3.7.12

El capitalisme, la guerra de la tristesa i la caputxeta vermella.


Nos quieren tristes para que nos sintamos vencidos y los pueblos deprimidos no vencen ni en la cancha de fútbol, ni en el laboratorio, ni en el ejemplo moral, ni en las disputas económicas… Por eso venimos a combatir alegremente. Seguros de nuestro destino y sabiéndonos vencedores a corto o largo plazo.’ (Arturo Jauretche)

- Caputxeta has de marxar de casa la mare, però aquest cop no per portar l’esmorzar a la teva dolça àvia, sinó ben lluny. Hauries de trobar una feina. Diuen que al nord d’Europa ja no hi ha llops i segurament allà podràs guanyar diners. Per això has estudiat tan de temps, no?- La Caputxeta s’entristí en sentir les paraules del seu pare, agre i de trist semblant. Tornava de la torneria, havia fet un parell d’hores extres sense cobrar-les. Ell, que no havia sortir mai al conte, apareixia per allunyar-la. 

És el que volen, ens volen veure amargats, tristos i esclaus de les seves lleis i processos de producció/consum. Però no, no hem nascut per això. No hem nascut per a treballar fins a l’extenuació, sentint-nos obligats a que la nostra feina surti bé, perquè és clar, hem d’estar contents de tenir feina i a més, n’hem de fer més perquè no poden contractar a més gent. I segurament, ens tornaran a abaixar el sou, però és la nostra obligació

Què hi ha rere la grisor del capitalisme? Què puc fer jo per canviar-lo? Es preguntava enrarida. El cel estava xarbotat, com a punt de ploure. Pluja àcida, va pensar, tot observant les puntes dels arbres esgrogueïdes. No podem quedar-nos de braços plegats davant del desmantellament dels nostres drets socials, conquerits amb segles de lluita! No podem permetre’ls-ho! 

Però llegeix cada dia els mitjans de (in)comunicació i xarxes socials, i se li encén la ràbia. Què es pensen? Que ens farem enrere davant les seves amenaces? Les seves coaccions? No ens fan por ni els que porten uniformes amb les seves porres, ni els neonazis camuflats entre tanta banderota espanyola.

- Caputxeta, no pots pensar sempre en aquestes coses, has de viure i passar-t’ho bé.- Com que no?! S’indigna la Caputxeta. Ho pensa, però no contesta. La guerra de la tristesa és una guerra silenciosa.

Ja n’hi ha prou d’enganyar-nos a nosaltres mateixos i deixar-nos enganyar. Hi ha alternatives a tot aquest procés de deteriorament social i personal, tan sols ens les hem de creure i lluitar per elles. 

‘L’esperit de lluita, de resistència i de cooperació que brota dels projectes dels Sense Terra del Brasil. Les pràctiques de democràcia participativa, democratització de la riquesa i projectes de desenvolupament endogen sorgits des dels “cerros” veneçolans. La proposta del Bon Viure, inspirada en la versió indígena ancestral del “Sumak Kawsay”, i que des dels distints pobles indígenes ens planteja, a tots els habitants del món, la necessitat de construir un nou model de societat, on la justícia social i la diversitat cultural s’integrin de manera simbiòtica amb la “Pachamama”. Tots ells són un bell mirall que reflecteix com pot ser i cap a on ha d’avançar la societat del futur i que sumats als molts altres projectes que en silenci, pas a pas, van desenvolupant-se en diferents barris, pobles i comunitats d’arreu, han de convertir-se en el crit que anuncia el naixement d’una nova societat, més justa, més digna i més alegre. La societat del Bon Viure, l’única possible.’ (fragment de l'article de Josep Manel Busqueta que s’inclou a l’Agenda Llatinoamericana 2012)


Hem nascut per creuar el bosc, per fer-lo nostre, és a dir, de tots. 

No tenim por. 



Defender la alegría, organizar la rabia.