27.2.12

Plourà.

"Por qué se me vendrá todo el amor de golpe
cuando me siento triste, y te siento lejana ..."

Pablo Neruda.

23.2.12

Què tenen en comú Lila Downs, Cat Power i Mª del Mar Bonet?

Aparentment un pot pensar que res. Però això és perquè encara no s'ha aventurat a entrar a la jungla de les seves cançons.

Han anat apareixent a la meva vida en moments completament diferents. Cadascuna agafada de la mà de persones igualment diferents. Però s'han anat quedant... Abans de començar aquest viatge em vaig enfrontar a la biblioteca musical del meu ordinador per tal de fer una petita selecció per endur-me. Amb elles no vaig dubtar.

La Lila Downs per donar aquell toc mexicà que tothom necessita. Agafar-se la vida amb un optimisme cridaner i revestir les antigues cançons de colors vius, de xile -picoso, picoso-.
La Cat Power per poder dormir tranquil·la. Per sentir-me la pell més suau i alentir els passos al ritme del batec del cor. Sentir el gust agre-dolç de les seves cançons tristes i reivindicar-nos 'salvatges com el vent'.

La Mª del Mar Bonet per ser mar i amb ell terra ferma. Per enyorar una mica més la mare cada vegada que sona 'Mercè'. Mai ningú cantarà tan bé sobre aquestes àtones, les lletres, el català. Poder agafar-me ben fort a les arrels quan costa ser només passatgera.

Totes tres, com els tres colors primaris, permeten qualsevol transformació, un lloc ple de coses bones on sentir-se 'nou i de colors'. La paleta perfecte, sempre imprescindible.

I doncs això, que què tenen en comú? Que la seva música aconsegueix embolcallar-te sencera, i crec que hi ha poques coses tan femenines com això.



16.2.12

L'Índia: trossos, traces.

Això són petits retalls -tot barrejat, sempre desordenat- que he trobat a la meva llibreta, la que em van reglar uns bons amics abans de marxar. 




Khuri, 6 de desembre de 2011. Al capvespre he sortit a caminar. La calor del sol ja no era tan forta i convidava a fer una passejada. He anat fins a les dunes que envolten el poble. A mesura que m'apropava a aquella franja marró he vist que just abans que comenci el desert hi ha una mena d'oasis. Galls d'indi, cabres i vaques de grans orelles i algun camell hi passegen lliurement. De sobte he sentit un xivarri rialler i nerviós. Un grup de dones vestides de molts colors m'assenyalava i reia. La més atrevida a pres a dues companyes pel braç i s'han apropat a mi. Amb gestos i algun escarafall he pogut comprovar que els meus pantalons no els hi agradaven, hi encara menys el fet que no dugues vel. He aconseguit l'aprovat just amb l'arracada al nas i els cabells lligats amb una trena. He somrigut sense gosar respondre massa res. Elles han marxat de nou cap a la seva tasca, anar a buscar aigua. De nit somio molt. Els colors, la pudor, un sol amb bigoti, la gent preguntant-me constantment on vaig i d'on vinc, les vaques, els gossos, les mosques. L'única cosa que és com a casa són els pardals, però ells, com sempre, passen desapercebuts. 

 Carretera cap a Agra, 12 de desembre de 2011. El sol d'hivern m'escalfa rere el vidre d'un vell autobús cap a Agra. M'acomiado del Rajastan fantàstic, d'Ali Baba, del desert i dels colors llampants dels saris. Tot el que veig em resulta aliè, l'enigma atraient del desconegut. Només les buguenvíl·lees llueixen els seus liles i rosats arreu. Però el seu estil de vida, la seva música, la seva mística, el seu fer i el seu parlar, tot plegat està a les antípodes de la meva quotidianitat. Embadalida, com qui mira fotos d'algun lloc llunyà. 

Agra, 13 de desembre del 2011. El Taj Mahal té una bellesa molt particular. Gran part, n'estic convençuda, és pel munt d'històries que l'acompanyen, de tota la gent que desitja anar-lo a veure algun cop a la vida. Però la resta és quelcom més intrínsec. Hi ha un “no sé què” instintiu que t'obliga a seure un instant i contemplar-lo amb el cap buit. Només deixant-te endur per les seves formes: angles i corbes combinats de forma magistral. La simetria perfecte des dels quatre punts cardinals ajuda a sentir aquesta atracció, aquesta calidesa. 
"Com una llàgrima al rostre de l'eternitat", deia el poeta indi Rabindranath Tagore. Preciós. 

Varanasi, 16 de desembre del 2011. Varanasi cobert de boira tènue. Els rajos de sol espurnegen sobre el riu Ganges, tal com les espelmes que els turistes hi llancen durant la nit. Aquest núvol gris amplifica el misticisme d'aquesta ciutat, la més sagrada de l'Índia. Com una balança equilibrada, per un costat el gran riu, que obre l'horitzó i calma la cridòria i el caminar ràpid dels ciutadans. Per contrapès, una munió de carrerons estrets on perdre's, sempre plens, sempre fent olor d'encens i de te amb llet. 

