26.9.12

Omplirem el mapamundi de xinxetes.


La llum fa aquell ocre que perd temperatura. Tinc fred a les mans i ganes de cuidar-te. Les tardors i els diumenges ja no són el que eren. S'aixequen les puntes del somriure. L'excusa perfecte per arraulir-me, llegir al teu costat o dibuixar-te. Amagar els peus dins els mitjons. Passa l'equinocci aquest setembre i penso en que és una de les meves paraules preferides. Dormir prop del Montseny. 

Ulls de mar. Explicarem la nostra història i serem entrenyables i sincers. Per no haver tingut por, o potser sí, però no passa res.

Omplirem el mapamundi de xinxetes.

Sharing Wine (a summer tale) by Joana Serrat on Grooveshark

5.9.12

La frontera del desert.


Ella deia allò de les roses que de tan vermelles, ploren un líquid madur i violat que la fa estremir. Jo li parlava dels meus viatges, dels meus grans projectes i no vaig dir mai nosaltres, però tot això ho vaig pensar després. Ella feia com sempre fa quan em parla de coses que li fan mal: la mirada lluny de la meva, com buscant les paraules a un infinit conegut i hostil. No era habitual parlar d'això, però últimament ens hi havíem avesat fermament. Ferir-nos per guarir-nos les ferides, i destrossar-nos més a la següent batalla. Cadells juganers, caníbals assajant el gran final. Quan el vaig veure venir el vaig reconèixer clarament. Jo era allà, a aquell bar de carretera al costat de la N-II que em fa pensar en les pelis de ianquis. La vaig trucar, ella em deia que ja estava, que s'havia acabat, que jo no li havia dit però l'havia empès com sempre a que ella m'ho hagués de dir. Era un merdes, un mal parit sense cor. I que últimament només em veia les coses per les que m'estimava quan les utilitzava en contra seva. En contra teva, amor? En contra meva sí, quan parles amb tots ells, quan m'humilies davant d'una vida que t'he regalat. I arribà el final. Sense preveure'l, sense voler-lo però intuint-lo des de feia mesos rere els meus talons. Les parelles es trenquen, és cert. Però nosaltres érem més que això i ara em sentia coix, trist, i imbècil. La intel·ligència que ella havia estimat i que ara odiava havia desaparegut donant-me una mirada buida i aspre davant les adversitats que s'anirien succeint i que jo ni tan sols imaginava. Aquell bar va engolir el sol rere una enorme tassa de cafè perfilada amb llums de neó verd. Aquell espectacle sòrdid em va fer entristir un xic més.

A les nits em tornava l'angoixa i prometo que no vaig plorar mai.

Ens vam anar escrivint, a les meves nits espatllades, als seus dies tristos, plens de l'aroma d'aquells rosers. Sempre d'amagat, sempre a les fosques.

Al final dels meus dies, com una estela blanca, vaig entendre que el seu amor era incomparable als altres perquè m'estimava tal i com era, sense premis i condecoracions, per la meva essència trista i vulnerable, per la meva manera de dir les coses i no dir-les, per quan reia com un estúpid juganer...o per sobre de tot això. Ella m'estimava perquè em veia feliç i amb això en tenia prou.

Però ja era tan tard que vaig decidir no molestar la seva plàcida vida, feta a mida, com sempre se l'havia imaginat. Em va venir el cap aquella tassa verda.