29.10.13

Males herbes.

Jove decadent. Enric Casas (1899).

Agafa les males herbes, diu que no em serviran de res. Les butxaques a les mans i els peus plens de dits i alguna llaga. Les botes brutes de pols; eren liles i avui comença l’hivern i se m’acumulen les coses per dir gola avall, allà on s’acaba la tos. Petons al coll.

Tu vas mirar-me i em vas dir: serà sempre així. I jo no, no vull, no puc. Al mig de la romana, ni l’espera ni l’avanç. Sota pressió no funciono. Són els sentiments i una trena que ressegueix la meva nuca. Hipersensible, el son lleuger i la fortalesa dels somiadors. La pell més fina s’amaga als racons més inesperats i la pluja no cau. El buit sonor, ple de soroll. Et veig cridar però ja no et sento. La teva boca fa ganyotes imperceptibles. De debò que no calien les males herbes? El nus de la gola a la panxa. I ara ja et miro de lluny -tan lluny-. Se m’acumulen les lletres a la retina i el braç enrampat crida una pausa. Ja no hi sóc.

Cau una gota. Se’ns menja la nit.

Nafres del viure i una cervesa massa freda em glaça les mans.
Vespres de novembre.