15.3.12

Herbari personal


Vam anar a caminar. El seu braç ferm em va estirar fora de casa, tal com ho féu el seu somriure fora del meu mal humor. I vam caminar, vam caminar molt. Pujades i baixades, fulles seques d'una tardor passada, caminàvem cap enfora i endavant. I vam caminar, vam caminar molt. A mi em que de vegades em costa parlar, però que tanta falta em fa. Les paraules sortien i jo imaginava la meva mà entrant per la meva gola, traient totes aquelles fulles seques, posant-les en un piló que després cremaríem. Però tot això no ho sabia encara. En aquell moment el meu coll s'obria com si tingués una cremallera i deixava al descobert tot una tràquea rosada, fresca. Al fons, més fulles seques. A l'anvers de les fulles, missatges escrits.

Últimament no faig servir el cervell. / T'enyoro. / Recordo l'àvia i se'm neguen els ulls. / Hi ha animals que han perdut l'instint. / M'agrada que em facis riure, tan com el primer dia. / Maduixes i cava. / De vegades tot és massa. / L'aire té diferents densitats i la llum diferents velocitats. / Sempre t'he buscat a tu. / Si te n'anessis tot seria pitjor. / Un bosc vell té menys diversitat. / Els nens petits veuen més colors. / En un silenci no se sent res. / T'estimo, i això ja ho saps.

Les vam apilonar totes, com dos nens petits que han decidit jugar a apilonar fulles. Feien crec-crec i algunes fins i tot es van trencar. Però nosaltres vam seguir en la nostra tasca amb una diligència impecable. Sense quasi ni mirar-nos havíem amuntegat totes aquelles fulles i estàvem nerviosos, allò era molt gran. Va treure una capsa de llumins i va fregar-ne un. Va fer aquella olor, ens va agradar. Els nens petits senten les mateixes olors que els nens grans. / Va apropar-hi el llumí encès i bum! Les fulles seques cremaven àgils. Els petits encenalls al que quedaven reduïdes feien remolins juganers sobre la foguera. Ens sentíem lleugers i llestos. Vam anar a caminar i vam caminar, vam caminar molt. Agafats ben fort de les mans ens miràvem aquelles estimulants guspires. Volíem seguir i vam acabar d'apagar el foc amb les mans, que ens van quedar ben negres, però ja érem feliços.

Vam anar a caminar i vam caminar, vam caminar molt. Tan que ens vam perdre i quan ens vam trobar tot va ser tan nou, la llum tan fresca, la pell tan fina, els ulls tan brillants, les dents tan blanques, el cor tan accelerat, els peus tan inquiets, les ungles tan netes, les sabates tan brutes, les portes tan obertes, el camí tan curt, el pes tan lleuger, que ens va semblar que ja era primavera, si més no a dins i a la vora.