26.5.14

Hampi.

Al ajupir-me l’he sentit repicar. Petit cascavell vingut de Hampi. Índia per sempre al cor, memoritzar els ulls negres, curiosos, desperts. Veure-hi molt més que negre.
 
Hi va haver un dia en que em vaig ajupir davant d’una noia preciosa. Feia molta calor i suàvem. Em volia vendre polseres i no ens acabàvem d’entendre. Em sentia estúpida parlant mentre ella feia aquell curiós moviment en forma d’infinit amb el caparró. Ara ja no recordo què ens dèiem, ni que volia aquell dia, ni tan sols si era feliç. Només recordo el seu rostre i aquella certesa que tenia de saber que malgrat i no parlar el mateix idioma, malgrat i viure a milers de quilòmetres l’una de l’altra, malgrat i tenir lloses culturals completament diferents, malgrat tot, fluïa l’empatia.
 
Al ajupir-me l’he sentit repicar. Ja no sé si era el cascavell de la polsera, o potser el seu somriure distès. El seu rostre de primavera i aigua de riu.
 
Hi va haver un dia en que vaig pensar en tu, petita noia del riu. I et vaig voler desitjar totes les coses bones del món. Tots els desitjos acomplerts, futurs propers i l’estómac ple. Més somriures sonors i nens corrent-te entre les faldilles. Desitjos. Espero que funcioni.