha de ser així. Pren un polsim de magnesi i se l’escampa per les mans. El mira i la seva mirada dolça, de satisfacció, li omple tota la retina. El seu ser se sent segur i tranquil. Fa el vuit. Assenteix amb el cap dient-li que està a punt i comença...

No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur.


Confio en tu i en aquesta corda que ens uneix, feta de sinceritat i tendres gestos. La metàfora perfecte del que volem ser, sentir que si caic no passa res, que pararàs el cop i jo em sentiré lleugera i amb un somriure ho tornaré a intentar. A mi que mai em suen les mans, ara ja no em cal fer-me la forta, sóc el que sóc.


I tal i com s’escalen les roques és com volem viure, rodejats dels que no deixaran anar mai la corda, de natura i de poca cosa més.








26.4.11

A flor de pell.


Sota la pell
castells de sorra i tots els abrils.
Recordar, reconèixer, aprendre.



Celebro els abrils. Abril m'agrada perquè és nom de dona i és primavera. És el mediterrani blau envoltat de flors i olors, són amors salvatges i el nostre amor particular. Veure-hi i desitjar. És amor incondicional, capbussar-me a l'aventura i a la sang galopant. És un sant Jordi nerviós i un 25 d'abril als ulls. És abril ple de significats i detalls que el faran sempre més un mes memorable.

15.3.11

Huele el viento tapatío.

Huele el viento tapatío. Huele a maíz frito y a carne asada, huele a familia y a Pacífico, a desierto y a lluvia, huele a vida y a gentes que hablan, que no paran. Huele a calor, a bienvenida y ahora, también un poco a despedida. Siempre huele bien.
- ¿Y de dónde son ustedes?
- De cerca de Barcelona.
- ¡Orale! ¿Y cuanto tiempo tienen acá?
- Pues desde Septiembre...
- ¿De Barcelona, eh?...¿Y qué, le dan al Barça?
- ¡Claro, hombre!
- Esta bien, esta bien. ¡Pues que les vaya bien!
Y siempre nos va bien. A lo mejor porque no lo dicen por decir, a lo mejor lo desean de corazón y le rezan a su Guadalupe porque alguien barra toda la mierda de su país y lo haga aún más hermoso. Que sus sonrisas sonoras llenen como cascabeles las calles, que muera Carlos Slim y toda la panda de demonios que forman este mal gobierno.

Que sigan creciendo los niños del color de la tierra.

28.2.11

Cel·la número 16.


L'aigua de l'estany era tèrbola i fresca. El pessigolleig del peu s'anava amainant tal com ho feia el batec accelerat del seu cor immens. L'una davant de l'altre. No m'agradava submergir-me en aigua de nit, em fa por la foscor, em fa por tacar-me de foscor. Ella ho sabia i em va agafar les mans. El seu cabell curt, de nen dolent, li feia més dolça la cara. Havíem remogut cel i terra i ara érem allà, recuperant l'alè, recomençant la vida. El silenci s'interrompia per aquelles petites granotes que repetien incansables aquella melodia percudida. Jo t'estimava, tan com la lluna, tan com les llistes de coses com les que t'estimava: tan com per mirar-te sense parpellejar gens, tan com per adormir-me al teu costat quan no puc dormir, tan com per sentir-me la més afortunada quan estàs despullada davant meu, tan com per intentar una vegada i una altra comptar totes les pigues que t'abracen, tan com baten les ales dels colibrís davant les flors, tan com el sucre barrejat amb cafè, tan com tot el que he escrit pensant-te...I tu somreies i amb allò ni havia prou, sempre n'hi va haver prou, però ens vam submergir a l'estany i llavors va venir tot allò de la foscor i dels camins que es descaminen, de les coses que passen i ens segueixen molt temps, de les coses que fas però no s'entenen, de matar i morir una mica.

M'agrada fer bona lletra mentre li escric això, a ella li hagués agradat.

No vam anar a l'estany perquè sí, tot té un sentit, fins i tot les coses que són de l'altre gent i que tan sols en podem llegir petits fragment, fins i tot aquestes. No vam anar tan lluny per res. Sé que hi haurà qui pensi que fugíem, no els culpo, són els mateixos que no entenen les coses que vam fer, són els que mai van entendre allò del peix i la bicicleta. Però ara diuen que són altres temps, no? Ara no caldria ser tan valenta com llavors, ara està tot al seu lloc i això ens fa pensar que no vam fer res envà. Diuen.

De tan en tan em torna el pessigolleig, tanco el llum i poso els peus en un cubell ple d'aigua freda, però no és el mateix. Tampoc m'agrada passejar, és rar que no hi siguis. Tot ha canviat tant. He intentat desfer totes les coses que em pertoquen, però haig de reconèixer que fer mitja té el seu encant, no ho he explicat a ningú.

En fi, t'enyoro, però això tampoc ho he explicat a ningú. Poc a poc et vinc a buscar.

22.2.11

Petita història de mala gent.


Metamorfosi.-[1696; del ll. metamorfosis, i aquest, del gr. metamórphōsis, íd.] f 1 1 Canvi pel qual una cosa perd la seva forma natural i en pren una altra. La metamorfosi dels metalls en or. La mort és una simple metamorfosi. 2 p ext Allò en què es transforma una cosa com a resultat d'una metamorfosi. 3 MIT Facultat de determinats personatges mitològics de canviar d'aspecte i de forma. 4 ZOOL Conjunt de canvis morfològics i fisiològics que experimenten determinats animals des que surten de l'ou fins que assoleixen l'estadi adult. / 2 fig Canvi complet d'una persona o cosa quant al seu caràcter, exterior, etc.

