23.5.11

La CUP, construir.




Passaven uns quants minuts de les vuit del vespre. Els poquets que érem a la seu ens movíem nerviosos amunt i avall, sense amagar el somriure, però amb el cor en un puny. De sobte, TV3 emetia els sondejos a peu d’urna i la cara amb d’en Jordi Navarro amb un 4/5 escrit a sota ens glaçava la sang. “Els periodistes diuen que riem una mica...que no s’entenen aquestes cares”. I nosaltres, atordits, no sabíem si creure tot allò. I els apoderats van començar a arribar en comptagotes, ràpids i amb ganes de saber com estava anant la cosa. El primer resultat amb un 16% escrutat no es va fer esperar i, en aquell moment, l’alegria es va desfermar. Un zup-zup nerviós es movia prop del cor, accelerant respiracions i abraçades. “Que s’acabi, vull veure el 100%”.

Recordo grans detalls de la nit d’ahir que la faran memorable, per la senzillesa i la proximitat, per la sensibilitat del moment.
Recordo moltes cares vermelles molles de llàgrimes, llàgrimes que escupen tensions, dies que s’allarguen massa encartellant i anant l’endemà a la feina amb cara de zombie, estratègies valentes que s’han d’explicar bé, caminar a pas ferm sense renunciar a res. I totes les nits que costen de dormir preocupats per si ho estarem fent bé, si la gent se sent seu el que va néixer per ser del poble.
Recordo veure arribar la Carla i abraçar-se al seu pare. I amb els ulls entelats vaig pensar que érem on havíem de ser, que cal lluitar perquè hi hagin més abraçades com aquestes, perquè els nostres fills s’abracin a nosaltres i puguem sentir l’orgull d’haver empès una mica aquesta feixuga llosa que és aquest sistema, aquesta Espanya opressora, perquè ho puguem seguir fent des de la proximitat de ser part del poble i viure per fer la revolució.

Que els carrers siguin com ahir Ballestaries: punys alçats, molls de cava, i uns Segadors que guardaré sempre al record. Veure la felicitat a les cares dels qui més estimo.


Gràcies companys i companyes, som i volem ser.

10.5.11

Sempre hi seré.

Es calça els peus de gat. Ara ja s’ha acostumat a sentir-los tan estrets, ara ja sap perquè ha de ser així. Pren un polsim de magnesi i se l’escampa per les mans. El mira i la seva mirada dolça, de satisfacció, li omple tota la retina. El seu ser se sent segur i tranquil. Fa el vuit. Assenteix amb el cap dient-li que està a punt i comença...

No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur.


Confio en tu i en aquesta corda que ens uneix, feta de sinceritat i tendres gestos. La metàfora perfecte del que volem ser, sentir que si caic no passa res, que pararàs el cop i jo em sentiré lleugera i amb un somriure ho tornaré a intentar. A mi que mai em suen les mans, ara ja no em cal fer-me la forta, sóc el que sóc.


I tal i com s’escalen les roques és com volem viure, rodejats dels que no deixaran anar mai la corda, de natura i de poca cosa més.