23.9.14

Lleu. Viure.




M’he llevat, negre nit i gat dormint sobre els meus peus al llit. Esmorzo un suc de llimona, cafè  i 3 galetes. Tot sense sucre. En silenci em vesteixo, a poc a poc. Cotxe. Feina. Silenci. 

Suposo que deus ser tu un altre cop. Faig com aquell, i no em giro a veure qui ha entrat al despatx. Fa dies que fas mala cara, el contorn dels ulls se’t torna encara més negre, més fosc. Et queda bé, malgrat i que em fa pensar que deus tenir el cap ple de monstres que no et deixen dormir bé. Tampoc ets l’únic. No sé que s’espera d’algú com jo, no sé que deus pensar quan em mires, de fit a fit. Allargant una mica més del compte el contacte visual, tan segur de tu mateix. Què busques? Què em voldries dir? Jo segueixo sense girar-me i m’imagino que em mires estranyat. Sé que la gent pensa que sóc rara. Ho sé. Ho vaig veure escrit a la meva taquilla a l’institut, a mil llocs diferents. Ara ja no fa mal. Panxa. Faig la feina. M’aixeco de la taula a tres quarts d’onze, vaig al lavabo, miro el telèfon mòbil. La mare m’ha enviat un missatge. Diu que vagi amb compte a la carretera que ha plogut molt. Avui he dit dues paraules en 5 hores: bon dia. No sé mai si n’hi ha prou. En silenci torno a la meva taula. Tinc un mosquit volant rere la pantalla. Esperaré que marxi. Segueixo fent el que em toca. Hauria de sortir a prendre el sol algun dia, m’estic quedant pàl·lida. Vitamina D. La solitud omple els meus espais, a fora i a dins. Em costa relacionar-me però amb tu penso que podria ser diferent. E-t-m-i-r-o-a-p-o-c-a-p-o-c. Un somriure i un hola, lleuger. Lleuger. Lleuger? Fa anys que no em sento així. La llosa de la vida desvalguda, de la incomprensió, del jo i el que no sóc jo, que són tan dels altres; se m'entortolliga pels turmells i les cames i em fa el caminar feixuc. Em costa pensar amb senzillesa. Tot és ple de sorolls de l’altra gent, crits. Massa. I tu, lleuger, de color verd em mires i crec que ara que és tardor tinc una primavera renaixent dins la panxa. 

No busquis lleuger al diccionari. Lleu.