22.11.12

Som la CUP.

Amalgama 
[1839; del b. ll. amalgama o del fr. amalgame (s. XV) (però en tot cas, sembla, procedent de França), que prové d'una alteració de l'àr. al-ǧamâ'a 'reunió'] 

f 1 LING 1 Fusió de dos mots o dos morfemes contigus en un de sol. 

3 fig Mescla d'elements heterogenis. 



Som la CUP. Som un exercit de somiadors, de dones i homes lliures que ho volem tot. David Fernàndez, cap de llista per Barcelona.

Aquests dies de campanya electoral estan aflorant moltes coses que de vegades no sabem ni que hi són, o bé, no les podem veure. 

Estava a la universitat i han aparegut un grupet tot curiós. Un altre company i jo ens ho hem mirat tot estranyats. Vestits amb roba de marca, gavardines -que crec que mai han estat de moda- i fent fotos com bojos amb una càmera reflex. Penjaven un cartell: "Catalonia is not Spain". Sorpresa nostra, firmat per la JNC. La ràbia m'ha encegat uns instants. Suposo que és la mentida espetegant directament sobre nostre. Es feien fotos per recordar el moment, no estan massa acostumats a enganxar cartells. Els hi deu fer gràcia i tot. I heus aquí el gran abisme. 

Tinc una llista de coses per fer. Em deixo convèncer. Formar part d'això vol dir viure-hi a dins. Perdre l'ordre de les coses importants i pensar, que després ja descansarem. Nits que costen de dormir, dies sense poder parar a agafar aire. Tota una amalgama -mescla d'elements heterogenis- de persones despertes i treballadores que t'exten la mà i et diu que podem, que ho volem tot i que som molts i ho fem convençudament. Centenars de persones, cadascú aportant el seu granet de sorra en aquest projecte. I només per una sola raó, perquè és l'única espurna d'esperança que hi ha en aquest gris imperant. L'única eina que permetrà obrir escletxes a aquest teatre opac que és el parlament, un lloc, on diuen que decideixen el que és millor per nosaltres. 

La CUP a cobert de groc totes les viles i ciutats de Catalunya, cada racó visible amb un somriure groc. I no envà enganxem dia rere dia noves pancartes, nous cartells. I som sempre, els de sempre i algun de nou, amb la constància de la feina feta amb fervor i passió. I encara que el cansament s'apoderi de nosaltres un petit instant, ens trobem, ens abracem i l'energia brolla un altre cop. Hem traçat camins indestrucctibles entre nosaltres, xarxes immenses on recolzar-nos i recolzar-hi aquest projecte. Quan un creu amb el que fa, res és envà. 

I és des de totes aquestes viles i ciutats des d'on s'han fet xerrades, actes, tertúlies i d'altres formats imaginatius; és des de l'anonimat i la fermesa, des del petit granet de sorra i la tendresa, és des de cadascú de nosaltres que se'n sent part i dóna temps a aquest gran 'això', ... des d'aquí és d'on la CUP comença un nou camí. Una eina creada per al poble i al servei del poble. Sense líders que escullen a dit, sense pretensions, des de la quotidianitat de ser persones treballadores i humils.

Som els que ho volem tot, els que ens unim amb una sola veu, valenta i alegre, per dir que volem canviar les coses, i ho seguirem fent des de la proximitat de ser part del poble i viure per fer la revolució. 

La CUP, construir -fusió de dos mots o dos morfemes contigus en un de sol-. 



Perquè l'alternativa no només és necessària, sinó que és imprescindible! Lluc Salellas, cap de llista per Girona. 



Em deixo convèncer. 
Les vostres paraules m'agraden. 
I si algun dia poguessin ser no només paraules?
M'il·lusiona només el fet d'imaginar-m'ho. 
Hi confiarem.

6.11.12

La dosí fa el verí.




Sola dosis facit venenum. 
Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim, 
conegut com Paracels. Segle XV.





He nascut perquè em falti temps en aquesta vida, per viure-la i beure-me-la. Per resseguir les corbes, flairar tots els perfums, de les coves les engrunes, llepar-ne els racons, tancar els ulls al veure tanta llum, sentir les partícules en la humitat persistent i no saber què som sinó partícules. 

