23.10.14

Oblic i esquerp.



Tenia les mans fredes. Aquella sensació que em fa pensar que em moc tan a poc a poc que aviat em quedaré immòbil. Quieta. Vaig pensar en tu. Se’m marcaven, blaves, les petites venes. Què en farem de tanta sang? El color dels arbres canviava al llarg del dia, acaronat per la claror del sol, oblic i esquerp. Fulles de tardor. Vaig pensar en tu. Oblic i esquerp. Estacions amb trens vells, hores d’espera, avions. Vaig pensar en mi. M’imaginava un vespre humit a la ciutat humida, Girona. Mitges i les botes liles, les de set llegües. Els peus quasi tan freds com les mans. Intentava caminar, però em venia de nou la sensació de que anava tan a poc a poc que aviat em quedaria immòbil. 

Huyo tan despacio que parece que me quede. 


22.10.14

Dens. Quasi impossible.



Era un dimarts al matí. Barcelona i un estiu que no volia marxar. Octubre. Un viatge amb tren somnolent, pacífic. Interromput només pel desagradable refredat del meu company de butaca. Vaig sortir enlluernada per la boca de l’estació del tren. M’esperava un dia clarament avorrit, venia anunciant-se, això sí: ningú m’havia enganyat. Malgrat i saber-ho, la vida m’havia empès contra aquella anomenada “jornada de formació” i jo no havia dit que no. Allà em trobava, a un hotel molt ben arreglat i rodejada de gent que no coneixia de res. Els somriures formals no es van fer esperar, fins i tot algú em va donar la mà. El que ens van explicar és totalment secundari. 

Vaig patir. Ho haig d’admetre. Què era tota aquella amalgama de personetes ben vestides? Què representàvem? Algú s’havia oblidat de donar-me el meu guió en aquella obra de barri i em sentia desorientada. Ai! Que no sé quan haig de sortir a escena! Que el vestuari no és el meu. Perduda. Sense apuntador. Vaig fer ús de les meves arts escèniques –altrament anomenades arts hipòcrites-. Diria que fins i tot vaig somriure. 

El temps se’ns escapa entre converses innecessàries, entre coses que queden a les antípodes del que un veu quan veu la vida cara a cara. Ningú pensa realment, ningú es qüestiona la seva existència. Senzillament assentíem davant l’actriu principal, seguint el fil d’un power point. Les hores em van passar com aquell qui intenta fer passar un puré per un colador. Dens. Quasi impossible. 

Vaig voler travessar parets, finestres, ulls i cels i ser finalment a un altre lloc. Una platja del carib veneçolà, amb la seva gent i un peix amb plàtan fregit per dinar. Tenir temps per sentir que em sobra temps, que ja he fet tot el que havia de fer, que ja he pensat en tot el que havia de pensar i torbar-se, com només ens trobem després d’aquest llarg camí, en consonància amb l’univers. Ser éssers vius i prendre’n consciència. Veure-hi més clar que mai, tenir els ulls del món i saber quin és l’objectiu a la meva vida. 

Passa una papallona. Ja sóc a casa. Adéu Barcelona, adéu aparadors.