25.11.11

L'alternativa.

Sempre hi ha alternatives. I alternatiu vol dir millor: sempre serà millor al gris imperant d’aquesta societat que ens ha tocat viure. Alternatives a la forma de viure, alternatives a la llei del capital. Aquesta setmana sembla un recordatori de les coses que s’han de canviar, agulla i fil, comencem a teixir.

El dia 20, el dia mundial de la infància. I infància també inclou a aquells que treballen a canvi de quatre engrunes per menjar, que són explotats, venuts, obligats, perduts, violats, i el més greu encara, ignorats. Els que ja no ploren si tenen por a la nit, perquè ningú els escoltarà. Els que no pensen massa en el futur, que són la desolació i els peus descalços a l’hivern. Una infància que mor a poc a poc, que no hi entén d’ingenuïtat i d’il•lusió.

Ahir, el dia dels sense sostre. Aquells als qui mirem malament quan dormen al caixer i ens molesten al treure diners. Aquells que cada vegada som més nosaltres. Que no volem veure a la sortida del supermercat amb la ma estesa. Que van bruts i tenen fred. De vegades ens caldria fer l’exercici d’aturar-nos a parlar amb elles i ells. Agafar-los la mà i deixar que ens expliquessin què els ha dut a la situació en la que estan i aviat ens adonarem que nosaltres formem part de la seva derrota. Que en les nostres quotidianes costums no hem impedit les desigualtats. Que hem escurçat oportunitats.

Avui, el dia contra la violència de gènere. Amb educació i valentia hem de teixir alternatives, suports, que esdevinguin portes de sortida a la violència de gènere. Desplaçar el patriarcat, la submissió, el silenci, els ulls tancats i saber dir prou. Nosaltres decidim que s’ha acabat, que mai més plorarem per les companyes mortes o maltractades per les seves parelles, perquè hauran sabut dir prou.

El dia 29, el dia en solidaritat amb el poble palestí. Nina dorm i un puny alçat als companys i companyes que any rere any resisteixen, lluiten per la llibertat del seu poble.

Sempre serem el brot fresc que reneix d’aquest asfalt podrit, que esquerda i que esborra la línia marcada.


22.11.11

La iaia i aquest temporal.



Ràdio. No funciona això de la cinta i el reproductor. Recomanacions musicals. L’última hora diu que hi ha retencions a les carreteres de sempre, a les que em perdo quan hi vaig i no entenc mai. Barcelona i la seva immensa àrea, tal com una aura. Aquesta més visible, més aspre. Plou, quina novetat. Semblaria que vull fer-ho a corre-cuita. Tot al contrari. Ja sonen un altre cop. El temps passa diferent, o això em sembla sempre que l’oïda eclipsa tots els altres sentits. La veu del melodrama parla tènue. Contraposat al seu nom, la iaia ha perdut la tendresa per ser una mica més hivern, per explicar veritats que costen més d’empassar. Buf, és com si omplís a vessar, com una esponja dins la banyera d’aigua calenta i perfumada. Em fa tremolar per dintre. El xilòfon deixa de semblar-me infantil. Ell canta, sempre acords acompanyants, segones veus que tenen fred als peus. El bateria, somrient, escandalosament feliç. Marca el compàs com el batec accelerat abans de veure’t. Saber que ets darrere la porta i aquí la mar està en calma. Però de vegades el llevant no et deixa anar mar endins i t’empeny contra la costa. Avorrits, potser hauríem de marxar. No sabem navegar, i a hores d’ara ni tan sols nedar. I llavors entren en escena els poetes, per recordar, desoblidar. No sempre tot està tranquil. S’amunteguen punts seguits. Potser és el contrabaix, sempre encisador. Ja no hi ha peus freds, la llar de foc cremarà tot aquest bosc fosc i rebrotaran primaveres i alzines sureres. Tot barrejat, aigua de mar i terra aspre, mediterràniament. Som així, impulsius, però tan vius...Secrets. Sentiu el pit-roig? Llenço pedretes a un bassal fangós i es dibuixen cercles concèntrics. Penso una mica en l’univers, una mica en l’infinit. Sort que encara no és de nit i no pots absorbir-me. Cel estrellat. El•líptic i negrós, no? Res. Granotes a les carreteres.

La platja

21.11.11

Desoblidar.



Avui plou. Fa dies que vull penjar l’últim escrit de la Blanca. La vaig matar prop de l’equador, bé, més a prop del que ho està ara. Però em fa por perdre-la per sempre. L’he estimat molt temps com per fer-li això. La mort va ser bonica, a mi m’agradaria que la meva fos així.

Avui plou, però aquest any sembla que no tindrà hivern –un més- i la meva pell relluirà més blanca encara enmig del bonic país que ens espera, i el seu nom tornarà a tenir sentit. L’amor, la geografia i el desert de la Blanca. La Blanca prop de l’Equador, la Blanca que sempre batega i reviu sota la meva pell. Que és el drama encobert que no podrem viure, simples mortals! No et pots deixar matar per un jaguar als boscos perfumats de magnòlies que coronen el viure feliç. No pots, i després tornar com si res. No hi ha banda sonora permanent: ni violoncels esmolats, ni noies del nord. No pots parar escenes precioses i dir: espera un moment, això ho haig d’escriure.

La vida s’ha de viure per poder-la escriure.




L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)
El desert de la Blanca (part III)

9.11.11

Resons de Mèxic.

"Virginia llevaba murciélagos
y mariposas nocturnas aprisionadas en el pelo".

Leonora Carrington.
El séptimo caballo y otros cuentos.

4.11.11

Com un arbre nu.


Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l'ocell.

Com del mar un port,
món silent,
cau d'amor,
com del mar un port,
jo, el vaixell.

L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no-res.

Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.

Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.

Com una cançó,
joc del so
joc del to.
Com una cançó,
jo, l'acord.
Com un arbre nu. Lluís Llach (1972).

La tardor sempre fa el mateix. Apareix: tramuntana, pluja i fulles seques. Es fica al cor. Potser el sol fa el mateix. El meu tresor petit -petita- em va ensenyar a estimar-la, talment com ho feu ella en veure'ns aparèixer. Recordar sempre aquella màgica sensació que tenia els dies de pluja quan la mare em deixava posar-me les botes d'aigua.

Nits de novembre.