28.11.13

Uns ulls que miren.

Arribar a Caracas. La ciutat ens saluda amb boscos frescos plens d'acàcies. Les imatges del Chavisme cobreixen tot de carrers on la gent conversa, sota un cel ennuvolat. Me'ls miro des d'un vidre fred dins l'autobus, suposo que fet a Xina. De nou, tot resulta aliè i l'agradable sensació de ser l'observadora, l'exploradora. Descobrir. Sense saber -perquè aquestes coses sempre se saben més tard- que en realitat són els altres qui ens observen estranyats pels nostres ulls clars, que no som exploradors d'un lloc nou sinó que aquesta terra ens servirà per explorar-nos a nosaltres mateixos, endinsar-nos a les selves profundes del nostre ser i descobrir-nos nous, sempre diferents.

És això el que ens empeny a viatjar?


Encara queden molts dies per descobrir-ho.

29.10.13

Males herbes.

Jove decadent. Enric Casas (1899).

Agafa les males herbes, diu que no em serviran de res. Les butxaques a les mans i els peus plens de dits i alguna llaga. Les botes brutes de pols; eren liles i avui comença l’hivern i se m’acumulen les coses per dir gola avall, allà on s’acaba la tos. Petons al coll.

Tu vas mirar-me i em vas dir: serà sempre així. I jo no, no vull, no puc. Al mig de la romana, ni l’espera ni l’avanç. Sota pressió no funciono. Són els sentiments i una trena que ressegueix la meva nuca. Hipersensible, el son lleuger i la fortalesa dels somiadors. La pell més fina s’amaga als racons més inesperats i la pluja no cau. El buit sonor, ple de soroll. Et veig cridar però ja no et sento. La teva boca fa ganyotes imperceptibles. De debò que no calien les males herbes? El nus de la gola a la panxa. I ara ja et miro de lluny -tan lluny-. Se m’acumulen les lletres a la retina i el braç enrampat crida una pausa. Ja no hi sóc.

Cau una gota. Se’ns menja la nit.

Nafres del viure i una cervesa massa freda em glaça les mans.
Vespres de novembre.

24.8.13

El so de les bengales.

(D)escriure't per congelar aquest instant. Just quan la meva ànima glaçada resta immòbil. La por, el risc, la vida. L'ànima. Donar-li ales per sortir, per explicar-me.
El so que fan les veus, alegres, colrades pel sol. Que hi ets?

 Pensant en això algú va encendre una bengala, era estiu i vaig tenir la certesa que el record del seu so era diferent.

Pólvora amb mel.

"Nunca, que no digas nunca, porque un día de estos nos verán sonriendo" Caramelo Santo.

19.6.13

Setanta-dos i unes fotos.

[Josep Maria Castellet. Rememorant ‘Els escenaris de la memòria’. Meravellats, no sabrem mai qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.]



La Nita cavil·lava despreocupada buscant aquelles fotos. El seu nét les hi havia demanat per no sé quina cosa de l’escola. De debò que no entenia què hi feien ara a l’escola, la mainada. Anna Ramoneda, Nita pels amics, vivia viuda i rere un vidre fred i llefiscós de pluja a una casa prop de Ribes. Feia un dia gèlid d’hivern i somreia als de la seva quinta quan deien allò tan comú de ‘abans si que feia fred, no pas com ara’. 

Sentia el temps a les mans tremoloses, ella, que havia sigut una dona forta, que havia criat dos fills pràcticament sola, i encara havia tingut temps per viure la vida desordenadament, tal com li agradava dir-se. 

Buscant les fotos, repassava prestatges i lleixes, plenes de llibres i capses. De sobte, li feu una punxada l’estómac. Al llom d’un llibre vell hi relluïa en lletres negres sobre un fons verdós el seu nom, i se’n va recordar. Ella havia escrit llibres, vespres de fum rere la seva màquina d’escriure, la que un dia li regalà el seu pare a contracor. Aquell dia que li va trobar una muntanya de manuscrits preciosos. Com podia haver-ho oblidat? Apilava lletres com una malabarista experimentada, les sorgia com la millor modista i hi posava una cirereta com la pastissera que sempre havia volgut ser. 

Àvia, necessito les fotos per preparar-te un regal d’aniversari. Anna Ramoneda, Nita pels amics, amants i d’altres admiradors propers, arribava als setanta-dos anys amb el cor trencat, per no recordar un detall i un aniversari. El detall, cabdal; l’aniversari, amb gust amarg. La memòria se’n va poc a poc, sense fer soroll, però la ferida que deixa és tan profunda, que quan estem lúcids l’únic que recordem és el dolor de la desmemoria.

17.6.13

L’home que volia ser món.

T’estimo com ho fan els països, 
com la llum que et vol tocar 
–per tot el cos i ben a la vora-.

T’aixeques aviat, els dies que has fet la maleta per marxar. Et remenes nerviós, rellegint una vegada i un altre aquelles llistes tan teves. La llista de les coses imprescindibles, la llista de les coses que t’agraden, la llista de les coses que vols fer a la vida. Mai havia vist ningú així. (Així com? -tan cert, tan pur-). Així de veritable, fet de mans obertes i ganes de compartir i fer-ho tot més fàcil. Per això els països t’estimen. I et volen, nerviós i alegre, al teu element, sempre essent món. Les dones als mercats et somriuen al veure’t passar. Pell morena d’amors tropicals. La xerradeta esperant un bus que no arriba mai a l’hora, o sí, però l’hem deixat perdre. Lentament. Els passos lleugers de qui camina amb el pas ferm. Ulls felins. Resseguint una guia de viatge un cop i un altre i prendre un altre camí. La intensitat, el batec sempre galopant. Poca cosa a la motxilla per anar-la omplint de la deu de la vida, d’un doll d’aigua fresca i neta. Inundant tots els racons de la teva cara. 

