18.1.14

Dos mil catorze.

S'acaba l'any ben aprop de l'equador. A Villa de Leyva. Andes al nord, una pluja fresca ens rega una mica la tarda i ens dóna una treva mentre esperem per encendre la llar de foc que cremarem aquesta nit.
A la llar hi llençarem els rancors, els enyors -i em segueix semblant impossible saber que ja no hi sereu mai més, nois-, els dies raros que no saben com ser, les mirades llunyanes, els gestos que volen dir coses que no sabem com s'han de dir. I un cop deslliurats de tot el pes del malviure, dels draps i la roba bruta, llavors vindrà la benvinguda.
Dos mil catorze, l'esperem. Ple d'emoció i alegria, com qui no pot dormir la nit de reis. Amb les il.lusions intactes, els somnis vius, plens de colors, sempre nous i sempre amb els estimats. Que el dos mil catorze ens ajudi a separar el gra de la palla, que tingui els dies clars i vespres freds per abraçar-me fortament al teu cos estimat. Dies de festa dinant en família, endiumenjats, feliços de tenir-nos els uns als altres.
Dos mil catorze amb la nostra petita motxilla, on només hi portem l'important, l'imprescindible. Per poder arribar ben lluny, així, alliberats estrenar el nostre país nou, tan esperat, tan volgut. Espero que ens porti salut i nous nens, dels amics que es fan grans. Poder jugar amb la Carlota i sentir-li dir paraules noves. 
Cap d'any a Villa de Leyva, rodejats de persones d'arreu, amb els seus accents i els seus costums. Rodejats de plantes que ens ofereixen les seves flors oloroses plenes de colors i ocells que canten davant la nova albada.