Em fa mal aquí.

Pecats. Som dos estranys en el mateix camí i la vida no és res en si mateixa, res més que viure-la. 
No és el fi, és la causa. Injustificada, salvatge i esplèndida. 
Vida, al cap i a la fi.

La dosí fa el verí i si és massa per empassar-ho de cop, potser haurem de fer petits glopets, recuperar la distància, no saber, dubtar i de sobte tenir-ho tot clar. 

No saber, sense por. 

Un cop t’ha tocat, res és el mateix. 
Amazona salvatge, descavalcant àgil i segura. Ferma, fosca de pell i mirada. 
Tu, tardor en estat pur. Fulles seques al cabell, branques nues els teus dits, ulls de molsa i pluja. Tu, que corries espantada i feliç cercant allò que t’alliberés del silenci.
Mai hivern, massa poca cosa per ser estiu. 

Tu, sempre tardor. 
Empaqueto la vida en petites caixes de cartró. 
A fora s’hi llegeix fràgil amb unes lletres verdes. Amb un llapis de color he escrit tot el que hi ha dins de cada una. Tot el que he perdut, segur que ho he deixat amagat per il·lusionar-me al recuperar-ho.

La metàfora, freda de nit, cau, càlid on arrecerar-me.

L’ambre és el meu color preferit. Color de l'ambre groc, groc de mel.

19.10.12

A la gent de pagès li agrada mirar la pluja.

L’avi és gran i corpulent. Les seves enormes mans són un retrat perfecte del que ha sigut la seva vida al camp. Aspres, com els anys que no plou i només ho fa quan hi ha el menjar dallat al camp. Fortes, com l’empenta dels qui treballen amb la terra i veuen néixer els primers brots del blat.

I ell, des de l’entrada d’aquesta gran casa, s’estintola a la paret de pedra i guaita com cau la pluja. Havent recollit ràpidament les últimes eines quan el cel ja pintava gris,  sempre esperant fins a últim moment per saber si deixarà anar el raig o no. Ara, asserenat mira com cauen les primeres gotes. 

I la pluja dóna aquella pausa obligada, aquella petita pau íntima i certa. El fa aturar de tot el que feia i l’aigua cau fresca i olorosa. El gotallam va en augment i ja se sent la fortor de terra mullada. 


26.9.12

Omplirem el mapamundi de xinxetes.


La llum fa aquell ocre que perd temperatura. Tinc fred a les mans i ganes de cuidar-te. Les tardors i els diumenges ja no són el que eren. S'aixequen les puntes del somriure. L'excusa perfecte per arraulir-me, llegir al teu costat o dibuixar-te. Amagar els peus dins els mitjons. Passa l'equinocci aquest setembre i penso en que és una de les meves paraules preferides. Dormir prop del Montseny. 

Ulls de mar. Explicarem la nostra història i serem entrenyables i sincers. Per no haver tingut por, o potser sí, però no passa res.

Omplirem el mapamundi de xinxetes.

Sharing Wine (a summer tale) by Joana Serrat on Grooveshark

5.9.12

La frontera del desert.


Ella deia allò de les roses que de tan vermelles, ploren un líquid madur i violat que la fa estremir. Jo li parlava dels meus viatges, dels meus grans projectes i no vaig dir mai nosaltres, però tot això ho vaig pensar després. Ella feia com sempre fa quan em parla de coses que li fan mal: la mirada lluny de la meva, com buscant les paraules a un infinit conegut i hostil. No era habitual parlar d'això, però últimament ens hi havíem avesat fermament. Ferir-nos per guarir-nos les ferides, i destrossar-nos més a la següent batalla. Cadells juganers, caníbals assajant el gran final. Quan el vaig veure venir el vaig reconèixer clarament. Jo era allà, a aquell bar de carretera al costat de la N-II que em fa pensar en les pelis de ianquis. La vaig trucar, ella em deia que ja estava, que s'havia acabat, que jo no li havia dit però l'havia empès com sempre a que ella m'ho hagués de dir. Era un merdes, un mal parit sense cor. I que últimament només em veia les coses per les que m'estimava quan les utilitzava en contra seva. En contra teva, amor? En contra meva sí, quan parles amb tots ells, quan m'humilies davant d'una vida que t'he regalat. I arribà el final. Sense preveure'l, sense voler-lo però intuint-lo des de feia mesos rere els meus talons. Les parelles es trenquen, és cert. Però nosaltres érem més que això i ara em sentia coix, trist, i imbècil. La intel·ligència que ella havia estimat i que ara odiava havia desaparegut donant-me una mirada buida i aspre davant les adversitats que s'anirien succeint i que jo ni tan sols imaginava. Aquell bar va engolir el sol rere una enorme tassa de cafè perfilada amb llums de neó verd. Aquell espectacle sòrdid em va fer entristir un xic més.

