31.8.11

Així.

Sentia la teva veu a la ràdio i t'imaginava morè, cabell curt, quasi rapat i aquella barba de dos dies que em fa mirar-te dos cops.
El temps passa de forma estranya dins el meu cotxe. Fa olor de vell i és de color blau marí, no m'agrada, però no en voldria cap altre. Em paro, encenc una cigarreta, jo que no fumo. Imagino aquella calada entrant-me a la boca, gola avall es barregen pensaments i d'altres coses que encara no sé explicar. No m'agrada imaginar-me així, ja no. S'han acabat els vicis i les males paraules. Ara hi som per cuidar-nos, a mi mateixa i els uns dels altres. Faig una rentadora. L'olor de roba neta se'm posa tan a dins...com un èxtasis perfumat, em fa delirar. Porto roba negre, les ulleres negres. El gat negre em mira tímid, lliure de mala sort, viu a prop meu.
No sé com hem arribat aquí, a pensar-te i sentir-te tan lluny. Vaig marxar, vaig fer-te fora de mi, i amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, m'aniria bé a mi i a tu, i ja mai més hauria d'anar sola als sopars, mai més hauria d'escriure missatges de bona nit. I saps què? Ho he aconseguit.



"Qui busca l'infinit, que tanqui els ulls!"
Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser.

3.8.11

El comiat a on la plana empordanesa,
vella i feixuga, eriça la seva pell.

Els ulls plens, el demà en un puny.

De la ràbia i la buidor,
farem petits camins per enyorar-te amb un somriure.