Es calça els peus de gat. Ara ja s’ha acostumat a sentir-los tan estrets, ara ja sap perquè ha de ser així. Pren un polsim de magnesi i se l’escampa per les mans. El mira i la seva mirada dolça, de satisfacció, li omple tota la retina. El seu ser se sent segur i tranquil. Fa el vuit. Assenteix amb el cap dient-li que està a punt i comença...
No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur.
No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur.
Confio en tu i en aquesta corda que ens uneix, feta de sinceritat i tendres gestos. La metàfora perfecte del que volem ser, sentir que si caic no passa res, que pararàs el cop i jo em sentiré lleugera i amb un somriure ho tornaré a intentar. A mi que mai em suen les mans, ara ja no em cal fer-me la forta, sóc el que sóc.
I tal i com s’escalen les roques és com volem viure, rodejats dels que no deixaran anar mai la corda, de natura i de poca cosa més.
0 miratges:
Publica un comentari