A les nits em tornava l'angoixa i prometo que no vaig plorar mai.

Ens vam anar escrivint, a les meves nits espatllades, als seus dies tristos, plens de l'aroma d'aquells rosers. Sempre d'amagat, sempre a les fosques.

Al final dels meus dies, com una estela blanca, vaig entendre que el seu amor era incomparable als altres perquè m'estimava tal i com era, sense premis i condecoracions, per la meva essència trista i vulnerable, per la meva manera de dir les coses i no dir-les, per quan reia com un estúpid juganer...o per sobre de tot això. Ella m'estimava perquè em veia feliç i amb això en tenia prou.

Però ja era tan tard que vaig decidir no molestar la seva plàcida vida, feta a mida, com sempre se l'havia imaginat. Em va venir el cap aquella tassa verda.

3.8.12

El verd

El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res. 
Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol. 


Em sentia molt estranya, certament. Duia tota la roba d’hivern a la maleta. A sobre, una faldilla mig rebregada, negre, i un jersei gris. L’abric feia olor de tancat, potser talment com jo. Sota tota la indumentària relluïa la meva pell morena, colrada a un estiu que ara em semblava llunyà i incert. Un home llargarut, es recolzava mig adormit a la sortida de la porta dels vols internacionals. Duia un vestit jaqueta gris i polsós i es mirava les ungles, com una secretaria avorrida. De reüll, vigilava la gent que anava sortint. En veure’m, s’incorporà. No ho féu nerviós, sinó tot el contrari. La seva llargada el feia caminar matusser, com si aquell cos sec i decadent s’estigués oblidant de com es feia això de un pas rere un altre. M’allargà la mà i em digué:

- Martínez?
- Si –vaig respondre amb la veu encarcarada del llarg viatge en silenci.
- Com el de les galetes, eh? – digué per fer-me riure, suposo. La meva cara d’estupefacció davant de tal acudit imbècil el va fer incorporar-se nerviós, espolsant-se el vestit.
- Anem anem, ja l’estan esperant.
- Gràcies.

El seguia deixant una distància prudencial. No perquè em semblés que aquest tio era perillós, senzillament no volia que ningú pogués pensar que tenia res a veure amb aquell gegant d’ulls grisos. Però ningú mirava la parella que formàvem. A fora l’aeroport m’esperava un paisatge totalment sorprenent. No hagués imaginat mai que aquell lloc, on la mitjana de temperatura era de -2ºC pogués estar cobert per aquella gran massa verda, exultant. Estupefacte, vaig intentar semblar natural, fer com si allò no m’hagués impressionat. Les cames em feien un vaivé petit però perceptible. Els nervis em sortien com a petites gotes de suor als palmells de les mans, però les amagava dins les butxaques. El llargarut aviat es va adonar que els meus ulls no podien deixar de mirar el paisatge. Des del seient del conductor, mirant-me pel retrovisor em digué:

- Què? Li agrada, oi? – sense esperar que jo respongués res més que una mirada també a través del retrovisor, afegí- No m’estranya, quan jo era petit, abans del gran...bé, ja sap...doncs abans d’allò, tot això no era així. Però ara, mhhhgffff...- suspirà- ara sóc feliç.

