30.4.12

Volàtil, mai fràgil.


volàtil
adj. Capaç de mantenir-se enlaire perquè té ales o és prou lleuger per a ésser endut per l'aire. Partícules o àtoms volàtils. 
FIG. Mudable, inconstant. Un dia volàtil.
Que s'evapora fàcilment. Una substància volàtil. Dit de la memòria que només conserva la informació mentre es manté aplicada la tensió d'alimentació i, per tant, la perd en desaparèixer aquesta. 



Tinc un ram de flors per tu, ara que em regales primaveres. Roselles vermelles. 

Quan vaig néixer hi havia una lluna plena a punt d’acabar-se, foguejada, com sempre deia la meva besàvia. Empordanesa també. La teva, creixent a punt de plenar-se. Em mires i parles fluixet, com et surt sempre, suau i a la vora. Ens arreglem els vestits, petits pedaços entre cafès i gent que no ens coneix. M’encanta que em parlis i parlar-te, escoltar -amb totes les lletres-. Pensar en aquella lluna i sentir-me propera a un temps que no recordo i a tu, quan encara no et coneixia. Un vespre de tremolors i mans agafades, i des de llavors, voler-te sempre somrient.  

Tot és senzill i el temps s’escapa, això ha quedat demostrat. Hem fet tants passos endavant que quan intento parar-me a observar, els peus volen seguir el seu caminar àgil. Fer saltirons per esquivar les coses que punxen i fan mal als dits. 

Et deixo aquesta nota aquí, ara m'aturo a aquest voral a recollir més roselles, te les portaré. 



Volàtil? Mudable, sense límits i amb ales. 
Prou lleuger perquè l'aire se'ns endugui.

27.4.12

La múrria que no pot dormir.


murri múrria 

[1803; de la mateixa arrel expressiva de morro, tant per al sentit de 'trist, desgraciat' com per al de 'maliciós, dolent', tenint en compte el pas fàcil d'un sentit a l'altre en noms semblants]

m adj i f Sagaç, hàbil per a aconseguir el que vol. És molt murri: volent-li jo dir que no, m'ha fet dir que sí. 




Ahora me escondo 
y te observo 
y te puedo decir: 
Yo mataré monstruos por ti, 
solo tienes que avisar.

Sembla ser, ulls de gat, que ja ho tens tot previst. Els temps és una massa viscosa i inatrapable, la ràdio un eina maleïda que em fan venir ganes de quedar-me al llit per no veure com el món se’n va a la merda. Al cap i a la fi, el que em sap més greu és la mala gent. Tots som persones i personetes, i em pregunto perquè tan diferents, perquè tanta grisor. No entenc què fem aquí i el mal als altres. De vegades necessito anar de puntetes i quedar-me quieta en un racó, sense fer massa soroll. Veure-us passar i sentir-me lluny, com observant des de dalt d’un arbre.

El somriure murri, torçat, ingènuament assajat. I un esquerdís per dins, un encenall de papers vells i lletres perdudes, una melodia que s’accelera i no sap com acabar-se. Som en aquest espiral estrany que és la vida i som nosaltres i els fills que volem tenir o que no sabem si hauríem de. No sé si m’explico, ulls de gat. Deu ser la boira, a fora i a dins. Ens apropem i ens allunyem i sé que hi ha dies que no podré dormir perquè tot és massa i em faig petita, buscant una carícia que no sé com s’ha de demanar. Després ve tot allò del nus a l’estomac quan parlem de coses infinites i de partícules atòmiques. Somos nuves nomás. Hi ha vida a l'univers, és una certesa.

Sempre ens quedarà escriure un nou “sempre ens quedarà...”.

Avui, sempre, ens quedarà l’amor.


24.4.12



Para ser grande, sê inteiro: nada
Teu exagera ou exclui.
Sê todo em cada coisa. Põe quanto és
No mínimo que fazes.
Assim em cada lago a lua toda
Brilha, porque alta vive.

    Ricardo Reis, 14-2-1933
Fernando Pessoa.

13.4.12

L'atzar fantàstic.


Fa tants anys que es coneixen que ni tan sols recorden el dia que van descobrir-se. Devien ser petites, el terra era ple de pedretes i el món un joc inacabable.  Després va venir l’escola, l’hora del pati. Van topar amb la crua realitat, l’adolescència salvatge enmig d’un paratge hostil. Però aquell safari per l’ensenyament secundari va enfortir uns llaços que han esdevingut invencibles.
Amors i desamors, promeses, secrets i without. Il·lusionar-se i desil·lusionar-se. ¡No os ríais que os ví! Fer-se valentes i invencibles. Totes les aventures sota el títol de “La meva companya de pupitre i jo”. Sense acabar de saber mai quina és quina. Pensar ara en l’absurd de que et castiguin per riure. Teories sobre l’energia potencial.
Diuen que s’assemblen, serà que la proximitat fa el mimetisme. Les miro i les veig com els dos recipients d’uns vasos comunicants. Deu ser aquesta passió per la ciència que em duu aquesta metàfora. Quan una perd una mica l’empenta, decau el volum d’un dels recipients i l’ànim també. L’altre omple a vessar l’altre extrem, donant una dosi d’energia fantàstica, sempre nova, sempre bona.
La música, l’anglès, els llibres i una bata blanca. Sempre sense agafar-se massa fort, sempre unides, per un vincle primari que les fa enyorar-se quan se’n van a que les peine el viento verde, preciosa y el aire. 
Pels milions de paraules que no s’han de dir, perquè es coneixen tan bé que no cal, per la mà sempre ferma que acompanya, per l’abraçada càlida una nit freda, per voler compartir i viure compartint,...per això avui he volgut (d)escriure-us.


Ets la persona que em fa més riure del món, i això és genial.