3.8.12

El verd

El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res. 
Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol. 


Em sentia molt estranya, certament. Duia tota la roba d’hivern a la maleta. A sobre, una faldilla mig rebregada, negre, i un jersei gris. L’abric feia olor de tancat, potser talment com jo. Sota tota la indumentària relluïa la meva pell morena, colrada a un estiu que ara em semblava llunyà i incert. Un home llargarut, es recolzava mig adormit a la sortida de la porta dels vols internacionals. Duia un vestit jaqueta gris i polsós i es mirava les ungles, com una secretaria avorrida. De reüll, vigilava la gent que anava sortint. En veure’m, s’incorporà. No ho féu nerviós, sinó tot el contrari. La seva llargada el feia caminar matusser, com si aquell cos sec i decadent s’estigués oblidant de com es feia això de un pas rere un altre. M’allargà la mà i em digué:

- Martínez?
- Si –vaig respondre amb la veu encarcarada del llarg viatge en silenci.
- Com el de les galetes, eh? – digué per fer-me riure, suposo. La meva cara d’estupefacció davant de tal acudit imbècil el va fer incorporar-se nerviós, espolsant-se el vestit.
- Anem anem, ja l’estan esperant.
- Gràcies.

El seguia deixant una distància prudencial. No perquè em semblés que aquest tio era perillós, senzillament no volia que ningú pogués pensar que tenia res a veure amb aquell gegant d’ulls grisos. Però ningú mirava la parella que formàvem. A fora l’aeroport m’esperava un paisatge totalment sorprenent. No hagués imaginat mai que aquell lloc, on la mitjana de temperatura era de -2ºC pogués estar cobert per aquella gran massa verda, exultant. Estupefacte, vaig intentar semblar natural, fer com si allò no m’hagués impressionat. Les cames em feien un vaivé petit però perceptible. Els nervis em sortien com a petites gotes de suor als palmells de les mans, però les amagava dins les butxaques. El llargarut aviat es va adonar que els meus ulls no podien deixar de mirar el paisatge. Des del seient del conductor, mirant-me pel retrovisor em digué:

- Què? Li agrada, oi? – sense esperar que jo respongués res més que una mirada també a través del retrovisor, afegí- No m’estranya, quan jo era petit, abans del gran...bé, ja sap...doncs abans d’allò, tot això no era així. Però ara, mhhhgffff...- suspirà- ara sóc feliç.

Vaig mig arquejar les seies, davant d’aquella declaració de sentiments tan profunda. No sabia què dir. Vaig fixar la vista al verd: va inundar-me els ulls. Una petita pau despuntava al meu estómac. Vaig tornar a mirar al retrovisor i vaig veure que el llarg tenia un ull més blau que l’altre. Em va semblar bon home. Vaig rebuscar dintre meu alguna manera de descriure què sentia en aquell precís instant en que va començar a canviar la meva vida. Gratitud.