Hi havia una vegada un home que volia ser món: paisatges als teus ulls.


3.5.13

Als núvols.




No pesen les idees, al menys aquí a baix.
L’enyorança no està permesa,
pensar ens fa petits i
quan comença a avançar,
núvols fent-se grans i
pluja seca.
Plena de pols i de desert,
de metàfores esmolades,
de ‘ara és de debò’.
No pesen els dies no viscuts,
al menys aquí a baix.

Canvi de plans, amor.

Quizás no importa el sitio y esto esta de más.

Si de todos mis delirios y mis cuentos, solo el tuyo a mejorado el argumento... Love of lesbian.

10.4.13

Rampell s'escriu com primavera.



Rampell
[1803; de rampa1]



m 1 1 Desig sobtat i passatger de fer alguna cosa.





Sentir la primavera bategant,
-sempre batega-
venes endins,
endins, el cor,
endins, tota la vida inabastable,
tota la vida neta i nova,
per estrenar, endins,
endins, suau i cançoneta.
La cara perfecte,
el rostre bell i àgil,
el verb, endins,
la energia, la entropia, 
-el desordre del teu somriure-
la catàstrofe i una escombra i una pala de joguina:
no passa res, amor.

I sona nou i de colors,
com aquell lloc on sempre volem ser.
 

No me n’he pogut estar:
el desig.

(el desig)

El crit, que surt,
que ve, que ja no puc més.

Endins,
que ve, que surt,
per sempre més.



No me n’he pogut estar: rampell.
Qui no l’ha sentit, Teresa? -guapa, alegre i amb ganes d’enamorar-se-.  
Aigua salada.



8.4.13

El meu poble i jo -redescobrint Espriu-.

Salveu el mots ens encomanà Salvador Espriu. Som d'on som i ens mirem amb els ulls i les mans quan el blat comença a néixer. És la terra espantada que ens demana fermesa i seguir treballant com si el tros fos inacabable. Fer-ho tot per tots, els nostres sota l'abraçada, i no deixar-nos robar els mots. 



Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

El meu poble i jo. Salvador Espriu.

5.2.13

3.2.13

Beside.

Beside.
Al costat de. Ser costat. Fer costat.


Ensorra el mur, salta la tanca, obre els braços i pensa en totes les imatges que amaga el mot llibertat. Imaginació és un munt de notes sobre un xilòfon. I la Carlota començant a ser, a viure la vida.

El cabell se m'enrosseix amb el sol, i ja no respectaré mai més les estacions: som primavera. Perpètua i escollida. Som només pensaments. A vegades i per tot arreu. I retornen velles cançons. Ho hem fet bé. El vent valent arremolina fulles i s'emporta el que ja no és de ningú. Pressiona l'acord incomplet esperant el següent, repetint-se, tic-tac, com un batec, com m'agrada imaginar-me. Sang galopant. El polze, ferm, puja i baixa per les cordes alternativament, tensa, tic-tac: és el batec. Ara n'estic segura.

Tres o quatre paraules, les parpelles, les pestanyes i els teus ulls verds. Les parpelles calmes, s'obren volent encabir tota la llum del món, veure't sempre somrient. Les pestanyes infinites, empenyen l'aire cap a mi, porten la teva aroma i una mica del teu ser inquiet. I els teus ulls verds o blaus, depèn del dia, depèn del cor del qui mira dins. Cabussar-me.

Necessito la teva gràcia, la teva manera de fer-me sentir llar a qualsevol lloc del món i saber que podem ser millor. Sempre! Pressiona el verb salvatge i l'amazona cavalca de nou, sense parar, sense raonar massa, som només pensament. La cançó arrenca a córrer i ja no som la coda imperant, dolorosa. Som el bucle sonor, l'espiral de gel que fa que l'aigua, el so infinit. He canviat el punt de fuga per una explosió de colors, alegre, tranquil·la. Feliç.



-tots tenim un munt d'oportunitats.-
Ara. Estic a l'extrem del trampolí, ben bé al final. Estiro els braços amunt, obro bé els ulls. La tensió puja per la punta dels meus dits que ja noten el buit, són els nervis, l'alegria, la carícia. Ja estic a punt, el cos ben estirat, i sí! Salto.




Ales de cartró, tot il·lusió. 
Hauries de ser feliç. 
Espero que ho siguis.


Even if you can't hear my voice, I'll be right beside you, dear.
(fragment de Run, Snow Patrol).

24.1.13

Lucky (afortunat).

El cercle s'amplia
Amenaça: el temps o la vida.

Més ràpid que la seva ombra,
genet solitari, aviat sabreu qui és.
Porta les mans brutes
i el somriure esperrucat.
Ets tu aquí al costat?
Més ràpida, l'ombra tranquil·la
s'apropa tant que no puc respirar.
Ja no hi vull pensar més
un dijous que comença
i la neu es fon i torna la fred als peus.

El genet baixa lentament del cavall
Ets tu aquí al costat?

La mà ensangonada,
al costat, els vidres trencats.

El temps o la vida? De debò?
El sabor fèrric i la respiració accelerada,
al costat, el cadàver jeu latent.



Marxàvem de l'Old Town
i he pensat en tu, Luky Luke.
El que volies, la teva ombra.

I veloç, has desaparegut.

I tots els adjectius
i les metàfores
i els ocells.