Nainital, 21 de desembre del 2011. El primer cop que vaig veure la serralada de l'Himalaya vaig saber que volia anar-hi. Queda aquí, apuntat a la llibreta.

Rishikesh, 26 de desembre del 2011. Tan de mantra, tanta espiritualitat, tan de seure amb les cames plegades, tan de Baba...Fillsmeus, això us farà mal. La natura, el món, és aquí fora. Rishikesh, o el lloc on s'ha de vestir correctament, actuar correctament i no parlar si no és necessari. 

Estirada, recolzant el cap a l'ampit d'una gran finestra. Relaxada. El soroll de l'aigua del Ganges fregant les pedres. Giro el cap i veig un mico enfilat dalt d'un arbre, distraient-se amb unes fulles. 

Mysore, 5 de gener del 2012. Ja som al sud de l'Índia. Em sento molt bé, molt feliç i contenta. Potser és aquest solet que comença a emmorenir la nostra pell. Ell també està content, li agrada el ritme tranquil dels llocs tropicals. Les parades de fruita i les camises blanques inunden els carrers de Mysore. Però el millor de tot és el mercat! Un lloc encantador i emocionant. El sentit de l'olfacte, mig adormit en aquest país de fortors, ha despertat embogit en el mercat de les flors. Gessamí, crisantems, clavells, roses,... Una multitud de perfums frescos ressonen com cascavells dins del meu nas. Un no pot fer res més que somriure i sentir-se afortunat per estar en un lloc així. Magnífic. 

Encara ens queden molts dies i llocs per descobrir en aquesta segona part del viatge, però començo a notar que tot és diferent. Una mica més tranquil, una mica més net. La pell dels seus habitants és més morena i el seu somriure més blanc, presagi d'una petita vida feliç. 

Perinyar, 9 de gener del 2012. De vegades enyoro el confort i la tranquil·litat, no dels objectes, sinó de la vida coneguda, dels meus codis, del meu temps sense estar pendent de res, encara que tan sols sigui aquesta motxilla. De vegades l'Índia és massa vida, massa salvatge. 

 
Allepey, 15 de gener del 2012. Que et puc ajudar? I rellueix el seu somriure sobre la pell negre. L'alegria del viure tropical. L'olor de sucre cremat i el mar que s'endinsa a la terra tal com ho fa a les nostres venes. La cara més amable de l'Índia. Banderes roges al vent i estimar ja per sempre aquesta selva, plena d'éssers vius nous, diferents. Els ulls plens de tots els verds i la certesa de que seguim, fent camí, sempre de costat. 

Ananthapur, 23 de gener del 2012. Després d'estar 3 dies a la Fundació Vicens Ferrer, a Ananthapur, una de les zones més pobres de l'Índia, tinc un gran somriure al cor. L'Anne (la dona de'n Vicens), com si ens expliqués un conte, diu que les coses havien funcionat perquè els primers vint-i-cinc anys (com qui diu dos dies!) els havien dedicat a construir una gran base, la gran xarxa que ho aguanta tot. A partir de 1995 quan van començar a rebre recursos econòmics tot va anar sobre rodes. “No és un projecte d'uns anys, és un projecte de vida”. De vides, diria jo. De salvar moltes vides, de regalar felicitat. Han construït hospitals, clíniques rurals, centres de formació per dones, escoles a tots els pobles, escoles per a disminuïts psíquics, sords, cecs,... Han fet l'estat del benestar en una zona d'un país on tot això sembla estar a anys llum. Han centrat la seva lluita en l'educació dels nens i de les dones. Les dones, les grans lluitadores d'aquest país, que ara es presenten amb gran autoestima com les organitzadores, les que saben llegir i escriure i espavilar-se per si soles. Molta feina, ben feta. 

Només criticaria el fet que la llengua vehicular sigui el castellà, perquè al meu parè no té massa sentit. I l'altra, que tan els hi és d'on provinguin els diners que reben. Moltes empreses donen diners a la fundació i després a l'estat Espanyol col·laboren en coses totalment contràries: armament, desforestació, anti-educació,... Ara que ja han passat uns anys i estan ben establerts, potser ha arribat l'hora de plantejar-se aquestes coses. No es pot estar lluitant per l'abolició de castes i rebre diners de la casa reial com si no passés res. 

Arambol, 29 de gener del 2012. Ja hem marxat de Hampi i ara estem al nostre últim destí. Ha sigut fantàstic, suposo que la magnificència la posen els temples i els rocs que hi ha arreu. I també ha sigut encantador, pel bon tracte amb la gent, com l'aigua del riu que acarona. Escalem junts, dormim junts, compartint els somnis. Hampi ens ha omplert la retina i els músculs de bons records.

L'Índia, el país dels colors, dels contrastos.