Va tancar el diccionari i va fregar-se les cames. Últimament no deixaven de fer-li mal i això no podia ser bon senyal. La seva pell s'anava assecant i notava la llengua dins la seva boca humida, més viva que mai. Un vespre d'aquells que no es deixen dormir recordava històries d'esperits que es transformen en cérvols i recorren els boscos de nit, ànimes que retornen perquè els més àgils ulls les puguin veure. Diuen que són aquells a qui els va quedar quelcom per fer en aquest món. Pensava en el seu amor, mort aquell matí tacat de sang i ràbia.

Jo conduïa aquell cotxe vermell per la carretera que porta a Oaxaca. Ell es queixava, el braç no parava de sagnar, massa aprop del pit.
- Puta merda, Dàlia! Et vaig dir que no ho havíem de fer.
- Calla!! D'aquí vint minuts haurem arribat. Ella ens ajudarà.
No podia anar més ràpid. El canvi de marxes automàtic m'impedia forçar el motor. L'arma de fred metall pesava greu sobre la meva cuixa. Jo no servia per allò. Fent-me la forta vaig pronunciar un “tot anirà bé”. Ell va mig somriure. Volia tornar a casa, a la nostra vida tranquil·la, a les tardes tènues i als somnis que de fàcils es compleixen. Tot era més senzill abans d'estar fotuts en aquest merder. Allò de “si entres en el joc només en sortiràs mort” grinyolava dins les meves entranyes. Res no té cabuda quan es juga a ser Déu i senyor, quan es perden vides i tot queda tacat de pecat i males intencions.

Animal de sang freda, es sentia més viva quan el sol li escalfava l'esquena. Una nit tancada, ni una estrella es veia al cel al costat d'aquella immensa lluna plena. Com un focus il·luminava l'escenari enmig d'aquell màgic miratge que començava a entreveure's. El seu petit cos de ballarina es va anar allargassant, els ossos li cruixien, canviaven de forma i la seva cara de nina contemplava l'espectacle perplexa. Un verd d'herba seca, de dies sense pluja. Un verd salvatge i amagadís va pintar-li el cos que poc a poc s'anava cobrint de petites escates. Els ulls petits, intensos, van deixar anar la pena i van decidir no plorar mai més. Com a regal un petit cascavell coronava l'extrem del seu cos. Sentí el verí a les genives i es va prometre no entrar mai més en aquell món injust que només l'havia ferit, va prometre marxar i defensar el seu nou cos, ara lliure de cadenes. I va fugir traïdora, enmig de la bardissa.

Tu cuerpo va cargando cadenas,
cadenas de todos los tiempos,
ciruelo ojo de culebra,
tu frente que en el rostro porta tus penas

Alíviame de la mala palabra
la sombra de tu pensamiento, tu labio,
pon tu mano en mi tiempo
liberando con tu beso mi condena...
[...]

Ojo de culebra. Lila Downs.

11.2.11

Nosaltres.

Sé que marxes aviat i que tornaràs. Tornaràs perquè t'he cuidat tan bé aquest temps que he sigut el teu recés tranquil, l'olor primera i el primer petó -com t'agrada pensar-, per això tornaràs. Tornaràs als vespres al sofà arraulides, als secrets amb la porta tancada, als somriures esperats -perquè sé on s'amaguen les teves pessigolles-, al vincle amb la vida, al reconèixer colors i posar-los-hi nom. Tornaràs perquè l'admiració és tan gran que no hi ha espais buits.

A qui em va regalar 180 petons abans de marxar. T'enyoro.



"Mare i fill", Klimt.


7.2.11

Closques.

Els cargols es preparen per les pluges que els duran a noves aventures. Enllustrades bé les closques, se les col·loquen tal com si d'una motxilla d'excursionista es tractés. Les últimes tortugues surten a pondre i s'acomiaden de les costes del Pacífic fins a finals d'estiu. Els colibrís segueixen la seva dansa frenètica dibuixant l'infinit -o això he sentit dir-. El petit cargol fa un petó a la mare -o al pare, l'ermafroditisme sempre li ha generat dubtes en aquest sentit-, una llàgrima feta de dolça baba s'escapa pel seu ull extensible. Si et pregunten d'on vens, digues del lloc més bonic del món. El petit cargolet se'n va deixant un rastre llefiscós i brillant. Se'l mira de reüll i pensa en Hansel i Gretel i les engrunes de pa per poder tornar.

Però el que el petit cargolet no sap és que la pluja que el durà a nous llocs, també li ensenyarà nous colors, tots els verds i les olors més profundes. La pluja l'omplirà de vida i de ganes de viure-la...però s'endurà el rastre del camí de tornada. I quan se n'adoni sentirà una punxada de ràbia, perquè la mare-pare ja ho sabia tot això i el va enganyar amb flaires de llar i arreveures que no es compliran.

Sort que la petita memòria dels cargols, amb el seu petit sistema nerviós farà que ni tan sols pensi en aquestes coses.

24.1.11

Traçar. Sorgir.


Un garbuix de sentiments per ordenar. Les imatges d'aquest lloc s'acumulen com una capsa plena de diapositives lleugeres. Les ciutats, la gent, la selva, el mar i la revolta. Penso “Mèxic” i té un sentit que no tenia fa 4 mesos.

Al final dels meus ulls s'enfila un somriure, s'arronsen. Fil i agulla, reescriurem el patró. No és tan sols fer de les coses bones petits tresors, sinó destenyir la fosca amb facilitat i senzillesa. Compartir. El pas ferm i alegre, les nits sense lluna.

Al arribar al lloc dels somnis, s'escapa una papallona de les mans.