11.3.14

Avui sé quina música haig de posar.

Dies bons, i no tan bons. El cabell recollit en un monyo i saber quina música haig de posar. Petites victòries. 
Les mans s’escalfen poc a poc i cada racó del meu cos em dóna peu -esvelt, feréstec, viu, meu- a crear metàfores. Desviure coses llunyanes, capbussar-me a un bon llibre i no voler-ne sortir. Vespres fàcils i bones abraçades. Viure és el que ve després.

Avui sé quina música haig de posar. 




Iglesias, Sílvia Pérez Cruz. 
"Un mundo feliz". Baños en el mar. Sueños de cristal. Azul. Doce años más diez. Trozos de papel. Casa para amar. Merlín. Principito ven. Protégeme bien. Planetas papel maché. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien. "Hermosíssima". Ella Fitzgerald. Los girasoles durmen mal. Su anillo nadó, y ahora lo alcanzó, la flor le gustó, y subió. Alergias de abril. Besos de perfil. Peregrino hacia el fin. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien "Moonriver wider than a mile, I'm crossing you in style some day". Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien, le sientan muy bien.


  Iglesias by Silvia Pérez Cruz on Grooveshark

8.3.14

No callarem, somriurem!


Que em diguin el que haig de fer. Si deu ser això, és de les coses que més em molesta –això s’ha de llegir amb veu de dona, i si pot ser que sigui una veu greu, que són les que més m’agraden-. Perquè avui és un dia d’aquells que n’estic farta d’aguantar, de fer com si res, d’haver de sentir que 'va, dona, això no és res'. 

Va per les dones. Que són treballadores, això ja és sabut. 

Hi ha coses que em molesten, i molt. Em molesta que em mirin de forma lasciva persones que desconec completament, i haver de fer mala cara per evitar-ho. Em molesta haver de caminar ràpid a segons quina hora. Em molesta que em tractin com una incapacitada. Em molesta haver de dir que no puc quan em ve de gust anar a la platja perquè 'hòstia, ara em fa mandra depilar-me'. Em molesta recordar la meva adolescència i veure-hi una colla d’amigues acomplexades, lluitant contra si mateixes, criticant-se, mastegant estereotips i odiant la bàscula. Em molesta que el camí per arribar a ser adulta, on sóc ara, sigui difícil. Que m’hagi hagut d’imposar, que de vegades hagi hagut de ser ruda i dura. Que hagi hagut de fer males cares i hagi hagut de tenir por. Que hagi hagut de cridar quan la majoria de cops volia plorar. Perquè, tothom somia ser aquella noieta dolça, però la vida et fot cada batzegada que o n’aprens o t’ensorres. Aprendre a posar-se l’armadura i no deixar-se veure tal com som per tal d’evitar ser jutjades. Perquè no es doni per fet que aquí un pot fer el que vulgui amb aquesta. Una vida tranquil·la, espontània i relaxada: oblida-te’n, no existeix. Sempre s’espera alguna cosa de nosaltres. Les reaccions no poden ser inesperades, 'tu calla i somriu', 'ja...però està parlant de mi', 'calla i somriu'. Nosaltres les dones, amb el cor encongit, fent com si res, arreglant-ho tot d’amagat. Em molesta la submissió, la discriminació, la desconeixença. Em molesta haver d’acceptar que qualsevol persona amb un penis entre cames es vegi amb cor de dir-me què és el que haig de fer. S’ha acabat cedir, mai més. 

No callarem, somriurem!