17.7.14

Oda al son.



Últimament no sé ni on tinc el cap. Pujo al cotxe, faig una llista mental de tot el que necessito per sobreviure un dia més. Les claus, el mòbil, el dinar, l’esmorzar, la cartera, la targeta de fitxar. Sembla que hi és tot. Vint minuts més tard m’adono que no duc paraigües i que segurament em tocarà mullar-me. Accelera, accelera,... o tornaré a fer tard. Dos dies seguits ja sobrepassa el límit de benevolència del de recursos humans. Quins dies! Treballa, treballa, posa bona cara, cap aquí, cap allà. Deixa un somriure i intenta dissimular l’expressió de “si pogués t’escopiria al bell mig d’aquesta cara de porc fastigós que fas”. Un somriure. Segur que no m’ha sortit del tot bé. Bé, és igual, potser és millor que es vegi què penso. Treballa, treballa... No, si us plau! No em vinguis a fer la reunioneta informal a menys cinc. Vull marxar. Necessito marxar. M’haig de fer el dinar per demà i encara no he passat per la fruiteria. Tinc sis tones de roba per rentar. Que sí, que sí, que ets el millor jefe del món. Si t’ho dius tu mateix perquè vols que em quedi aquí escoltant-te? M’escapo com puc, marxo. Intento no córrer pel camí de tornada. Mazoni per la vena. Vull viure en un lloc on l’àmbar del semàfor signifiqui frena enlloc d'accelera. On no senti una mà invisible empenyent-me. Últimament no sé on tinc el cap. Hòstia, és que no tinc temps ni de rentar el cotxe. El meu petit embolcall quotidià. Arribo i m’organitzo, tal com un escamot militar, o com una mare de família nombrosa. Les tasques se succeeixen, sopo i penso que això hauria de ser la meva part del dia. Aquella estona on ser plenament feliç. 

I ja arribarà. Ho tinc tot planejat. 

M’estiro al llit. Olor de net i de tu. Vaig desaccelerant les meves pulsacions. Sento la pressió desinflant-se. Com si algú hagués mort un calamar sobre el meu cap. La tinta em regalima per tot arreu. Negra i densa. Quasi puc sentir l'olor del mar. Em taca. Tanco els ulls i la ment es desprèn, s’allibera. Encara en un últim moment de consciència em pregunto a mi mateixa perquè tinc aquest seguit de pensaments rars i desordenats. L’altre jo respon: t’estàs adormint. 

La felicitat completa és despertar-se sense rellotges empenyent-me. Sense alarmes tossudes que em torturen amb espais de cinc minuts. Tenir aquell dolç plaer de bella dorment. Els ulls de guineu i les cames descansades. Sentir totes les cèl·lules noves i alegres, dansant en un líquid intersticial net i de colors.  Ser una mica més forta per afrontar un nou dia.




'És quan dormo que hi veig clar' per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.