Vaig mig arquejar les seies, davant d’aquella declaració de sentiments tan profunda. No sabia què dir. Vaig fixar la vista al verd: va inundar-me els ulls. Una petita pau despuntava al meu estómac. Vaig tornar a mirar al retrovisor i vaig veure que el llarg tenia un ull més blau que l’altre. Em va semblar bon home. Vaig rebuscar dintre meu alguna manera de descriure què sentia en aquell precís instant en que va començar a canviar la meva vida. Gratitud.

3.7.12

El capitalisme, la guerra de la tristesa i la caputxeta vermella.


Nos quieren tristes para que nos sintamos vencidos y los pueblos deprimidos no vencen ni en la cancha de fútbol, ni en el laboratorio, ni en el ejemplo moral, ni en las disputas económicas… Por eso venimos a combatir alegremente. Seguros de nuestro destino y sabiéndonos vencedores a corto o largo plazo.’ (Arturo Jauretche)

- Caputxeta has de marxar de casa la mare, però aquest cop no per portar l’esmorzar a la teva dolça àvia, sinó ben lluny. Hauries de trobar una feina. Diuen que al nord d’Europa ja no hi ha llops i segurament allà podràs guanyar diners. Per això has estudiat tan de temps, no?- La Caputxeta s’entristí en sentir les paraules del seu pare, agre i de trist semblant. Tornava de la torneria, havia fet un parell d’hores extres sense cobrar-les. Ell, que no havia sortir mai al conte, apareixia per allunyar-la. 

És el que volen, ens volen veure amargats, tristos i esclaus de les seves lleis i processos de producció/consum. Però no, no hem nascut per això. No hem nascut per a treballar fins a l’extenuació, sentint-nos obligats a que la nostra feina surti bé, perquè és clar, hem d’estar contents de tenir feina i a més, n’hem de fer més perquè no poden contractar a més gent. I segurament, ens tornaran a abaixar el sou, però és la nostra obligació

Què hi ha rere la grisor del capitalisme? Què puc fer jo per canviar-lo? Es preguntava enrarida. El cel estava xarbotat, com a punt de ploure. Pluja àcida, va pensar, tot observant les puntes dels arbres esgrogueïdes. No podem quedar-nos de braços plegats davant del desmantellament dels nostres drets socials, conquerits amb segles de lluita! No podem permetre’ls-ho! 

Però llegeix cada dia els mitjans de (in)comunicació i xarxes socials, i se li encén la ràbia. Què es pensen? Que ens farem enrere davant les seves amenaces? Les seves coaccions? No ens fan por ni els que porten uniformes amb les seves porres, ni els neonazis camuflats entre tanta banderota espanyola.

- Caputxeta, no pots pensar sempre en aquestes coses, has de viure i passar-t’ho bé.- Com que no?! S’indigna la Caputxeta. Ho pensa, però no contesta. La guerra de la tristesa és una guerra silenciosa.

Ja n’hi ha prou d’enganyar-nos a nosaltres mateixos i deixar-nos enganyar. Hi ha alternatives a tot aquest procés de deteriorament social i personal, tan sols ens les hem de creure i lluitar per elles. 

‘L’esperit de lluita, de resistència i de cooperació que brota dels projectes dels Sense Terra del Brasil. Les pràctiques de democràcia participativa, democratització de la riquesa i projectes de desenvolupament endogen sorgits des dels “cerros” veneçolans. La proposta del Bon Viure, inspirada en la versió indígena ancestral del “Sumak Kawsay”, i que des dels distints pobles indígenes ens planteja, a tots els habitants del món, la necessitat de construir un nou model de societat, on la justícia social i la diversitat cultural s’integrin de manera simbiòtica amb la “Pachamama”. Tots ells són un bell mirall que reflecteix com pot ser i cap a on ha d’avançar la societat del futur i que sumats als molts altres projectes que en silenci, pas a pas, van desenvolupant-se en diferents barris, pobles i comunitats d’arreu, han de convertir-se en el crit que anuncia el naixement d’una nova societat, més justa, més digna i més alegre. La societat del Bon Viure, l’única possible.’ (fragment de l'article de Josep Manel Busqueta que s’inclou a l’Agenda Llatinoamericana 2012)


Hem nascut per creuar el bosc, per fer-lo nostre, és a dir, de tots. 

