28.11.13

Uns ulls que miren.

Arribar a Caracas. La ciutat ens saluda amb boscos frescos plens d'acàcies. Les imatges del Chavisme cobreixen tot de carrers on la gent conversa, sota un cel ennuvolat. Me'ls miro des d'un vidre fred dins l'autobus, suposo que fet a Xina. De nou, tot resulta aliè i l'agradable sensació de ser l'observadora, l'exploradora. Descobrir. Sense saber -perquè aquestes coses sempre se saben més tard- que en realitat són els altres qui ens observen estranyats pels nostres ulls clars, que no som exploradors d'un lloc nou sinó que aquesta terra ens servirà per explorar-nos a nosaltres mateixos, endinsar-nos a les selves profundes del nostre ser i descobrir-nos nous, sempre diferents.

És això el que ens empeny a viatjar?


Encara queden molts dies per descobrir-ho.