28.2.11

Cel·la número 16.


L'aigua de l'estany era tèrbola i fresca. El pessigolleig del peu s'anava amainant tal com ho feia el batec accelerat del seu cor immens. L'una davant de l'altre. No m'agradava submergir-me en aigua de nit, em fa por la foscor, em fa por tacar-me de foscor. Ella ho sabia i em va agafar les mans. El seu cabell curt, de nen dolent, li feia més dolça la cara. Havíem remogut cel i terra i ara érem allà, recuperant l'alè, recomençant la vida. El silenci s'interrompia per aquelles petites granotes que repetien incansables aquella melodia percudida. Jo t'estimava, tan com la lluna, tan com les llistes de coses com les que t'estimava: tan com per mirar-te sense parpellejar gens, tan com per adormir-me al teu costat quan no puc dormir, tan com per sentir-me la més afortunada quan estàs despullada davant meu, tan com per intentar una vegada i una altra comptar totes les pigues que t'abracen, tan com baten les ales dels colibrís davant les flors, tan com el sucre barrejat amb cafè, tan com tot el que he escrit pensant-te...I tu somreies i amb allò ni havia prou, sempre n'hi va haver prou, però ens vam submergir a l'estany i llavors va venir tot allò de la foscor i dels camins que es descaminen, de les coses que passen i ens segueixen molt temps, de les coses que fas però no s'entenen, de matar i morir una mica.

M'agrada fer bona lletra mentre li escric això, a ella li hagués agradat.

No vam anar a l'estany perquè sí, tot té un sentit, fins i tot les coses que són de l'altre gent i que tan sols en podem llegir petits fragment, fins i tot aquestes. No vam anar tan lluny per res. Sé que hi haurà qui pensi que fugíem, no els culpo, són els mateixos que no entenen les coses que vam fer, són els que mai van entendre allò del peix i la bicicleta. Però ara diuen que són altres temps, no? Ara no caldria ser tan valenta com llavors, ara està tot al seu lloc i això ens fa pensar que no vam fer res envà. Diuen.

De tan en tan em torna el pessigolleig, tanco el llum i poso els peus en un cubell ple d'aigua freda, però no és el mateix. Tampoc m'agrada passejar, és rar que no hi siguis. Tot ha canviat tant. He intentat desfer totes les coses que em pertoquen, però haig de reconèixer que fer mitja té el seu encant, no ho he explicat a ningú.

En fi, t'enyoro, però això tampoc ho he explicat a ningú. Poc a poc et vinc a buscar.

22.2.11

Petita història de mala gent.


Metamorfosi.-[1696; del ll. metamorfosis, i aquest, del gr. metamórphōsis, íd.] f 1 1 Canvi pel qual una cosa perd la seva forma natural i en pren una altra. La metamorfosi dels metalls en or. La mort és una simple metamorfosi. 2 p ext Allò en què es transforma una cosa com a resultat d'una metamorfosi. 3 MIT Facultat de determinats personatges mitològics de canviar d'aspecte i de forma. 4 ZOOL Conjunt de canvis morfològics i fisiològics que experimenten determinats animals des que surten de l'ou fins que assoleixen l'estadi adult. / 2 fig Canvi complet d'una persona o cosa quant al seu caràcter, exterior, etc.

Va tancar el diccionari i va fregar-se les cames. Últimament no deixaven de fer-li mal i això no podia ser bon senyal. La seva pell s'anava assecant i notava la llengua dins la seva boca humida, més viva que mai. Un vespre d'aquells que no es deixen dormir recordava històries d'esperits que es transformen en cérvols i recorren els boscos de nit, ànimes que retornen perquè els més àgils ulls les puguin veure. Diuen que són aquells a qui els va quedar quelcom per fer en aquest món. Pensava en el seu amor, mort aquell matí tacat de sang i ràbia.

