29.6.12

Amor de la meva tribu.


La meva felicitat o infelicitat és decisió meva i només meva. No ens compartim per a ser feliços: ens compartim perquè som feliços. És això, perquè ens coneixem i vivim a la mateixa tribu, bevem l’aigua del mateix riu i riem per les mateixes coses. Amor de la meva tribu, l'aire se'ns endu lleuger.

Flor de ginesta.  Sé que no ho faig gaire bé però necessito tot el teu amor.  






16.6.12

La fragilitat del ser, la complexitat de la vida.


Una es perd pensant en com de complicada és l'existència en aquesta vida. Les nostres decisions ens semblen extremadament importants. Divago: ho estaré fent bé? Les persones s'estimen i s'enfaden. Ja no ho he fet bé. El món cau a trossos, l'opressió, la repressió, l'alliberament. La gent, sí aquella massa sense nom, es mor de gana o enmig de guerres infames. Però no podem plorar per tots! 

Els amics s'apropen i s'allunyen. Fins i tot jo mateixa sento que, vaig i vinc en aquest camí: la llar vs. el món. L'amor. Els amors infinits, del primer fins a l'últim. Les relacions amb la vida i amb un mateix em semblen tot sovint un magma espès en el que ens movem, majoritàriament per instint, sense preveure gairebé mai com aniran les coses.

Però de sobte, la mort. Com un tro, tan fort que et deixa aquell piiip a dins el timpà durant un instant. Un instant que pot durar anys.

És només en la mort que som éssers vius realment. És quan un topa directament amb ella, la veu de prop, que entén que no som res més que àtoms coordinats que es trenquen. Una petita forma de vida que deixa de connectar-se en si mateixa. Les conseqüències, devastadores.

Què és l'enyor?

12.6.12

Sempre estiu.



Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. Et penso, obligada pel moment que no hauria de ser, i només em venen al cap estius llargs, llarguíssims! Tan com les hores a la plaça major, a baix al pas o perduts pel bosc. La meva infantesa s’esmicola, cau a trossos, i només vull acords tristos per sentir-me una mica compresa. El buit interrogatiu, el mai més un altre cop, opac, rebentant-me el cervell. Recorre de nou el sentiment amarg, empassar la saliva, felina i aspre, i sentir-se dir “hem de tirar endavant”. Sí que ho hem de fer, però costa massa d’entendre. La ràbia, la calma infinita, els plors, l’estómac fet un nus i uns ulls per no oblidar. Podria fer llistes inacabables amb totes les coses dolces que vam aprendre estiu rere estiu, quan alliberats d’horaris, veiem els mesos allargar-se. Tocar la porta aviat al matí i no parar fins acabar el dia amb una bona guerra d’aigua. 

Vam jugar amb la vida, la vam moldejar essent cuiners, prínceps, fantasmes, marits, aventurers, diables, pagesos, Rocíos i per sobre de tot, vam aprendre què volia dir ser amics.

No saps les ganes que tinc
de tornar a trepitjar Orfes,
la plaça, dinar a la Fonda... 

Hi penso tot sovint.