22.7.11

Sota l'om.



Tanco els ulls.

S’endu la ment a un altre lloc. La gravetat de la seva veu, greu. S’omplen els timpans a vessar, com l’aigua densa d’un mar conegut. El verb àgil, català perfectíssim, somriure amb foradets entre cançó i cançó. Pren la guitarra tan dolçament que crec que és ella qui ho vol, mig acluca els ulls i fa allò de les ‘notes sostingudes’. Sembla fàcil.

Sempre em transporta a indrets ancorats en la memòria. El turó on vaig aprendre a escriure, aquell racó, bosc amagat, foc a l’obaga. La solitud, quan és anhel quan no obligació aspre. L’estimar tranquil, poemes intensos de desig. Els batecs, els calidoscopis, la saliva, les nimfes, l’aigua, i la vida és riu damunt la nostra terra. Amants de la terra, els astres acompanyants.









Celebro les hores de son aquest matí, va valdre la pena sentir-lo, veure’l omplir espais, fins i tot a l’aire lliure.







[Comparteixo un regal d’ahir a la nit. ]









Soleiada



En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys
d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola, cantava: "Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
Joan Maragall.







Sempre és desencadenador de lletres
després de menjar-nos la vida, concerts de sobretaula

18.7.11

La caseta de l'arbre.



Si llegeixes això, és que el meu pacte amb els abellerols ha funcionat.

Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa.

Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi hagi feina o que s'acabi el petroli. Ja no hi sóc. De vegades enyoro la música, el teu somriure -que és quasi el mateix-. Per això t'escric.

Si t'hi fixes bé, si mires a prop, aquell pas d'aigua on hi ha l'avellaner que et vaig ensenyar, allà dalt m'he fet una caseta per refugiar-me els dies que no tenen colors.