26.8.14

Terminal 1.



Arribava aquella nit desitjada en que et tornaria a veure. Se’m feia estrany després de tants mesos. És curiós animar a algú perquè marxi i trobar-lo tan a faltar. Constantment. A cada revolt esperava una sorpresa de les de debò. Veure’t somrient i múrria i dir-me: No t’ho esperaves, eh? Sóc aquí! Però aquestes coses passen poques vegades, som més previsibles. En el meu cas, bàsicament perquè no tinc manera humana d’aguantar-me els secrets. Se m’escapen dels dits, de les notetes de recordatori, d’aquelles converses de va t’ho dic, però no ho diguis a ningú. Em costa mantenir l’eufòria d’estar preparant-li una sorpresa a algú. Suposo que et deu venir de família. Com ara aquesta energia, aquest ímpetu feréstec que et fa descalçar-te a la mínima que pots, acumular llibres entre aquests rínxols desordenats que et coronen i fer el que vols. Sempre. Per sobre de tot. 

I entre una cosa i l’altre conduïa fins al Prat, terminal 1. A l’alçada de Granollers se’m va escapar un somriure recordant com n’eres de petita, com ens volies a tots a tota hora, sempre pendents de tu. Després, passat el peatge, fins i tot una llàgrima: com es pot estimar tan a algú? T’imaginava nerviosa, veient aquelles pel·lícules infames al seient de l’avió, amb un neguit a dintre. Deixant a mitges aquell últim àpat a les altures perquè el següent seria fet per l’àvia. Pensava en tu. Potser pensava en mi. En aquell temps en que jo tenia vint anys també, en que volava lluny i em sentia aventurera. Tot era nou i jo esdevindria algú nou també. Com ara tu, deixant enrere la teva nimfa i sortir-ne feta una dona, d’ales esteses. Tot nou i per estrenar. La vida sense cordó umbilical.