No tenim por. 



Defender la alegría, organizar la rabia.

29.6.12

Amor de la meva tribu.


La meva felicitat o infelicitat és decisió meva i només meva. No ens compartim per a ser feliços: ens compartim perquè som feliços. És això, perquè ens coneixem i vivim a la mateixa tribu, bevem l’aigua del mateix riu i riem per les mateixes coses. Amor de la meva tribu, l'aire se'ns endu lleuger.

Flor de ginesta.  Sé que no ho faig gaire bé però necessito tot el teu amor.  






16.6.12

La fragilitat del ser, la complexitat de la vida.


Una es perd pensant en com de complicada és l'existència en aquesta vida. Les nostres decisions ens semblen extremadament importants. Divago: ho estaré fent bé? Les persones s'estimen i s'enfaden. Ja no ho he fet bé. El món cau a trossos, l'opressió, la repressió, l'alliberament. La gent, sí aquella massa sense nom, es mor de gana o enmig de guerres infames. Però no podem plorar per tots! 

Els amics s'apropen i s'allunyen. Fins i tot jo mateixa sento que, vaig i vinc en aquest camí: la llar vs. el món. L'amor. Els amors infinits, del primer fins a l'últim. Les relacions amb la vida i amb un mateix em semblen tot sovint un magma espès en el que ens movem, majoritàriament per instint, sense preveure gairebé mai com aniran les coses.

Però de sobte, la mort. Com un tro, tan fort que et deixa aquell piiip a dins el timpà durant un instant. Un instant que pot durar anys.

És només en la mort que som éssers vius realment. És quan un topa directament amb ella, la veu de prop, que entén que no som res més que àtoms coordinats que es trenquen. Una petita forma de vida que deixa de connectar-se en si mateixa. Les conseqüències, devastadores.

Què és l'enyor?

12.6.12

Sempre estiu.



Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. Et penso, obligada pel moment que no hauria de ser, i només em venen al cap estius llargs, llarguíssims! Tan com les hores a la plaça major, a baix al pas o perduts pel bosc. La meva infantesa s’esmicola, cau a trossos, i només vull acords tristos per sentir-me una mica compresa. El buit interrogatiu, el mai més un altre cop, opac, rebentant-me el cervell. Recorre de nou el sentiment amarg, empassar la saliva, felina i aspre, i sentir-se dir “hem de tirar endavant”. Sí que ho hem de fer, però costa massa d’entendre. La ràbia, la calma infinita, els plors, l’estómac fet un nus i uns ulls per no oblidar. Podria fer llistes inacabables amb totes les coses dolces que vam aprendre estiu rere estiu, quan alliberats d’horaris, veiem els mesos allargar-se. Tocar la porta aviat al matí i no parar fins acabar el dia amb una bona guerra d’aigua. 

Vam jugar amb la vida, la vam moldejar essent cuiners, prínceps, fantasmes, marits, aventurers, diables, pagesos, Rocíos i per sobre de tot, vam aprendre què volia dir ser amics.

No saps les ganes que tinc
de tornar a trepitjar Orfes,
la plaça, dinar a la Fonda... 

Hi penso tot sovint.

8.5.12

Infinits sobre la pell.



Nus sota l’aigua,
fem-nos petons.
Llepa’m la galta
és tan salada.
Llepa’m dins l’aigua
ets tan i tan dolça, Ah!
(Vol, el petit de Cal Eril)

T’observo com si ho fes per primer cop, a dins de la nostra llar càlida. Com per primer cop dins una capsa de nines. Ja sento la musiqueta: rossinyols enamorats, orenetes coronen el cel ballant, volant. El teu braç ferm, símbol erogen de la nostra passió, de la meva passió cap a tu. Uns ulls blaus que prometen horitzons sempre nous. Estimar-te amb bogeria. Tu que em regales pau, sempre amor, pau a les puntes dels dits. Dits nerviosos i ungles curtes. Pau a les mans invisibles que m’acompanyen des de que vivim de costat. Invisibles les mans, com onades dolces m’acaronen amb un vaivé tranquil. Invisibles les mans que planten revolucions i tot el verd, que canvien el futur i el fan sempre millor. Invisibles les mans a les nostres nits. La il·lusió navega galopant dins les meves neurones, petites espurnes, castells de foc, impulsos elèctrics!

