19.6.13

Setanta-dos i unes fotos.

[Josep Maria Castellet. Rememorant ‘Els escenaris de la memòria’. Meravellats, no sabrem mai qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.]



La Nita cavil·lava despreocupada buscant aquelles fotos. El seu nét les hi havia demanat per no sé quina cosa de l’escola. De debò que no entenia què hi feien ara a l’escola, la mainada. Anna Ramoneda, Nita pels amics, vivia viuda i rere un vidre fred i llefiscós de pluja a una casa prop de Ribes. Feia un dia gèlid d’hivern i somreia als de la seva quinta quan deien allò tan comú de ‘abans si que feia fred, no pas com ara’. 

Sentia el temps a les mans tremoloses, ella, que havia sigut una dona forta, que havia criat dos fills pràcticament sola, i encara havia tingut temps per viure la vida desordenadament, tal com li agradava dir-se. 

Buscant les fotos, repassava prestatges i lleixes, plenes de llibres i capses. De sobte, li feu una punxada l’estómac. Al llom d’un llibre vell hi relluïa en lletres negres sobre un fons verdós el seu nom, i se’n va recordar. Ella havia escrit llibres, vespres de fum rere la seva màquina d’escriure, la que un dia li regalà el seu pare a contracor. Aquell dia que li va trobar una muntanya de manuscrits preciosos. Com podia haver-ho oblidat? Apilava lletres com una malabarista experimentada, les sorgia com la millor modista i hi posava una cirereta com la pastissera que sempre havia volgut ser. 

Àvia, necessito les fotos per preparar-te un regal d’aniversari. Anna Ramoneda, Nita pels amics, amants i d’altres admiradors propers, arribava als setanta-dos anys amb el cor trencat, per no recordar un detall i un aniversari. El detall, cabdal; l’aniversari, amb gust amarg. La memòria se’n va poc a poc, sense fer soroll, però la ferida que deixa és tan profunda, que quan estem lúcids l’únic que recordem és el dolor de la desmemoria.

17.6.13

L’home que volia ser món.

T’estimo com ho fan els països, 
com la llum que et vol tocar 
–per tot el cos i ben a la vora-.

T’aixeques aviat, els dies que has fet la maleta per marxar. Et remenes nerviós, rellegint una vegada i un altre aquelles llistes tan teves. La llista de les coses imprescindibles, la llista de les coses que t’agraden, la llista de les coses que vols fer a la vida. Mai havia vist ningú així. (Així com? -tan cert, tan pur-). Així de veritable, fet de mans obertes i ganes de compartir i fer-ho tot més fàcil. Per això els països t’estimen. I et volen, nerviós i alegre, al teu element, sempre essent món. Les dones als mercats et somriuen al veure’t passar. Pell morena d’amors tropicals. La xerradeta esperant un bus que no arriba mai a l’hora, o sí, però l’hem deixat perdre. Lentament. Els passos lleugers de qui camina amb el pas ferm. Ulls felins. Resseguint una guia de viatge un cop i un altre i prendre un altre camí. La intensitat, el batec sempre galopant. Poca cosa a la motxilla per anar-la omplint de la deu de la vida, d’un doll d’aigua fresca i neta. Inundant tots els racons de la teva cara. 

Hi havia una vegada un home que volia ser món: paisatges als teus ulls.