Jo conduïa aquell cotxe vermell per la carretera que porta a Oaxaca. Ell es queixava, el braç no parava de sagnar, massa aprop del pit.
- Puta merda, Dàlia! Et vaig dir que no ho havíem de fer.
- Calla!! D'aquí vint minuts haurem arribat. Ella ens ajudarà.
No podia anar més ràpid. El canvi de marxes automàtic m'impedia forçar el motor. L'arma de fred metall pesava greu sobre la meva cuixa. Jo no servia per allò. Fent-me la forta vaig pronunciar un “tot anirà bé”. Ell va mig somriure. Volia tornar a casa, a la nostra vida tranquil·la, a les tardes tènues i als somnis que de fàcils es compleixen. Tot era més senzill abans d'estar fotuts en aquest merder. Allò de “si entres en el joc només en sortiràs mort” grinyolava dins les meves entranyes. Res no té cabuda quan es juga a ser Déu i senyor, quan es perden vides i tot queda tacat de pecat i males intencions.

Animal de sang freda, es sentia més viva quan el sol li escalfava l'esquena. Una nit tancada, ni una estrella es veia al cel al costat d'aquella immensa lluna plena. Com un focus il·luminava l'escenari enmig d'aquell màgic miratge que començava a entreveure's. El seu petit cos de ballarina es va anar allargassant, els ossos li cruixien, canviaven de forma i la seva cara de nina contemplava l'espectacle perplexa. Un verd d'herba seca, de dies sense pluja. Un verd salvatge i amagadís va pintar-li el cos que poc a poc s'anava cobrint de petites escates. Els ulls petits, intensos, van deixar anar la pena i van decidir no plorar mai més. Com a regal un petit cascavell coronava l'extrem del seu cos. Sentí el verí a les genives i es va prometre no entrar mai més en aquell món injust que només l'havia ferit, va prometre marxar i defensar el seu nou cos, ara lliure de cadenes. I va fugir traïdora, enmig de la bardissa.

Tu cuerpo va cargando cadenas,
cadenas de todos los tiempos,
ciruelo ojo de culebra,
tu frente que en el rostro porta tus penas

Alíviame de la mala palabra
la sombra de tu pensamiento, tu labio,
pon tu mano en mi tiempo
liberando con tu beso mi condena...
[...]

Ojo de culebra. Lila Downs.

11.2.11

Nosaltres.

Sé que marxes aviat i que tornaràs. Tornaràs perquè t'he cuidat tan bé aquest temps que he sigut el teu recés tranquil, l'olor primera i el primer petó -com t'agrada pensar-, per això tornaràs. Tornaràs als vespres al sofà arraulides, als secrets amb la porta tancada, als somriures esperats -perquè sé on s'amaguen les teves pessigolles-, al vincle amb la vida, al reconèixer colors i posar-los-hi nom. Tornaràs perquè l'admiració és tan gran que no hi ha espais buits.

A qui em va regalar 180 petons abans de marxar. T'enyoro.



"Mare i fill", Klimt.


7.2.11

Closques.

Els cargols es preparen per les pluges que els duran a noves aventures. Enllustrades bé les closques, se les col·loquen tal com si d'una motxilla d'excursionista es tractés. Les últimes tortugues surten a pondre i s'acomiaden de les costes del Pacífic fins a finals d'estiu. Els colibrís segueixen la seva dansa frenètica dibuixant l'infinit -o això he sentit dir-. El petit cargol fa un petó a la mare -o al pare, l'ermafroditisme sempre li ha generat dubtes en aquest sentit-, una llàgrima feta de dolça baba s'escapa pel seu ull extensible. Si et pregunten d'on vens, digues del lloc més bonic del món. El petit cargolet se'n va deixant un rastre llefiscós i brillant. Se'l mira de reüll i pensa en Hansel i Gretel i les engrunes de pa per poder tornar.

Però el que el petit cargolet no sap és que la pluja que el durà a nous llocs, també li ensenyarà nous colors, tots els verds i les olors més profundes. La pluja l'omplirà de vida i de ganes de viure-la...però s'endurà el rastre del camí de tornada. I quan se n'adoni sentirà una punxada de ràbia, perquè la mare-pare ja ho sabia tot això i el va enganyar amb flaires de llar i arreveures que no es compliran.

Sort que la petita memòria dels cargols, amb el seu petit sistema nerviós farà que ni tan sols pensi en aquestes coses.