Som la química sense control, el batec accelerat en una reacció sense fi.  

Dibuixa’m sempre, infinits sobre la pell. 

30.4.12

Volàtil, mai fràgil.


volàtil
adj. Capaç de mantenir-se enlaire perquè té ales o és prou lleuger per a ésser endut per l'aire. Partícules o àtoms volàtils. 
FIG. Mudable, inconstant. Un dia volàtil.
Que s'evapora fàcilment. Una substància volàtil. Dit de la memòria que només conserva la informació mentre es manté aplicada la tensió d'alimentació i, per tant, la perd en desaparèixer aquesta. 



Tinc un ram de flors per tu, ara que em regales primaveres. Roselles vermelles. 

Quan vaig néixer hi havia una lluna plena a punt d’acabar-se, foguejada, com sempre deia la meva besàvia. Empordanesa també. La teva, creixent a punt de plenar-se. Em mires i parles fluixet, com et surt sempre, suau i a la vora. Ens arreglem els vestits, petits pedaços entre cafès i gent que no ens coneix. M’encanta que em parlis i parlar-te, escoltar -amb totes les lletres-. Pensar en aquella lluna i sentir-me propera a un temps que no recordo i a tu, quan encara no et coneixia. Un vespre de tremolors i mans agafades, i des de llavors, voler-te sempre somrient.  

Tot és senzill i el temps s’escapa, això ha quedat demostrat. Hem fet tants passos endavant que quan intento parar-me a observar, els peus volen seguir el seu caminar àgil. Fer saltirons per esquivar les coses que punxen i fan mal als dits. 

Et deixo aquesta nota aquí, ara m'aturo a aquest voral a recollir més roselles, te les portaré. 



Volàtil? Mudable, sense límits i amb ales. 
Prou lleuger perquè l'aire se'ns endugui.

27.4.12

La múrria que no pot dormir.


murri múrria 

[1803; de la mateixa arrel expressiva de morro, tant per al sentit de 'trist, desgraciat' com per al de 'maliciós, dolent', tenint en compte el pas fàcil d'un sentit a l'altre en noms semblants]

m adj i f Sagaç, hàbil per a aconseguir el que vol. És molt murri: volent-li jo dir que no, m'ha fet dir que sí. 




Ahora me escondo 
y te observo 
y te puedo decir: 
Yo mataré monstruos por ti, 
solo tienes que avisar.

Sembla ser, ulls de gat, que ja ho tens tot previst. Els temps és una massa viscosa i inatrapable, la ràdio un eina maleïda que em fan venir ganes de quedar-me al llit per no veure com el món se’n va a la merda. Al cap i a la fi, el que em sap més greu és la mala gent. Tots som persones i personetes, i em pregunto perquè tan diferents, perquè tanta grisor. No entenc què fem aquí i el mal als altres. De vegades necessito anar de puntetes i quedar-me quieta en un racó, sense fer massa soroll. Veure-us passar i sentir-me lluny, com observant des de dalt d’un arbre.

El somriure murri, torçat, ingènuament assajat. I un esquerdís per dins, un encenall de papers vells i lletres perdudes, una melodia que s’accelera i no sap com acabar-se. Som en aquest espiral estrany que és la vida i som nosaltres i els fills que volem tenir o que no sabem si hauríem de. No sé si m’explico, ulls de gat. Deu ser la boira, a fora i a dins. Ens apropem i ens allunyem i sé que hi ha dies que no podré dormir perquè tot és massa i em faig petita, buscant una carícia que no sé com s’ha de demanar. Després ve tot allò del nus a l’estomac quan parlem de coses infinites i de partícules atòmiques. Somos nuves nomás. Hi ha vida a l'univers, és una certesa.

Sempre ens quedarà escriure un nou “sempre ens quedarà...”.

Avui, sempre, ens quedarà l’amor.